Ivone Guebara

Voleu dir que els nostres ulls veuen i els nostres cossos senten el nou rostre col·lectiu de les dones? Malgrat les diferents visions, nostàlgiques, llibertaries o radicals en relació als costums culturals actuals, és innegable que les dones hem canviat les relacions socials en el segle actual. Els canvis no sempre han estat acceptats cultural i socialment i ens han introduit en conflictes d'identitats socials i de poder. Aquests es poden entendre de manera sintètica a través de dues visions del món: una naturalitzadora i l'altra evolucionista.

La visió naturalitzadora creu que allò que denominem com naturalesa humana s'identifica amb comportaments socials que són diferents en funció de la sexualitat biològica i que és precisament aquesta la que imprimeix en els costums i les relacions els comportaments concrets que s'han de considerar normals i naturals. Així, obedients a la naturalesa que ens va crear homes o dones, hem de seguir els comportaments que les nostres cultures descriuen i estableixen com a comportaments naturals. Qualsevol transgressió d'aquests models i dels llocs que ocupem es pot considerar antinatural i punible. El càstig l'estableixen els homes. Són ells els que ens qualifiquen com a prostitutes, adúlteres, fràgils, ens apedreguen i d'alguna manera esdevenen els nostres amos com si això estigués inscrit a la natura.

El moviment de dones, sobretot a partir del segle XX, està marcat per la línia evolutiva. Aquesta última, en la seva forma feminista plural, ha expressat sense embuts els límits de la visió naturalista o essencialista, ja que a partir de la seva visió es pot mantenir el domini de l'home sobre la dona, les prohibicions d'accés de la dona a l'estudi i a les funcions polítiques i reforçar una imatge masculina de Déu que corrobora els poders masculins. Estem expressant una visió antropològica política feminista diferent, des de la qual és possible descobrir com les diverses formes d'opressió de les dones es fan presents en els discursos polítics, econòmics i d'alliberament religiós.

A Amèrica Llatina, simultàniament de manera semblant i diferent, va sorgir la consciència feminista. Feminista perquè indica un nou moviment en les relacions i, per tant, va més enllà dels rols femenins establerts per les cultures patriarcals. Aquesta consciència va esclatar primer a les grans ciutats amb demandes concretes com el dret a vot i els estudis universitaris, però aviat va obrir-se espai a d'altres àmbits i cultures amb les seves especificitats. Més que reivindicar la propietat de les idees i teories feministes, vàrem viure una mena de contagi en la recerca de la llibertat i, a partir d'ella, la recuperació de moltes històries locals i culturals mil·lenàries, amb l'objectiu de transformar comportaments considerats immutables.

Un fort vent de canvi sembla haver bufat a la vida de les dones, donant lloc a un canvi de llocs identitaris, a una obertura de pensaments, a un ressorgiment d'una raó crítica més enllà de l'ordre i les raons polítiques establertes.

Les dones camperoles, per exemple, s'organitzen en el moviment brasiler de les 'Margarides', recordant una líder sindical assassinada al camp. Les dones indígenes s'organitzen al voltant del feminisme comunitari, mostrant-nos com les cultures ancestrals també estaven marcades per jerarquies opressores de les dones. Les dones quilombolas lluitant contra el racisme que les oprimeix han anat prenent consciència de l'opressió dels seus cossos per part de les jerarquies patriarcals negres també presents en els seus mons culturals. Dones joves dels centres i les perifèries surten al carrer reclamant el dret a decidir sobre el seu cos. Es manifesten contra els feminicidis, contra la possessió dels seus cossos, contra la vulgarització del seu sexe, contra la dominació de la religió que, en nom d'una divinitat a imatge i semblança del poder masculí, els lleva els seus drets i corrobora les posicions de dominació i exclusió.

Les dones creen assemblees locals, nacionals i internacionals per discutir problemes diversos i assumir polítiques col·lectives que no només les beneficien a elles, sinó a la humanitat. Així, van modificant la comprensió que tenim d'una humanitat jeràrquica no només basada en el poder econòmic, sinó també basada en les identitats sexuals. Introdueixen la noció d'interdependència recíproca capaç de dibuixar altres maneres de viure la nostra humanitat en comunió i amb el conjunt dels éssers vius.

