TRANSFORMAR EL CAPITALISME, IMPRESCINDIBLE PER A UNA SOCIETAT DEL BON VIURE

En el capitalisme sempre estan en crisi les persones, els pobles i la natura

Josep Manel Busqueta

---

La lògica del funcionament del capitalisme és l’obtenció del màxim benefici en el mínim període de temps possible. Tant la satisfacció de les necessitats de les persones com el respecte per la natura i les cultures dels diferents pobles, no són qüestions que el sistema hagi de respectar per garantir el seu funcionament i hegemonia com a sistema rector de la societat. Ans al contrari, l’explotació i l’espoli, han estat i estan a la base de l’obtenció de beneficis. Capitalisme amb rostre humà és impossible.

En essència quan el capitalisme està en crisi no és quelcom negatiu per al seu mateix funcionament. Les crisis actuen com unes tisores de podar, eliminen de la societat tots aquells processos que sobren, els menys eficients, i només deixen que sobrevisquin els processos productius més sòlids. Per al capitalisme la crisi representa la necessitat de reformar-se per poder explotar més i millor.

Actualment, davant la crisi del capitalisme, aquest ni es pot “refundar” ni seria desitjable fer-ho.

Al llarg de la seva història, el capitalisme ha anat travessant moments de crisi que han suposat importants canvis socials i econòmics que han permès assegurar, de nou, un funcionament saludable i vigorós al sistema. La Globalització capitalista fou la fórmula que permeté al capitalisme superar la crisi de la dècada dels seixanta i setanta del segle passat. La Globalització consisteix en una expansió horitzontal i vertical del capitalisme que té en l’estratègia neoliberal el mecanisme de gestió adequat per assegurar aquesta expansió. En l’àmbit horitzontal, sota el comandament de les grans corporacions transnacionals, es produeix una divisió internacional del treball basada en el fet que les diferents parts del procés productiu s’ubiquen allà on es pot produir amb el menor cost possible. El món es converteix en una gran fàbrica. Combinada amb aquesta, es produeix també una expansió vertical del capitalisme. A partir de la dècada dels setanta, el capitalisme estendrà els seus tentacles fins a l’últim racó de la societat susceptible de generar beneficis. Mitjançant els diversos processos de privatització veurem com es converteixen els drets socials, els recursos naturals i el patrimoni públic en mercaderies, que progressivament, passaran a engreixar els actius dels, cada cop més potents, grups transnacionals tan productius com financers.

L’estratègia neoliberal assegura mitjançant la desregulació i la liberalització l’hegemonia del mercat com a assignador de recursos. Es converteix en l’estratègia de política econòmica funcional a l’avenç i consolidació del model del capitalisme global. Institucions com ara l’OMC, el FMI i la Unió Europea s’erigiran en els bucs insígnia del neoliberalisme. Mitjançant la seva actuació directa o indirecta determinaran l’actuació dels diferents estats, executors finals del pla neoliberal.

A dia d’avui aquest model ha col•lapsat. L’agost de 2007, amb l’eclosió de la crisi financera, es féu evident que la fórmula per restablir els beneficis que s’havia desenvolupat des de la dècada dels setanta estava esgotada. A partir d’aquest moment hem vist com l’expansió del capitalisme s’estancava i l’utilització de tots els recursos, presents i futurs, de les distintes societats es convertia en imprescindible per evitar l’esfondrament del model.

A dia d’avui les societats es troben presoneres en mans del poder financer, que apareix en els mitjans de comunicació sota l’eufemisme dels “mercats”. La sortida de la crisi, que es planteja des dels centres de poder, no representa cap bona notícia per a les classes populars. La seva proposta es concreta en aprofundir encara més en els processos d’explotació de les societats per assegurar un domini major sobre l’excedent social. El seu objectiu és convertir la societat en un gran hipermercat i els ciutadans en consumidors amb tants drets com diners posseeixin.

Els líders polítics mundials, servidors fidels dels poderosos, es reuneixen per “refundar” el capitalisme en cimeres magnífiques en les quals dissenyen les mesures que haurien de tornar al capitalisme global envers el seu camí de creixement i expansió. Receptes que a la vegada haurien de permetre controlar els possibles desajustos que genera el seu funcionament per tal que no es tornin a repetir episodis com els actuals. No obstant, les conseqüències socials, ambientals i de negació de la democràcia que ha suposat, des dels seus inicis, el desplegament de la Globalització capitalista s’erigeixen en restriccions irresolubles per a la seva refundació, fan que aquesta esdevingui inviable. Ni la humanitat ni el planeta poden resistir més la lògica depredadora, autoritària i de tristesa que imposa el capitalisme.

