Eunice Dias de Paula i Luiz Gouvêa de Paula

Illa del Bananal, estat de Tocantins, cor del Brasil. Amagats a la “Mata de Mamão”, una zona de selva inundada, un petit grup de resistents Ãwa, o Avá-Canoeiro com se'ls coneix, miren de viure totalment aïllat, evitant qualsevol contacte amb persones de la nostra societat. Caçats amb escopetes i rifles, delmats per successives massacres, molts supervivents d'aquest poble encara conserven en la seva memòria que, un dia, van ser empresonats i deportats de la seva terra, encadenats, amenaçats amb les armes d'una missió de contacte forçat, promoguda per la Fundação Nacional do Índio, encarregada de la gestió de tot allò relacionat amb les Pobles Indígenes. Un altre grup d'aquest mateix poble indígena, encara més petit, va ser contactat, a l'Estat de Goiás, quan l'aigua de la presa de la Serra da Mesa començava a envair els boscos i coves on s'amagaven. És difícil començar un text així, quan es vol parlar d'esperança!

Com vàrem ser capaços de fer-los això? - ens preguntem. La veritat és que vàrem ser-ho i ho continuem sent. En plena pandèmia, esperonats pels discursos antiindígenes i contra la conservació de la natura que provenen de la presidència de la república brasilera i, segurs del desmantellament dels cossos de vigilància ambiental, els “grilerios”, o estafadors de terres[1], i les seves motoserres, s'endinsen per les selves dels parcs naturals, per les terres indígenes i pels boscos públics amb una fúria desfermada, posant en risc el futur de molts pobles i la vida actual dels que volen romandre en aïllament voluntari.

Malauradament, ni tan sols l'amenaça del col·lapse del planeta i els desastres climàtics que, en diverses parts del món, ja causen dolor i mort, són capaços de posar en alerta la humanitat i portar els governs a intervenir de manera efectiva per canviar aquesta realitat.

De fet, aquest procés a Amèrica es remunta al període en què va començar la colonització europea. Tot just ens apropem al final de l'ocupació, sempre destructiva, dels últims reductes de selves verges, fet que podria contribuir a una gran catàstrofe terrestre, tal com han advertit nombrosos científics. Històricament, el que ha succeït al nostre continent és la implantació d'un model de societat depredadora, amb un alt poder de destrucció de la natura, extremadament consumidora i concentradora de béns i, alhora, l'eliminació d'altres models de societat, com els de les pobles originaris d'Amèrica, que es basen en la convivència amb la natura i en la seva seva preservació, com a espai sagrat i proveïdor de vida, i que s'organitzen en sistemes participatius pel que fa a l'ús dels recursos disponibles.

Afortunadament, una part d'aquests pobles encara resisteix i, avui dia, ens poden ajudar, si estem disposats a mirar-los amb altres ulls i a aprendre de la saviesa mil.lenar que els ha permès viure en aquest continent sense esgotar-ne els recursos. No es tracta només d'apropiar-se dels seus coneixements tècnics en la gestió dels recursos naturals, sinó, sobretot, d'un canvi en la manera de relacionar-nos entre societats i persones no indígenes i amb l'entorn on vivim.

Part d'aquest aprenentatge seria practicar formes de vida més col·lectives. El treball col·lectiu, així com la distribució de la producció entre els membres del grup, és una pràctica habitual en els pobles originaris. Entre els Apyãwa, per exemple, cada caçador sap quina part ha de repartir entre els seus companys de caça si mata un porc, o quina part pot demanar per ell, si és un altre caçador el que el mata. Aquest intercanvi es fa amb alegria i amb tota naturalitat. De la mateixa manera, és normal que algú que hagi tingut una producció al camp superior a la que pot consumir, convidi una altra família a collir-ne una part. Aquestes pràctiques van acompanyades d'una sèrie de valors que són comuns entre els membres d'aquella societat. En destaquem aquí el de la reciprocitat, a la qual correspon aquesta prodigalitat en el donar, però també la llibertat de demanar quan es necessita. No hi ha cabuda a la vergonya en l'acte de demanar. Qui dóna avui, demà pot demanar a qualsevol altre, si ho necessita.

Nascuts en aquest entorn, els nens i nenes participen en els processos de distribució, acompanyant les seves mares quan van a casa d'algú amb alguna cosa per regalar. Així, la força del gest de donar o rebre acompanya la vida de l'infant i és una constant en la seva educació que porta a l'edat adulta.

A més d'una organització de la nostra societat més guiada per la col·lectivitat, cal que ens allunyem, cada cop més, de la visió antropocèntrica, que situa l'ésser humà com a superior en relació als altres éssers vius i amb dret a esgotar la natura, com si no en formes part. En aquest sentit, el Papa Francesc ens ensenya, en el Pacte Educatiu Global, que cal “trobar altres maneres d'entendre l'economia, la política, el creixement i el progrés, i custodiar i conrear la nostra casa comuna, protegint-la de l'explotació dels seus recursos”.

Si tinguéssim la humilitat d'aprendre dels pobles indígenes com tenir cura de la nostra llar comú, podríem adoptar noves maneres de practicar una economia centrada en el bé comú i, així, eliminar les flagrants desigualtats socials que provoquen que milions d'éssers humans visquin en la pobresa, mentre l'1% de la població mundial acumula el 27% de la renda generada.

La resistència històrica dels pobles indígenes és notable. Conscients que només poden continuar existint com a pobles dins dels seus territoris, no renuncien a la lluita per la Mare Terra. Que sapiguem caminar, com ens proposa el Papa Francesc a l'Encíclica Fratelli Tutti , nº 8: “Somiem com una sola humanitat, com a caminants de la mateixa carn humana, com a fills d'aquesta mateixa terra que ens acull a tots, cadascun amb la riquesa de la seva fe o conviccions, cadascú amb la seva pròpia veu, però tots germans.”

[1]El text original en portuguès utilitza la paraula “grileiro”. Aquesta fa referència a persones que es fan seva il.legalment una àrea de terra, moltes vegades de titularitat pública, tot escriturant-la fraudulentament. A l'Amazònia és una situació comuna i moltes vegades, sobre una mateixa terra, es troben desenes d'escriptures que en reivindiquen la seva propietat.