UTOPIES AHIR I AVUI

EL DÉU QUE NO DEIXA DE VENIR

JOSÉ COMBLIN

---

• A l’Apocalipsi de Joan el nom de Déu és “aquell-que-és, que-era, i que-ve” (1, 4). No diu pas “que serà”, que seria una fórmula típica dels filòsofs grecs, que indicaria que Déu seria immutable, sempre igual, i que mai fa res de nou. Joan pretén precisament negar aquell Déu i proclamar que Déu es mou, canvia, causa novetats. Al final del llibre diu: “l’Esperit i l’Esposa diuen: Vine!” (22, 17). “Sí, vinc de seguida!” (22, 20).

Mentre hi hagi cristians o jueus al món, hi haurà utopies, projectes irrealitzables, somnis d’un món diferent... perquè són les úniques religions que anuncien un Déu “que ve”, no tant que serà.

Joan va tenir la visió del regne dels mil anys, regne de Crist enmig del seu poble, regne de pau i felicitat, en els capítols 7 i 20 del seu apocalipsi. Aquest regne vindria abans de la fi del món. Després vindrien els grans cataclismes de la fi del món i l’arribada d’un nou món, un nou cel i una nova terra, una nova Jerusalem, amb el regne definitiu de Déu.

Aquesta visió de Joan va tenir molta importància en els primers temps del cristianisme. Va donar una força extraordinària als màrtirs. Aquests sabien que després dels seus patiments entrarien en un regne de felicitat, a la nova terra. Durant tota la història del cristianisme l’esperança del regne de mil anys ha donat als cristians valor en temps de persecució, desastres o cataclismes.

El mil•lenarisme, el regne dels mil anys, sempre va ser condemnat i combatut per les autoritats eclesiàstiques, que veien en aquesta esperança un rebuig a la institució eclesiàstica. Esperar un regne de Jesús en aquesta terra era menysprear la institució eclesiàstica, com si no tingués a veure amb el regne de Crist. La doctrina oficial diu que abans del judici no hi haurà res més que l’Església que coneixem ara.

• El mil•lenarisme cristià té arrels a l’Antic Testament, per exemple a Ez 37. Jesús sembla haver donat peu, de vegades, a esperances semblants. Els deixebles esperen governar el món amb Jesús, en el seu regne. A Mc 10, 30 Jesús promet als perseguits una recompensa ara i en la vida eterna, com si abans de la fi del món ja hi hagués una compensació per a ells. Els fidels que aclamaven Jesús en la seva entrada a Jerusalem esperaven que arribés per instal•lar el seu regne...; quan va començar a parlar de la seva mort, les esperances mil•lenaristes van caure.

Les persecucions dels primers segles van donar lloc a la renovació de les esperances mil•lenaristes. Alguns historiadors pensen que aquest anunci de l’arribada del regne dels mil anys en aquesta terra va ser un dels motius de conversió de molts habitants de l’imperi romà, especialment de les víctimes que més estaven patint a l’Imperi.

Quan Constantí va decretar la llibertat de l’Església i va decidir convertir-la en la religió oficial de l’imperi, hi va haver bisbes i cristians de la base que van pensar que estava començant el regne de Crist a la terra. Aquest mil•lenarisme va servir sobretot als governants, perquè per a les víctimes de l’imperi els senyals del regne de mil anys no estaven gaire clares. Però va caure l’imperi a occident i l’Església romana va assumir la pretensió que la cristiandat era la materialització del regne de Crist a la terra. Va prevaler la idea que aquella era l’única època de la història del món abans del final anunciat. No es podia esperar cap altre regne de Crist a la terra que no fos el regne de l’Església en la cristiandat.

Però, davant la corrupció de l’Església romana i d’extensos sectors del món episcopal o monàstic, va aparèixer un profeta, Joaquim de Fiori, un abat de finals del segle XII, que va anunciar l’adveniment d’un regne de l’Esperit Sant. Va tenir molt èxit entre els germans de sant Francesc els segles XIII i XIV. Aquest regne de l’Esperit seria un regne sense poder, animat pels monjos, cristians sense poder. Aquest regne de l’Esperit Sant era una nova versió del mil•lenarisme.

La corrupció de l’Església romana va augmentar molt amb els Papes d’Avinyó en el segle XIV. Les queixes que denunciaven l’avarícia i l’ambició de riquesa dels papes van arribar a ser un clam que demanava una reforma general a l’Església. I la Reforma va arribar. Luter creia que la seva Reforma era com una nova fase de preparació de la fi del món. En el món reformat aquesta idea d’un nou mil•leni va tenir partidaris. Però aviat es va produir la gran insurrecció dels camperols i artesans a Alemanya (1525), i tots els prínceps, protestants i catòlics, van reprimir-la.

