UNA NACIÓ DINTRE UNA ALTRA NACIÓ

ELS LLATINS EN ELS ESTATS UNITS

Ignacio Franco
 

---

Creixement impressionant

Quan els Estats Units arrabassà a Mèxic la meitat del seu territori després de la guerra l’any 1848 ( els estats de Texas, Nou Mèxic, Colorado, Arizona, Nevada, Utah i Califòrnia), ningú no hauria pogut imaginar que, 150 anys més tard, es produís el fenomen una “reconquesta pacífica” com està succeint actualment, almenys demogràficament parlant.

La immigració llatinoamericana cap als Estats Units no només no s’atura, sinó que augmenta vertiginosament, sense que importi tot el que el gegant del Nord faci per controlar les seves fronteres. La raó d’aquest flux migratori és molt simple i té un nom ben capitalista: oferta i demanda de mà d’obra. L’economia dels Estats Units, la més poderosa del món, és cinc vegades més forta que la de tota Amèrica Llatina conjuntament i segueix una expansió constant, demanat dintre una gran gamma de possibilitats, treballs durs relativament mal remunerats que els nord-americans no desitgen fer: el camp, serveis de manteniment, processadores de carn i fuites, obrers no especialitzats... Els llatins entren allà ambiciosos, sense queixar-se gaire perquè els sous solen ser 8 vegades més grans que a Mèxic o 18 vegades més altes que a l’Amèrica Central.

L’exili llatí cap els Estats Units està motivat per la misèria, i per això es rifa la policia fronterera, falsifica permisos de col•locació per poder treballar i accepta sense queixar-se les tasques més dures que li són imposades.

Es diu que som uns 30 milions de llatins en aquest país, però no hi ha xifres fiables – existeixen entre 5 i 8 milions d’indocumentats i a ells ningú els comptabilitza- . Si continua la tendència actual d’immigració i reproducció, en menys de deu anys superarem els negres com a la “minoria” més gran, i d’aquí a cinquanta serem la quarta part de la població nord-americana. Ja som la cinquena “nació” de parla hispana en el món i l’any 2050 podríem arribar a ser la segona amb 80 milions, només superats per Mèxic. Los Angeles és la segona “ciutat mexicana més poblada”, a Nova York hi ha més porto-riquenys que a San Juan i a Miami es parla més espanyol que anglès, només per esmentar els exemples més coneguts.

Els llatins, en poques paraules, estem formant una espècie de nació dintre d’Estats Units i fa estona que comencem a canviar el rostre d’aquest país. Però, qui som?, com vivim en una nació estrangera que és, certament, la més poderosa del món?

Buscant la nostra identitat

Els llatins sabem el nostre país d’origen i quan hem vingut de terra estrangera, sentim l’orgull de la nostra pàtria i mantenim llaços de comunicació amb ella. Vora d’un 70% som d’origen mexicà, més o menys el 12% han arribat de diverses nacions d’Amèrica Central, un altre 12% de països caribenys com per exemple Puerto Rico, Cuba i República Dominicana, i només tal vegada el 6% venen d’Amèrica del Sud.

El problema ve amb la segona generació i més enllà. Els nostres fills pateixen una crisi d’identitat perquè no se senten ja llatinoamericans ( i no ho són), i alhora no sempre es consideren plenament nord-americans encara que siguin ciutadans d’aquest país; són los chicanos, neoyorricans, etc., que a vegades ja no volen o no poden parlar espanyol.

Alguns sociòlegs diuen que som una espècie de poble “sandwich” atrapat entre Amèrica Llatina i els anglo parlants d’ Amèrica del –nord, però molts estem descobrint que podem ser una cultura “pont” entre aquests dos móns, un poble doblement mestís i per aquest motiu doblement ric: la nostra mescla de sang i de cultures. Podem parlar anglès i espanyol, ens sentim còmodes navegant entre els móns “anglo” i el món “hispà”, som un poble graó entre el nord i el sud de les Amèriques.

Per altra banda, no ha estat ni és fàcil conquerir el nostre lloc aquí, als Estats Units, tenim una història de lluita que es remunta a la resistència del nostre poble a ser assimilat o simplement esborrat pels invasors anglosaxons. Durant els anys 60, quan els negres lluitaven pels seus drets civils encapçalats per Martin Luther King, nosaltres també sortíem al carrer per demanar justícia, guiats per líders com Reyes Tijerina, que va lluitar per recuperar la terra dels seus avantpassats hispans a Nou Mèxic; Corky González, organitzador incansable de les comunitats chicanes a Colorado; César Chávez, sindicalista de Califòrnia que lluità per la dignitat dels camperols.