El Socialisme del segle XXI ja no és només un desig, és una necessitat

Avançar cap a un model de societat basat en la cooperació, la democràcia participativa i la solidaritat, on la satisfacció de les necessitats fonamentals de les persones estigui subjecta a pràctiques que respectin i s’integrin en el funcionament de la natura i la diversitat cultural dels pobles, avui ja no és només un desig, esdevé una necessitat.

Realitats com la pobresa global i els processos migratoris que d’ella se’n deriven; el canvi climàtic i tots els desastres humans i ecològics que comporta; la gestió dels recursos naturals escassos, etc. Totes aquestes qüestions no tenen solucions individualitzades. Cap país o grup de països podrà afrontar pel seu compte tots els efectes que es deriven d’aquests problemes sobre les seves societats. S’inicien temps on només la cooperació, la comunitat i la solidaritat esdevindran efectives per fer front, amb realisme i serietat, als reptes que se’ns plantegen. A dia d’avui, la lògica de l’egoisme, la competitivitat i el benefici privat resulten inservibles per afrontar amb encert els desafiaments que la humanitat té plantejats davant seu. Continuar transitant, com a únic camí possible, pel camí del capitalisme esdevindria un greu error que ens conduiria, amb total seguretat, cap a escenaris de guerra en diferents parts del món, a la vegada que es posaria en dubte fins i tot la vida futura en el planeta.

Actualment són centenars de milions les persones i molts els pobles, a nivell global, afectats per la lògica de desplegament del capitalisme. Milions de persones afectades per l’atur i la precarietat. Comunitats senceres desplaçades pels efectes del canvi climàtic, empobrides i maltractades per la voracitat dels interessos transnacionals de l’agronegoci, la mineria, els hidrocarburs, etc. Centenars de milions d’éssers humans que ni tant sols poden satisfer les seves necessitats més elementals d’alimentació i salut, en una economia mundial humanament absurda, on el pressupost regular de la FAO per a dos anys equival al que dos països industrialitzats gasten en menjar per a gossos i gats en una setmana, mentre que el pressupost per a 10 anys equival al que el món gasta en armament en un sol dia. Tots aquests éssers humans, germans des de les necessitats i els sentiments de justícia i dignitat, conformem la llavor del procés de transformació global que ja està en marxa. Sens dubte és difícil, els mecanismes del poder i la seva violència visible i invisible són molt poderosos, però avui s’escolta des dels cinc continents la veu dels que lluiten per aquesta transformació social, únic futur humà per al planeta.

Tímidament els pobles d’Europa comencen a despertar-se del somni narcòtic del consum i de l’individualisme atroç i van prenent consciència de la necessitat de resistir-se al desmantellament dels drets socials conquerits després de segles de lluita. Assistim al nou despertar dels pobles d’Àfrica, on són sobretot els joves els que lideren les demandes de major llibertat política i millores socials. I a l’Amèrica Llatina, després de segles de subordinació, i reprenent l’esperit resistent “nostreamericà”, avui els moviments populars compten amb distints projectes emancipatoris, que emanen des de la base i cristal•litzen en processos continentals com l’ALBA.

L’esperit de lluita, de resistència i de cooperació que brota dels projectes dels Sense Terra del Brasil. Les pràctiques de democràcia participativa, democratització de la riquesa i projectes de desenvolupament endogen sorgits des dels “cerros” veneçolans. La proposta del Bon Viure, inspirada en la versió indígena ancestral del “Sumak Kawsay”, i que des dels distints pobles indígenes ens planteja, a tots els habitants del món, la necessitat de construir un nou model de societat, on la justícia social i la diversitat cultural s’integrin de manera simbiòtica amb la “Pachamama”. Tots ells són un bell mirall que reflecteix com pot ser i cap a on ha d’avançar la societat del futur i que sumats als molts altres projectes que en silenci, pas a pas, van desenvolupant-se en diferents barris, pobles i comunitats d’arreu, han de convertir-se en el crit que anuncia el naixement d’una nova societat, més justa, més digna i més alegre. La societat del Bon Viure, l’única possible.