Thomas Münzer va ser el teòleg de la insurrecció coneguda com a Guerra dels camperols. Va sostenir que els camperols rebels instal•larien el regne dels mil anys. A Münster, el 1534, els anabaptistes que van prendre la ciutat van tenir la mateixa esperança: estaven començant el regne dels mil anys. Com era d’esperar, aquelles insurreccions van ser reprimides amb una crueltat abominable.

El mil•lenarisme va inspirar molts moviments de revolta popular. Aquells moviments no tenien poder militar, comptaven només amb el poder de Déu. La certesa d’estar fent realitat l’arribada del regne de Crist els donava l’energia i la confiança necessàries.

• Hi va haver també un mil•lenarisme polític en el qual el poder governant considerava el seu govern com la realització del regne de Crist en aquest món.

A partir de Teodosi, al final del segle IV, l’Església es va identificar amb l’Imperi bizantí que va durar fins al 1453, quan la capital va ser conquerida pels turcs. Aquell imperi era el regne de Crist.

La ideologia mil•lenarista de Bizanci va passar al Sacre Imperi Germànic a partir del segle X. També a Occident l’Església es va transformar en un servei de l’Imperi. L’Església era la funció políticoreligiosa del clergat. Qui cercava realment l’evangeli es refugiava en la vida monàstica, on es formaven les úniques veritables comunitats cristianes.

Quan va caure Constantinoble i amb ella l’Imperi bizantí, el regne del mil•lenni va passar a Rússia. El regne de Crist va passar de Roma a Bizanci i d’allà cap a Moscou. El tsar de Rússia va ser el representant de Crist en el regne de Déu en aquesta terra.

El mil•lenarisme polític va tenir altres expressions. Després del Sacre Imperi, la seva nova forma serà el poble escollit. El segle XIX, quan Anglaterra va conquerir l’Índia i la reina Victòria va ser proclamada Emperadriu de l’Índia, va néixer la consciència que Anglaterra era el poble escollit per Déu per governar el món. R. Kipling va poder proclamar que “L’Imperi britànic és la més bella realització de Déu després de la creació”. Però Anglaterra va trobar la rivalitat d’Alemanya. Embolicada en dues guerres destructives, va haver de cedir el govern del món als EUA on el militarisme polític va ser i encara és molt fort. Des del començament, o sigui, des de l’arribada dels Puritans el 1629, els EUA van néixer amb la consciència de ser unaNació escollida. Els Puritans estaven destinats a instal•lar el regne dels mil anys, el regne de Crist. Aquesta ideologia no s’ha perdut mai. Fins avui mateix els EUA consideren que la seva nació ha rebut l’encàrrec de Déu de governar el món com el poble escollit entre tota la resta. Tots els presidents expressen aquesta convicció en els seus discursos inaugurals.

• Hi va haver també un mil•lenarisme eclesiàstic. Els papes van donar Amèrica en possessió als reis d’Espanya i Portugal, amb la missió que hi establissin el regne de Crist. Els reis havien d’estendre l’Església. Quan Hernán Cortés va iniciar l’assalt a Tenochtitlan, capital dels asteques (avui Mèxic DF), va manar escriure a les banderes de les seves tropes : “Seguim el senyal de la creu, amb ella vencerem!”

Encara subsisteixen restes d’aquest sistema a l’Església llatinoamericana actual, malgrat Medellín i la seva inspiració. Subsisteixen en el triomfalisme catòlic. Quan les potències europees van conquerir la major part d’Àfrica i Àsia, les missions catòliques i protestants en aquells continents van tenir com a finalitat la implantació de l’Església. No pas l’evangelització, sinó l’extensió del Regne de Crist, amb l’ajuda de les potències colonials. Va ser un mil•lenarisme que encara té conseqüències. Van néixer Esglésies implantades, no pas pobles evangelitzats.

• La Revolució francesa és una data simbòlica: comença la desintegració de la cristiandat i el naixement d’una societat secularitzada.

Als reptes de la ciència i de la tecnologia l’Església catòlica, com les protestants, no hi ha sabut respondre. Va defensar les restes de la cristiandat i continua defensant-se, però ha perdut gairebé tota influència en la societat. Els mil•lenarismes religiosos subsisteixen en sectes, sense projecció a la societat, excepte als EUA, que és el país més desenvolupat en ciència i tècnica, però alhora és el país amb l’oposició més forta a la visió del món de les ciències, la major afecció al literalisme bíblic, i el país que té més sectes religioses mil•lenaristes.