Certament, els lectors estan més o menys espantats perquè no semblen veure aquests anomenats avenços a les seves ciutats o als governs dels seus països de manera significativa. El cas és que els canvis socials no es produeixen bruscament ni per decret. Lentament puja el llevat. Lentament van obrint els ulls i expandeixen els seus cossos cap a noves direccions i espais. Lentament anem descobrint altres formes de vida possibles, altres polítiques i altres relacions socials enmig la presència dels vells comportaments.

En realitat, els moviments feministes no esperen arribar a un cel en les relacions humanes on tot serà perfecte. No neguen la nostra fragilitat i finitud constitutiva, però a partir de la mateixa afirmen que des d'avui es pot viure millor. No neguen el pluralisme del comportament i la comprensió de les relacions humanes, però esperen que siguem més justos i evitem les múltiples formes de violència que hem desenvolupat durant. Els signes d'aquest canvi son davant nostre. Només cal voler veure'ls. Veure les dones al carrer. Veure les dones als espais polítics nacionals i internacionals, veure les dones agafant-se de la mà perquè cap estigui sola, perquè no n'hi hagi 'ni una menys'. Veure les dones a les cuines comunitàries, les dones manifestant-se a les portes de les presons pels seus fills i companys presos, exigint justícia més enllà del sistema penitenciari clàssic.

El molt que hem fet les dones, els sembla poc a alguns perquè no accepten veure-ho, aparten la mirada de la novetat que els provoca i prefereixen veure sempre el mateix i seguir sempre igual. O es veuen a si mateixos, critiquen sense pensar tot això que veuen com si, ridiculitzant el que els mostra la vida, minvessin la força de la nova realitat que se'ls desvetlla.

Aprendre a veure les coses que no vull veure! Aprendre a entendre els petits fets que se'ns posen de manifest, encara que em resultin incòmodes, encara que en el fons preferiria simplement mirar-me el melic com si fos el centre del món. Aprendre a veure és ajustar la mirada a la diversitat de les relacions humanes, a les accions i reaccions i a la complexitat del que simplement és. I allò que és, em demostra que no he de voler copiar el poder d'aquells que m'oprimeixen. Que no he de voler repetir el poder jeràrquic excloent dels homes que regeixen el món. Que no he de repetir el poder de la supremacia blanca. Que no puc repetir l'heterosexualitat com a model d'orientació sexual. Que no puc voler ser mini-capitalista davant l'opressió del capital. No puc interioritzar una única visió del món. La contradicció que experimentem en l'intent de restaurar el dret i la justícia és que, sense adonar-nos-en, copiem els models existents com si fossin els que haurien de dirigir les nostres passes i les relacions de justícia.

Expandir allò que és "vell", el que ja existeix sembla moltes vegades la sortida. Ens equivocarem! L'acumulació de béns i poders d'uns sobre els altres no pot ser un model. Ens duria a l'autodestrucció immediata. Començaríem guerres més grans que les que ja estem tenint. El fet que les dones copiïn el poder i la justícia dels homes no ens durà a una altra comprensió de la humanitat!

Cal baixar els poderosos dels seus trons, però no coronar els humiliats amb les mateixes corones per tal que no reprodueixin allò que critiquen. Els nous cels i la nova terra han de néixer de l'enderrocament dels trons que ens habiten, dels models fantasiosos que obliden la nostra finitud i contingència. Les noves relacions han de néixer de les necessitats reals dels grups humans i dels éssers vius del planeta, encara que siguin limitades i imprecises.

El feminisme juntament amb altres moviments culturals i socials han mostrat la necessitat d'un ampli diàleg per tal que puguin néixer noves relacions entre nosaltres. Realment no sabem exactament què fer. Tanmateix, començar a veure amb el cor, veure nous gestos solidaris, relacions diferents, expressions d'acollida de les persones més enllà de la dualitat preestablerta del bé i del mal sembla un camí possible i que s'ha d'exercir pas a pas.