 

Josep Manel Busqueta

Pastisser i economista. Membre del Seminari d’Economia Crítica “Taifa” de Barcelona

 

TRANSFORMAR EL CAPITALISME, IMPRESCINDIBLE PER A UNA SOCIETAT DEL BON VIURE

En el capitalisme sempre estan en crisi les persones, els pobles i la natura

Josep Manel Busqueta

---

La lògica del funcionament del capitalisme és l’obtenció del màxim benefici en el mínim període de temps possible. Tant la satisfacció de les necessitats de les persones com el respecte per la natura i les cultures dels diferents pobles, no són qüestions que el sistema hagi de respectar per garantir el seu funcionament i hegemonia com a sistema rector de la societat. Ans al contrari, l’explotació i l’espoli, han estat i estan a la base de l’obtenció de beneficis. Capitalisme amb rostre humà és impossible.

En essència quan el capitalisme està en crisi no és quelcom negatiu per al seu mateix funcionament. Les crisis actuen com unes tisores de podar, eliminen de la societat tots aquells processos que sobren, els menys eficients, i només deixen que sobrevisquin els processos productius més sòlids. Per al capitalisme la crisi representa la necessitat de reformar-se per poder explotar més i millor.

Actualment, davant la crisi del capitalisme, aquest ni es pot “refundar” ni seria desitjable fer-ho.

Al llarg de la seva història, el capitalisme ha anat travessant moments de crisi que han suposat importants canvis socials i econòmics que han permès assegurar, de nou, un funcionament saludable i vigorós al sistema. La Globalització capitalista fou la fórmula que permeté al capitalisme superar la crisi de la dècada dels seixanta i setanta del segle passat. La Globalització consisteix en una expansió horitzontal i vertical del capitalisme que té en l’estratègia neoliberal el mecanisme de gestió adequat per assegurar aquesta expansió. En l’àmbit horitzontal, sota el comandament de les grans corporacions transnacionals, es produeix una divisió internacional del treball basada en el fet que les diferents parts del procés productiu s’ubiquen allà on es pot produir amb el menor cost possible. El món es converteix en una gran fàbrica. Combinada amb aquesta, es produeix també una expansió vertical del capitalisme. A partir de la dècada dels setanta, el capitalisme estendrà els seus tentacles fins a l’últim racó de la societat susceptible de generar beneficis. Mitjançant els diversos processos de privatització veurem com es converteixen els drets socials, els recursos naturals i el patrimoni públic en mercaderies, que progressivament, passaran a engreixar els actius dels, cada cop més potents, grups transnacionals tan productius com financers.

L’estratègia neoliberal assegura mitjançant la desregulació i la liberalització l’hegemonia del mercat com a assignador de recursos. Es converteix en l’estratègia de política econòmica funcional a l’avenç i consolidació del model del capitalisme global. Institucions com ara l’OMC, el FMI i la Unió Europea s’erigiran en els bucs insígnia del neoliberalisme. Mitjançant la seva actuació directa o indirecta determinaran l’actuació dels diferents estats, executors finals del pla neoliberal.

A dia d’avui aquest model ha col•lapsat. L’agost de 2007, amb l’eclosió de la crisi financera, es féu evident que la fórmula per restablir els beneficis que s’havia desenvolupat des de la dècada dels setanta estava esgotada. A partir d’aquest moment hem vist com l’expansió del capitalisme s’estancava i l’utilització de tots els recursos, presents i futurs, de les distintes societats es convertia en imprescindible per evitar l’esfondrament del model.

A dia d’avui les societats es troben presoneres en mans del poder financer, que apareix en els mitjans de comunicació sota l’eufemisme dels “mercats”. La sortida de la crisi, que es planteja des dels centres de poder, no representa cap bona notícia per a les classes populars. La seva proposta es concreta en aprofundir encara més en els processos d’explotació de les societats per assegurar un domini major sobre l’excedent social. El seu objectiu és convertir la societat en un gran hipermercat i els ciutadans en consumidors amb tants drets com diners posseeixin.

Els líders polítics mundials, servidors fidels dels poderosos, es reuneixen per “refundar” el capitalisme en cimeres magnífiques en les quals dissenyen les mesures que haurien de tornar al capitalisme global envers el seu camí de creixement i expansió. Receptes que a la vegada haurien de permetre controlar els possibles desajustos que genera el seu funcionament per tal que no es tornin a repetir episodis com els actuals. No obstant, les conseqüències socials, ambientals i de negació de la democràcia que ha suposat, des dels seus inicis, el desplegament de la Globalització capitalista s’erigeixen en restriccions irresolubles per a la seva refundació, fan que aquesta esdevingui inviable. Ni la humanitat ni el planeta poden resistir més la lògica depredadora, autoritària i de tristesa que imposa el capitalisme.