A la resta del món les ciències i la tecnologia van ser assumides per una nova burgesia que va acabar prenent el poder i divulgant la seva ideologia. La burgesia va néixer amb una expressió secularitzada del mil•lenarisme: el projecte de formar per la ciència i la tecnologia una nova humanitat en comptes del regne de Déu que no va ser realitzat per la cristiandat. En veure que la religió no aconseguia allò que havia promès, la burgesia va prometre una vida millor, realment humana, i va prendre el lloc del clero per dirigir la societat cap a la felicitat a la terra, no pas al cel.

Al Brasil el programa oficial dels governs i de la nació és el “desenvolupament”, o sigui, exactament la utopia de la burgesia: la transformació de la condició material i social per mitjà de la ciència i de la tecnologia. Els països emergents estan convençuts que la seva missió és fer del seu país una còpia dels EUA. Tots els països del món volen arribar a ser un dia com els EUA.

A la pràctica aquesta versió secularitzada del regne de Déu consisteix en la promoció extraordinària d’una minoria de la humanitat, d’aquells que concentren en el seu poder els recursos de la ciència i la tecnologia, que els permeten reservar-se els recursos de la natura. Les masses posen els treballadors, o queden fora del sistema. La mateixa burgesia avui ja no s’atreveix a propagar la seva ideologia mil•lenarista: s’acontenta amb dir que ella representa l’única possibilitat, que no hi ha alternativa al seu sistema.

La societat burgesa va suscitar la reacció de les masses dels treballadors dominats i explotats. El segle XX va ser el segle de les esperances mil•lenaristes secularitzades de les víctimes de la burgesia, revolucions en part triomfants i en part frustrades.

Primer es va produir la reacció de les masses dels treballadors de la indústria, i després dels del camp. En aquest context va néixer el socialisme, projecte de societat en què la propietat és col•lectiva. En el món burgès la propietat està en mans de pocs, tant la propietat de la terra com la de les màquines. El propietari explota perquè el treballador, per menjar, ha d’acceptar allò que li ofereixen. El segle XX va ser el segle del socialisme, el somni d’una societat socialista en el qual la propietat seria social. A la pràctica, la unió dels treballadors va poder aconseguir alguns drets, i alguna participació en la propietat. Però les revolucions socialistes van acabar cedint davant l’ofensiva dels propietaris. La burgesia va acabar vencent, encara que hagués de fer algunes concessions. El socialisme radical que suprimia tota propietat particular, a la pràctica va concentrar tota la propietat a les mans de l’Estat i no va realitzar el somni. L’estructura comunista subsisteix avui a Cuba i a Corea del Nord.

Hi va haver utopies polítiques a les colònies. Els pobles colonitzats somiaven amb la independència política. Les revolucions d’independència van aconseguir salvar-los de la dominació econòmica. Però les empreses estrangeres sotmeten les antigues colònies.

El feminisme va ser una altra utopia del segle XX. La revolució de les dones va aconseguir conquestes importants, però, sobretot en el món popular, la dependència de les dones encara és molt dura a causa de les condicions de treball i l’acumulació de les tasques domèstiques.

La utopia de la igualtat racial va tenir alguns resultats més o menys sensibles en diferents països. Les lluites contra la discriminació no van suprimir la posició d’inferioritat social dels negres.

Ambdues associacions encara són actuals i urgents. Es pot aconseguir molt amb una organització forta a la societat.

• Quines serien les possibles futures utopies? Allò que actualment s’ofereix és moltes vegades la repetició d’utopies antigues. Encara es parla de socialisme. Un problema és que en la situació econòmica actual la indústria ha perdut molta de la seva importància. Ja no existeixen classes obreres homogènies i nombroses. La feina creixerà però en el sector terciari. Però encara no ha aparegut un moviment dels treballadors del sector terciari, tot i que aquests treballadors estiguin moltes vegades esgotats i explotats per l’excés de tensió a la feina. Un altre problema rau en la concentració de les empreses: els països no aconsegueixen controlar les megaempreses d’abast mundial, les multinacionals. Per això, amb un moviment nacional no n’hi ha prou, cal un moviment mundial. A part d’això, les potències mundials tindrien capacitat per resistir els moviments en els països petits. Els EUA mai accepten decisions preses per l’ONU, l’OCM, la FAO o altres organitzacions mundials. La Xina, estarà disposada a acceptar-les quan sigui la primera potència?

