Thiago Teixeira

La proposta inicial d'aquest text tenia com a objectiu una anàlisi de la mirada negra en relació a la societat llatinoamericana. Tanmateix, assumint la premissa dels meus vells i de les meves velles, aquells que varen rebutjar el projecte d'hegemonia colonial, així com les tàctiques polítiques d’aniquilació de les diferències, volem utilitzar la pluralitat de mirades com a paràmetre d'anàlisi, perquè, contràriament al que proposen els fonaments colonials de la modernitat —i de la seva actualització en la contemporaneïtat—, les presències negres són múltiples i, a partir de la seva diversitat, desfan els nusos de les polítiques d'homogeneïtat que nodreixen una moral violentament restrictiva.

            Si entenem la pluralitat de subjectes negres, pel que fa al gènere, la classe, el territori i la sexualitat, per exemple, serem capaços de refutar un dels principals pilars de la política moderna i el seu fetitxe per a l'extermini: el rebuig a la diferència. Les pràctiques, els valors i els arxius colonials menyspreen la diferència, ja que la seva presència demostra com de fràgil és la norma, ja que necessita construir-se a si mateixa com quelcom natural, amb la sang dels qui ella mateixa objectiva. En relacionar la diferència i la desigualtat, les polítiques colonials van mitigar la possibilitat d'existència de cossos que, a la llum de les seves aspiracions genocides, s'entén com altres. Les dinàmiques colonials obren vies polítiques que neutralitzen i trenquen la possibilitat de convivència, doncs, per tal que es consolidés el seu projecte de supremacia i puresa racial, calia construir, de manera multiarticulada, una repulsió a la diferència.

            La raça, i en conseqüència el racisme, es fonamenten en l'actualització d'aquestes tècniques de control, neutralització i extermini de cossos considerats com a dissidents. Per cert, cal destacar que, en aquell lloc, els cossos deixen d'existir,  i esdevenen, en aquesta mena de pacte entre iguals, merament carn. Una presència pública desproveïda d'humanitat i que, per tant, es pot brutalitzar fàcilment, sense que les múltiples violències facin avergonyir a aquells que, essent els grans botxins i immorals, s'entenen com a civilitzadors. Subratllant el contingut sistemàticament polític del racisme, ens enfrontem a una dinàmica sofisticada que llisca des de la modernitat fins aquí, fent que les jerarquies socials, tècnicament produïdes, siguin qualificades com una meta, com un fenomen ineludible o acrític. La raça, així com els circuits de jerarquització político-social que se'n desprenen, és, de fet, una producció que provoca que l'existència de subjectes sigui brutalment destruïda.

Es tracta, doncs, d'una corrosió ontològica que, de manera multidimensional normalitza la degradació pública dels subjectes negres, afavorint així una realitat política que redueix la seva presència, ratificant la humanitat com a blancor i «blanquitut»; autoritza les execucions, simbòliques i concretes, de subjectes negres, construint composicions polítiques perverses que no estan interessades en mostrar què és la vida i què és la mort, sinó en fer que la mort de la carn dissident, en la seva pluralitat, no siguin objecte de dol. La raça actua com una autorització política per a la mort. En la modernitat, la seva composició neix paral·lelament a la voluntat d'esmicolar identitats que, comparades amb l'humanisme colonial, són d'un sol ús i, per tant, descartades.

Entenem el terme «blanquitut» com un sistema de poder. En ser un sistema polític, mediàtic, valoratiu i ideològic, la construcció de la superioritat dels subjectes blancs enfront de la precarietat dels subjectes racialitzats esdevé una etiqueta social, una lent a través de la qual tots observem la realitat i les nostres relacions. Manipulant les ideologies, gestionant els valors, les imatges del món i el conjunt de pràctiques dels subjectes, la «blanquitut» pot ser reproduïda fins i tot per subjectes negres ni se'n beneficien.

Per mirar de constrènyer, n un moviment ètic i subversiu, les xarxes de la memòria colonial, cal mantenir viva la importància de les nostres diferències. Avançant en aquesta direcció, podrem compondre una realitat política compromesa amb el reconeixement. Això, el reconeixement, només pot existir en el moment en què ens afecta la presència de l'altre que, en aquest cas, no està segrestat de la seva humanitat. En definitiva, les visions negres de la societat llatinoamericana són múltiples i, en la seva diversitat, afirmen que la seva humanitat no es negocia