Fr. Juan P.Pezzi

Ubuntu és una paraula de la cultura Bantú que inspira la manera de ser i viure de la meitat dels pobles africans els idiomes dels quals, anomenats Bantú, es construeixen a partir de radicals verbals que donen sentit a un conjunt de paraules reunides en classes gramaticals. Ubuntu entra a la classe de paraula com a bellesa i mort que parlen de les forces vitals que animen la realitat. Del radical ntu venen Ubuntu i Umuntu,  la persona: Ubuntu és el que fa de l’Umuntu una persona.

                El Gandzelo, arbre de la vida comunitària, és el símbol de l’Ubuntu, de la convicció que la vida passa dels avantpassats als presents per transmetre a les generacions futures. Sota d’aquest arbre, la comunitat demana als ancestres protecció, salut, fecunditat, pluja i saviesa i prenen les decisions que concerneixen a l’aldea. És el símbol de la democràcia africana on es manifesta la corresponsabilitat dels membres envers la comunitat, la igualtat, la voluntat de cercar el bé comú heretat dels ancestres per lliurar-lo a les noves generacions. És la força vital que permet a la comunitat caminar en unitat i harmonia cap al futur.

                L’Ubuntu és constitutiu de tota persona i qui no el viu és perquè el rebutja per raons ocultes. Desmond Tutu el relaciona amb la visió bíblica segons la qual «l’individu pot ser plenament humà només pertanyent a una comunitat. Separar les persones en base a un accident biològic és reprobable i blasfem. Tota persona té dret a arrelar-se a la vida comunitària, i la primera comunitat és la família». I afegeix: «Insisteixo en la crida a ser veritablement humans. En la nostra cultura, el preciós do de compartir és part de l’Ubuntu, ser persona. «Una persona és una persona només a través d’altres persones. No podríem pensar, caminar, parlar o comportar-nos si no ho aprenguéssim dels altres».

                Qui viu d’Ubuntu, no es sent amenaçat si la resta són més capaços i millors perquè posseeix la seva pròpia autoestima que prové de saber-se part de quelcom més gran; es veu afectat quan els altres són disminuïts o humiliats, torturats o oprimits.

                És la convicció -com afirma la Laudato Sí #70: Tot està relacionat pel que «l’autèntica cura de la nostra pròpia vida i de les nostres relacions amb la natura és inseparable de la fraternitat, la justícia i la fidelitat a la resta».

                Michael Battle, explorant la teologia de la reconciliació a la llum de l’Ubuntu escriu en el seu llibre Reconciliación: la teología del Ubuntu en Desmond Tutu (2009): «En considerar l’home com a part d’un tot, d’una comunitat, del món, podem canviar la nostra perspectiva i valorar realment la importància de la reconciliació». Aquesta visió humanista no és teòrica perquè comporta responsabilitats morals: si algú en el món pateix fam tots en som responsables. En l’Ubuntu, la societat prospera mercès al sentit d’humanitat compartida: el perdó i la reconciliació esdevenen requisits bàsics per preservar l’harmonia social.

                L’Ubuntu s’incorpora a aquest gran riu de visions humanes que fan possible resistir l’opressió onsevulla que aparegui, com és el cas del personalisme, la corrent filosòfica europea d’inspiració cristiana que posa èmfasi en la persona en ser lliure, amb un valor en si mateix, un ésser relacional, essencialment social i comunitari, pel que la persona no es pot reduir mai a un objecte per explotar o usar, o com el Bon Viure dels pobles indígenes, entès com a vida en plenitud: harmonia interior de les persones en la seva dimensió material i espiritual, harmonia social en la comunitat, entre comunitats i amb la natura. Moltes cultures asiàtiques que nodreixen el budisme, el confucianisme, el sintoisme, potencien aquestes visions de la vida que poden sostenir el camí de les societats avui.

