Oscar Duarte

El somni que somiem.

Cada vegada que es mira cap a l’11 de setembre de 1973 la memòria topa amb l’horror i s’omple de dolor. El cert és que aquest horror i aquest dolor van arribar a destruir l’alegria i l’esperança que significava el govern de la Unitat Popular encapçalat per Salvador Allende.

En tres anys de govern s’havia iniciat una bella gesta, caracteritzada per un profund sentiment de solidaritat, en que el poble pobre començava a ser protagonista de la història. Des del govern es va impulsar la nacionalització del coure, s’aprofundí  la reforma agrària, es millorà el sistema educatiu (amb una important ampliació de l’accés a la universitat). En salut es va millorar l’equipament dels hospitals, s’establí un programa de distribució de mig litre de llet diària a cada nen, desenvolupant-se un esforç educatiu  que tendia a la prevenció. A tot el país es va estendre una creixent activitat cultural. Més de tres milions sis-cents mil llibres de Quimantú arribaren a llars populars, a un cost baixíssim.

Es buscava el desenvolupament intel·lectual, educatiu, organitzatiu i participatiu dels sectors populars, implementant un model de societat que certament afectava els interessos econòmics de l’oligarquia i les grans corporacions transnacionals.

Aquests interessos, encapçalats pel Partido Nacional i la Democràcia Cristiana, amb el suport d’EE.UU, no van esperar i es va realitzar una enorme i cara campanya de desestabilització, marcada per l’acaparament de productes bàsics, la paralització de camioners, els sabotatges a la producció i atemptats amb explosius (executats per Patria y Libertad i membres de la marina). El cop cívico-militar fou el corolari d’una tragèdia anunciada: no es podia acceptar que els exclosos comencessin a decidir els destins del país i s’encarreguessin de l’explotació d’hisendes  i fàbriques. I, sobretot, no es podia permetre la independència respecte el domini estranger.

Les formes de la resistència.

En un marc d’assassinats, desaparicions i tortures es van desenvolupar múltiples formes de resistència: petits grups armats que van tenir la capacitat de revertir el cop, el naixement d’organitzacions de familiars de detinguts, desapareguts i presos polítics o de defensa dels drets humans, que denunciaven la barbàrie comesa per civils i militars (a Xile i l’estranger).

Entrats els 80 grans mobilitzacions nacionals, a diferents ciutats, mostraven el descontentament i s’oposaven a la tirania. A les poblacions les olles comunes, el “comprant junts”, resistien a la pobresa. A les agrupacions culturals i juvenils, moltes d’elles a l’empara de les parròquies, es discutia de política i s’organitzava la protesta social.

L’herència neoliberal.

Pinochet va deixar el govern el març de 1990, després d’una sortida negociada, i es va mantenir en una posició de poder i vigilància.

Quan es va produir el “retorn a la democràcia” el país ja no era el mateix, l’esperança de recuperar l’alegria es va allunyar de la mateixa manera que es va començar a produir un distanciament entre les elits polítiques i les classes populars.

Com a resultat de la implantació del model neoliberal, iniciat per Pinochet i perfeccionat pels governs de concentració i de la dreta, Xile es va transformar en un dels països més desiguals del món. El país va canviar, es va generar una cultura basada en el consum i l’individualisme. Es va mercantilitzar l’educació, la salut i la previsió social.

A 50 anys del cop veiem com s’ha destruït el desenvolupament educatiu i intel·lectual de la ciutadania, la conciència de la qual es manipulada pels mitjans de comunicació de les elits, creant el terreny propici per a la falta de participació, organització i decisió.

Malgrat les expectatives que es generaren amb la revolta d’octubre de 2019, encara no s’obren les extenses alberedes i només ens queda continuar amb l’immensa i imprescindible tasca de construir una societat millor en la que siguin presents  la dignitat i l’alegria.