• Però heus aquí que ara apareixen dos perills que amenacen la humanitat sencera. Ja no es tracta pas d’utopies o de somnis, sinó pura i simplement de supervivència.

El primer perill són les armes atòmiques. Més de 20 països ja tenen bombes atòmiques, i el nombre creixerà, inevitablement. Ja hi ha bombes per aniquilar la humanitat vàries vegades, en poques hores. Fins ara no hi ha voluntat política d’emprar armes atòmiques, però els estats majors dels exèrcits de diversos països ja tenen estudis sobre bombes atòmiques de baixa intensitat. Un escenari de guerra atòmica no és pas difícil d’imaginar.

El segon perill és ladestrucció de la natura. Ha aparegut un moviment ecològic que proposa una forma de viure que respecti la natura. Va néixer com a utopia el segle passat. Ja es manifestaven els mals provocats per la destrucció de la natura, a causa de les indústries, les deixalles, la contaminació de l’aigua, de l’aire, de la terra... Aquest somni va generar moviments polítics per controlar la destrucció de la natura i substituir el consumisme per la vida natural. Lluiten contra les indústries contaminants, contra la multiplicació de les deixalles, que provoquen dolences i amenacen la supervivència de la vida al planeta. L’escalfament de la terra sembla estar provocant ja pertorbacions en el clima. L’ecologia va deixar de ser una utopia: és un problema de vida o mort. Ja no es tracta de somiar, sinó d’impedir la mort de la natura. En comptes de la utopia somiada, ha sobrevingut l’angoixa.

Amb aquesta situació, el projecte de “desenvolupament sense fi” de la producció, pretès per la burgesia, queda desqualificat. Cosa que no vol pas dir que s’abandoni. Fa temps que la ideologia capitalista ha estat abandonada... Però no se sap com fer-ho per controlar el poder de les 500 corporacions, que aviat seran 400, després 300, fins a la concentració final en un súper heroi, que al final caurà, com sempre. Què vindrà després?

Després del clero va venir la burgesia. Després de la burgesia... què? Vindrà una altra classe, un altre grup humà animat per una altra utopia?

• Encara no està clara la situació a Amèrica Llatina. Encara no sabem si els actuals governs de Veneçuela, Bolívia, Equador i altres països, són els precursors d’aquesta classe nova que tindria la possibilitat de rebre el suport de les grans majories, o si seran les properes víctimes de la repressió de l’imperi nord-americà.

El bolivarianisme assimila fragments dels moviments socialistes del segle passat. Però no sembla haver format una consciència popular. Allò que manté Chávez en el poder és el carisma del propi Chávez, molt més que la seva ideologia. Ha aconseguit millorar molt la condició de les classes baixes de la societat, i això li val l’estima del poble. A Bolívia allò que manté el poder d’Evo Morales és la cohesió del poble indígena, sobretot aimara, cohesió que no procedeix d’una ideologia, sinó d’una història. A l’Equador tampoc existeix una ideologia que aconsegueixi garantir a Correa un poder popular. El que succeeix en els governs de l’Argentina i l’Uruguai difícilment es pot considerar una ideologia política. Encara no aconseguim veure si allò que està succeint a les esquerres llatinoamericanes es basa en una ideologia ferma o estan cercant una ideologia.

• Encara hi ha utopies religioses? Al Vaticà predomina la utopia d’una resurrecció de la cristiandat. És la utopia de Benet XVI i dels moviments, Opus Dei, Legionaris, Comunió i Alliberament, i altres. Accepten com a fet inevitable la disminució del nombre de catòlics. Hem de preveure que els catòlics seran una petita minoria. Però serà una minoria de forts, ferms, irreductibles, un nucli de diamant. Gràcies a ells l’Església podrà acumular un poder polític i econòmic que en farà l’elit de la humanitat, l’elit indispensable per dirigir el món i refer una cristiandat. Aquesta és la utopia dominant, la que dirigeix la política vaticana.

Hi ha grups a l’Església que somien amb un retorn als anys de Medellín. Són grups de laics, amb ben pocs sacerdots i religiosos, i sense suport de la jerarquia. El seu somni és una Església realment evangèlica. Era la utopia del Vaticà II, avui dia molt minoritària, com a mínim a Europa i a Amèrica.

D’altra banda, el creixement de les esglésies pentecostals procedents dels EUA pot fer que s’estenguin utopies de tipus conservador fonamentalista.

Però les utopies, d’una manera o altra, continuen i continuaran, i ens toca ara a nosaltres ser els seus testimonis i lluitar per la seva realització.

 

JOSÉ COMBLIN

João Pessoa, PE, Brasil