                En els debats sobre ecologia, política, economia -escriu Paul Ricoeur: «la persona sempre torna perquè és el millor candidat per fonamentar les lluites jurídiques, polítiques i socials». Emmanuel Mounier, un filòsof francès i cristià, afirmant la primacia de la persona sobre les necessitats materials i els aparells col·lectius que sustenten el seu desenvolupament, distingeix la persona de l’individu. La persona posseeix «la consciència de ser en el món gràcies al descobriment de la seva encarnació, per ser cridada a apropiar-se de la singularitat de la seva pròpia existència en la trobada amb la resta, i en la constitució d’una comunitat». El personalisme de Mounier, és talment comunitari que demana impregnar la visió i la organització política de la comunitat.

                Els 60 anys d’independència no han aconseguit fer d’Àfrica un continent on es visqui bé. «Estem encara cercant una filosofia capaç d’ajudar-nos a construir societats més justes i convivencials, per basar-se sobre una ètica del benestar i del ser millor». L’Ubuntu, ha de ser una filosofia de vida, ha d’esdevenir també una filosofia política i militar en favor d’un contracte social basat en el reconeixement mutu per engendrar la certesa que el motor de la història no és pas la confrontació o la competència, sinó la col·laboració i la cooperació. Esdevenint concepte de filosofia política, l’Ubuntu recorda que res és més desitjable que viure en una societat on visqui la democràcia i el multilateralisme.

Pot l’Ubuntu reinventar la política i inspirar altres visions ancestrals?

                Existeixen exemples emblemàtics: la teòloga Léocadie Lusuombo, en una conferència sobre l’Ubuntu al Centre per a l’Estudi de les Religions Africanes afirma que «L’antropologia Ubuntu», és «un repte teopolític dels proverbis que marginen a les dones». L’Ubuntu pot animar la lluita per la igualtat de gènere, el que encara no ha aconseguit realitzar a nivell social i polític. La Comissió de la Veritat i la Reconciliació de Sud-àfrica, presidida per Desmond Tutu, va inspirar-se en l’Ubuntu per intentar construir una política de reconciliació nacional després de l’Apartheid. L’Ubuntu podria ajudar a superar la visió de l’homo hominis lupus, cadascú és un llop per a altri, de Hobbes, el que fa de la política una recerca de poder, una guerra de tothom contra tothom, creant una consciència del Bé comú. L’Ubuntu amb la seva visió d’un món compartit, solidari, pot aconseguir que es reposi en el centre de la vida econòmica, social i política la persona i el bé comú i distanciar la política de les teories de Maquiavel que l’han dut a l’engany, la mentida, la violència, l’art de la tirania. 

                Això no obstant, el personalisme de Mounier el va dur a ser crític del liberalisme fins a ser acusat, tot i que erròniament, de simpatitzar amb el feixisme. El sínode sobre l’Amazònia ha fet veure que el Bon viure dels pobles indígenes no aconsegueix impedir la destrucció de les selves i que la saviesa ancestral del viure en simbiosi amb la natura es perd per a una societat tecnocràtica i consumista. L’Ubuntu no ha protegit els pobles africans de les dictadures.

                Tota visió filosòfica i política necessita d’un espai i d’un subjecte per ser posada en acte. Aquest espai era tradicionalment la comunitat rural circumscrita i el subjecte eren persones i nuclis familiars que pertanyien a una comunitat ben definida i circumscrita. A les societats modernes aquest espai i aquest subjecte han desaparegut per deixar lloc a un món globalitzat i a societats interdependents.

                Els règims i les organitzacions econòmiques que dominen la vida moderna, fins i tot si fossin democràtiques, responen per antonomàsia als interessos d’una minoria o una majoria que sempre són una part d’un poble, encara que pretenguin el contrari i no són els subjectes adequats per interpretar la visió de vida de tot aquest poble. Les institucions religioses i culturals, tot i que poden enfortir la visió de vida d’un poble, tenen per endavant les seves ideologies i creences que no poden identificar-se plenament amb la visió de tot un poble o una nació. La societat en el seu conjunt hauria d’assumir aquest paper; no obstant els conflictes han reduït el sentit de pertinença a la societat a quelcom abstracte. Només els moviments populars poden apropiar-se de les visions ancestrals per transformar-les en nacions motrius d’acció política i social. Amb una condició: involucrar en aquest procés, la joventut, les generacions a les quals pertany el futur.