UNA PÀTRIA EN UNA “ALTRA” PAU
A manera de fraterna introducció

Pere Casaldàliga

---

Ja és tòpic dir que han caigut les utopies i que han de caure les armes. Estaríem vivint, com a molt, en una “utopia desarmada”. La veritat ´s que el que estem vivint oficialment no és utopia ni està desarmat.

La Nostra Pàtria gran malviu sota una guerra plural, de moltes morts, sistemàticament sostinguda: una guerra per sistema, vull dir, estructural. Per altra part, la utopia és ofegada, sistemàticament també, perquè ja hem arribat a “la fi de la història” i no es tracta de somiar altres camins: l’horitzó és aquell estupefaent mur neoliberal, i molts i moltes que van somiar un dia amb la utopia, armada o desarmada, han baixat les armes i el somni. Les pàgines d’aquesta Agenda Llatinoamericana 98 contenen alguna cosa de tot això amb prou claredat.

Fou un dia la pax romana. Fou i segueix essent la pax americana. És homicidament i ecològicament la pax neoliberal.

No volem armes. Voldríem acabar ja amb totes les fàbriques d’armes (que per cert estan sobretot en el primer món i en les mans pèrfides dels majors del consell de Seguretat de l’ONU) i voldríem acabar d’una vegada amb tots els exèrcits. (Benaventurats els objectors de consciència i els insubmisos, perquè ells estan construint la Pau). Aquell somni d’Isaïes és també el nostre somni, dissenyat àdhuc estilitzadament per Cerezo en la portada d’aquesta Agenda...

Volem la pau. Els nostres pobles clamen per la pau. La pau i la vida són probablement els dos màxims clams, els paradigmes més constant que, d’una manera més o menys conscient, enarbora la gent prohibida i/o militant encara de la Nostra Amèrica, en congressos i marxes i romeries, en pancartes i cants i poemes: “Per la Vida tot, fins i tot la vida”, “volem la pau”, “pareu de tanta mort, aquí defensem la Vida”...

Però els nostres pobles, nosaltres, volem, exigim “una altra pau”; “una Pàtria en una altra pau”, volem. Els senyors d’aquesta hora, els sacerdots del mercat laboral, els escrivans de la postmodernitat decebuda ens ofereixen la seva pau, sense dubte. “Pau, pau, pau”, pregonen ells, suposadament victoriosos sobre les demandes i les guerrilles, les vagues i les reivindicacions. “Però no hi ha pau”, replica el Déu de la Pau. No hi ha pau, constaten dramàticament els nostres pobles.

Jeremies, el profeta company de les desgràcies de la seva gent, va escriure fa molts segles i ho podria escriure avui, parlant d’aquells vencedors del moment:

“Per què dieu “som savis, tenim llei del Senyor”, si l’ha falsificat la ploma falsa dels escrivans...? quedaran confosos els savis. De què els servirà la seva saviesa? Del primer a l’últim només busquen surar. Pretenen curar per sobre la fractura del meu poble dient :”pau, pau”, quan no hi ha pau; “això va bé, va bé”, però no va bé. Ells haurien d’avergonyir-se perquè ´s abominable el que han fet. Però ni ells s’avergonyeixen ni saben què és sentir vergonya” (Jr 8,8 s).

Les estadístiques demostren que en el nostre continent i en tot el tercer món, és a dir, en el món, hi ha més misèria i fam, més desolació, menys esperança, menys pau. I que es multipliquen absurdament les guerres. I en els mateixos països anomenats democràtics i en pau oficial, la violència s’ha constituït en una guerra creixent i institucionalitzada. Els nostres pobles estan patint la mare de totes les guerres. On no hi hagi justícia mai no podrà haver-hi pau. Justícia real, existencial, quotidiana. La major guerra d’aquest segle –de tots els segles, potser- és la fam. En la reunió de la FAO celebrada a Roma dins de l’Any per a l’eradicació de la pobresa”, algú molt oportunament va retreure al cinisme occidental aquesta veritat elemental de supervivència i de convivència humanes.

Cal descodificar aquesta pau democràtica que estan imposant al nostre poble, perquè ni ´s democràtica ni és pau.

Ja el 1965 el Concili Vaticà II, en la seva constitució Gaudium et Spes (núm. 69), escrivia aquestes paraules contundents: “Havent-hi tants oprimits com hi ha actualment per la fam en el món, el Sacre Concili urgeix a tots, particulars i autoritats, que es recordin d’aquella frase dels Pares: “Alimenta el que mor de fam, perquè, si no l’alimentes, el mates”, i que segons les pròpies possibilitats, comuniquin i ofereixin realment els seus béns, ajudant en primer lloc els pobres, tant individus com pobles, perquè puguin ajudar-se i desenvolupar-se per si mateixos”.

Només des d’aquests pobres –persones, pobles- es pot pensar i construir la pau veritable, que és “fruit de la justícia”. No es tracta simplement de fer callar les armes. La injustícia, cal fer-la callar. El major sinònim de pau és la justícia. Una justícia i una solidaritat –que és un altre sinònim de pau- no només intepersonals o espontàniament intergrupals, sinó estructuralment internacionals, intercontinentals, planetàries. Mentre hi hagi un primer món no hi haurà pau en el planeta.

La veritat és que la pau real, desitjable, la veritable pau, no existeix avui en el món. No hi haurà pau mentre existeixin aquests desequilibris, avui canonitzats idolàtricament pel capitalisme neoliberal, entre Nord i Sud. Només quan la solidaritat i la justícia destrueixin el mur Nord/Sud començarà la veritable pau.

Aquella “altra” pau que volem per a la Nostra Pàtria Gran, Pàtria nascuda dels horrors de les dictadures militars (amb molta sang, amb molts desapareguts, amb moltíssima impunitat), però engolida avui en aquesta macrodictadura d l’atur, la fam i l’exclusió.

Ja fa anys que jo, buscador angoixat de la pau, contràriament al que alguns hagin imaginat, vaig cridant aquest poema:

“Dóna’ns, Senyor, aquella pau estranya/ que brota en plena lluita / com una flor de foc; / que trenca en plena nit / com un cant amagat; / que arriba en plena mort / com un petó esperat. / Dóna’ns la Pau dels que caminen sempre, / nus d’avantatges, / vestits pel vent d’una esperança núbil / . Aquella Pau del pobre / que ha vençut la por. / Aquella Pau del lliure / que s’aferra a la vida. / La Pau que es comparteix en igualtat / com l’aigua i l’Hòstia. / Dóna’ns la teva Pau, la teva !, / Tu que ets la nostra Pau”.