Un tal Duarte

Amics meus

enemics meus:

això no és un poema (o potser ho sigui)

no és una declaració (o potser ho sigui)

només dic que vaig aparèixer en el món

sota un sostre de cartró

a una casa encorbada per l’artritis del temps

en els murs de fang

i el sòl de terra

dibuixaven el seu camí les formigues

i niaven orenetes a l’entresostre

els capvespres del meu poble

cobrien el cel de gavines

els núvols ens regalaven

efímeres figures per a desxifrar

 també dic que vaig néixer en temps de pa escàs

temps de sucre, de carn i llet escassos

 s’inclinava la balança amb quilos de desil·lusió

es mesurava per metres la desesperança

 fins que vingueren els allendistes

una estranya barreja de gent alegrement seriosa

amb la seva càrrega de novetats i propòsits

a oferir una paraula d’alè

 arribaren per a ensenyar i proveir

ensenyaren a cuidar-nos de les pestes

de les mosques, l’hepatitis

de les rates, la colitis

 proveïren per dir-ho

quaderns nous

llibres i escola per a alimentar les nostres paraules

 aparegueren amb gases per a les ferides

i per al fred les flassades

 arribaren ensenyant de l’esforç

de la unió de les nostres mans

que el futur és nostre i es construeix

 portaren fresca i nova una esperança

venia en bocins  per muntar

 venia en el mig litre de llet

en el pot de Milo

(que va deixar de ser un simple anunci a les revistes)

a la furgoneta que reparteix la cistella

 fou una esperança alimentada pel temps lent

però va créixer enfortint-se

va ocupar un espai

i començà a valdre

 amics meus

enemics meus:

 sabeu quant val una esperança?

 una de ben petita

només per a l’endemà

pel pa de l’esmorzar

 sabeu quant val una esperança?

 amics meus

enemics meus:

 sabeu el mal que fa si es trenca una esperança?