El Socialisme del segle XXI ja no és només un desig, és una necessitat

Avançar cap a un model de societat basat en la cooperació, la democràcia participativa i la solidaritat, on la satisfacció de les necessitats fonamentals de les persones estigui subjecta a pràctiques que respectin i s’integrin en el funcionament de la natura i la diversitat cultural dels pobles, avui ja no és només un desig, esdevé una necessitat.

Realitats com la pobresa global i els processos migratoris que d’ella se’n deriven; el canvi climàtic i tots els desastres humans i ecològics que comporta; la gestió dels recursos naturals escassos, etc. Totes aquestes qüestions no tenen solucions individualitzades. Cap país o grup de països podrà afrontar pel seu compte tots els efectes que es deriven d’aquests problemes sobre les seves societats. S’inicien temps on només la cooperació, la comunitat i la solidaritat esdevindran efectives per fer front, amb realisme i serietat, als reptes que se’ns plantegen. A dia d’avui, la lògica de l’egoisme, la competitivitat i el benefici privat resulten inservibles per afrontar amb encert els desafiaments que la humanitat té plantejats davant seu. Continuar transitant, com a únic camí possible, pel camí del capitalisme esdevindria un greu error que ens conduiria, amb total seguretat, cap a escenaris de guerra en diferents parts del món, a la vegada que es posaria en dubte fins i tot la vida futura en el planeta.

Actualment són centenars de milions les persones i molts els pobles, a nivell global, afectats per la lògica de desplegament del capitalisme. Milions de persones afectades per l’atur i la precarietat. Comunitats senceres desplaçades pels efectes del canvi climàtic, empobrides i maltractades per la voracitat dels interessos transnacionals de l’agronegoci, la mineria, els hidrocarburs, etc. Centenars de milions d’éssers humans que ni tant sols poden satisfer les seves necessitats més elementals d’alimentació i salut, en una economia mundial humanament absurda, on el pressupost regular de la FAO per a dos anys equival al que dos països industrialitzats gasten en menjar per a gossos i gats en una setmana, mentre que el pressupost per a 10 anys equival al que el món gasta en armament en un sol dia. Tots aquests éssers humans, germans des de les necessitats i els sentiments de justícia i dignitat, conformem la llavor del procés de transformació global que ja està en marxa. Sens dubte és difícil, els mecanismes del poder i la seva violència visible i invisible són molt poderosos, però avui s’escolta des dels cinc continents la veu dels que lluiten per aquesta transformació social, únic futur humà per al planeta.

Tímidament els pobles d’Europa comencen a despertar-se del somni narcòtic del consum i de l’individualisme atroç i van prenent consciència de la necessitat de resistir-se al desmantellament dels drets socials conquerits després de segles de lluita. Assistim al nou despertar dels pobles d’Àfrica, on són sobretot els joves els que lideren les demandes de major llibertat política i millores socials. I a l’Amèrica Llatina, després de segles de subordinació, i reprenent l’esperit resistent “nostreamericà”, avui els moviments populars compten amb distints projectes emancipatoris, que emanen des de la base i cristal•litzen en processos continentals com l’ALBA.

L’esperit de lluita, de resistència i de cooperació que brota dels projectes dels Sense Terra del Brasil. Les pràctiques de democràcia participativa, democratització de la riquesa i projectes de desenvolupament endogen sorgits des dels “cerros” veneçolans. La proposta del Bon Viure, inspirada en la versió indígena ancestral del “Sumak Kawsay”, i que des dels distints pobles indígenes ens planteja, a tots els habitants del món, la necessitat de construir un nou model de societat, on la justícia social i la diversitat cultural s’integrin de manera simbiòtica amb la “Pachamama”. Tots ells són un bell mirall que reflecteix com pot ser i cap a on ha d’avançar la societat del futur i que sumats als molts altres projectes que en silenci, pas a pas, van desenvolupant-se en diferents barris, pobles i comunitats d’arreu, han de convertir-se en el crit que anuncia el naixement d’una nova societat, més justa, més digna i més alegre. La societat del Bon Viure, l’única possible.

 

Josep Manel Busqueta

Pastisser i economista. Membre del Seminari d’Economia Crítica “Taifa” de Barcelona