Avui dia encara patim el racisme en molts indrets, però lluitem com a poble per a tenir el lloc que mereixem en aquest país.

Com cantar Déu en terra estranya?

Som un poble de tradició profundament religiosa, com a bons llatinoamericans, i de majoria catòlica. Però en arribar a aquest país l’Església no sempre ens rep de bones maneres, ja que el catolicisme nord-americà ha oblidat les seves arrels en els immigrants miserables que vingueren d’Europa, s’ha tornat pròsper i li costa acceptar-nos perquè som pobres, de pell bruna i parlem espanyol. Això fa que molts busquin un lloc de pertinença en les esglésies evangèliques pentecostals, que sovint s’adapten millor a la nostra cultura i necessitats.

Però seria injust dir que l’Església Catòlica no s’identifica amb nosaltres. En realitat fa molt, tenint en compte que per ella com a estructura no es fàcil adaptar-se a la nostra manera particular de practicar la fe, al nostre idioma; però pot fer molt més si vol ser fidel a l’Evangeli. Alan Figueroa Deck, un teòleg chicano, diu que la presència dels hispans és una oportunitat d’or perquè l’Església retorni a les seves arrels de solidaritat amb els pobres, i que li doni la benvinguda a Jesús amb rostre d’immigrants. Vet aquí un repte d’inculturació.

I en el catolicisme nord-americà, sí que hi anem deixant una empremta. Ja som més del 40% en aquesta església de 65 milions, la qual cada dia es torna més bruna, més pobre i de llengua espanyola. D’aquí a deu anys serem majoria en la feligresia catòlica d’aquest país, imprimint la nostra cultura i calidesa llatina a una església anglosaxona molt organitzada i eficient, però també molt freda.

Darrerament hem començat a desenvolupar la nostra pròpia teologia, basada en la de l’alliberament llatinoamericana, però amb els nostres propis tocs i situacions particulars coma hispans. És una teologia que va emergint amb enorme vitalitat, amb menys èmfasis en els conflictes de classe com en el cas d’Amèrica Llatina, però incidint en un altre tipus de pobresa i de marginació: la inseguretat de la nostra cultura i religiositat popular, la dona com a companya, colze a colze amb l’home en l’alliberament. També hem de ser més ecumènics que els nostres cosins que viuen al sud de Río Grande, la qual cosa s’explica fàcilment perquè vivim en una societat molt més plural.

Un futur de llum i ombres

Les impressionants estadístiques del nostre creixement demogràfic entusiasmen uns però alarmen d’altres. En el Congrés nord-americà es pensa que som d’alguna manera com el poble d’Israel a Egipte: el poble pobre que es reprodueix molt de pressa i que pot ésser una amenaça per l’Imperi; arreu hi ha controls de frontera i restriccions immigratòries més estrictes per detenir-nos. En realitat no som una amenaça per ningú, sinó ajuda per a tots. Les nostres pàtries a Amèrica Llatina ens varen excloure i ens varen expulsar amb polítiques de misèria, però ara paradògicament les nostres trameses de diners són la primera o segona font d’ingressos pera les pàtries que ens varen donar l’esquena, i als Estats Units li proporcionem la mà d’obra barata que demana la seva potent supereconomia. No ens faran fora perquè no poden prescindir de nosaltres.

Som un poble jove amb un potencial il•limitat, però també som un poble vulnerable en molts aspectes: no estem suficientment organitzats, quasi no tenim poder polític als Estats Units i la temptació del consumisme desfrenat també ens afecta. Per altra banda, estem aportant valors que la societat nord-americana ja ha perdut, com la sòlida vida de família, el sentit de la celebració i la festa, l’enteresa davant l’adversitat...

El nostre desafiament consisteix en conservar el que és positiu de les arrels llatines i adaptar allò que també hi ha de nou en la cultura anglosaxona, tenint la sabiduria de rebutjar els aspectes negatius d’ambdues cultures. Si aconseguim fer aquesta síntesis podrem complir el que sembla ser el nostre destí històric: ser un poble-pont per mostrar solidaritat amb Amèrica Llatina traient-li la bena dels ulls a l’Amèrica del Nord.

 

Ignacio Franco

Diòcesi de Wilmington (Delaware, EUA)