Veritat i justícia
Veritat i justícia
Adolfo Pérez Esquivel
La realitat dels nostre país ens mostra els seus rostres de violència, d’intolerància, de mentida d’injustícia. Són el producte dels cicles de cops militars i de governs civils que hem viscut.
És una història de desencontres, enfrontaments, de grandeses i baixeses, de veritats i mentides. Ningú és amo de la veritat.
Però sí que podem ser servents de la veritat perquè ella sigui llum i camí per al present i futur del nostre poble.
En aquest sentit sorgeixen preguntes: quan començà la violència al nostre país? Amb la matança dels indígenes del General Roca a la campanya del Desert? Amb l’afusellament de Dorrego per Lavalle en les lluites per la independència del nostre país? Amb el bombardeig a la Plaza de Mayo el 1955? Amb els assassinats de Mons. Angelelli i de mossèn Múgica? Amb la triple A i els grups paramilitars i policials amagats a l’ombra de la impunitat?
Estem ja a 19 anys de l’inici d’un dels períodes més difícils de la nostre vida com a país; la dictadura militar que governà de 1976 a 1983. En aquest temps de moltes maneres i des dels sectors de poder es procurà cobrir amb una llosa de silenci i d’oblit tot el que va passar. Però aquest va ser un intent que estava destinat a fracassar. No es pot establir l’oblit per decret.
En els últims mesos les declaracions de diversos integrants de les Forces Armades han commogut l’opinió pública nacional i internacional. Algunes respostes contribueixen d’alguna manera a aclarir responsabilitats més recents, però no són suficients.
És inacceptable que es pretengui responsabilitzar els “argentins” dels enfrontaments passats. No es pot seguir insistent en la teoria dels “dos dimonis” i de la “guerra bruta”
Els nens, els estudiants, els religioses i religiosos que treballen per la vida i dignitat del nostre poble no són culpables. Hi ha una diferència necessària entre els que dissenyaren, ordenaren i implantaren el terrorisme estatal i els que advertírem i denunciàrem els crims i procuràrem detenir la violència que hi havia abans del cop militar de 1976.
Fou provat per la justícia, i es just dir-ho una i altra vegada, que el cop militar de 1976 es va produir per imposar amb la violència un model de societat per mitjà de l’aplicació de la Doctrina de la Seguretat Nacional. Les Forces Armades es transformaren en autèntiques tropes d’ocupació amb un alt cost social en vides humanes, destrucció de l’aparell productiu i augment del deute extern.
Aquesta situació no pertany al passat sinó que avui té greus conseqüències a diferents nivells de la vida del poble.
Perquè per mitjà de mecanismes aberrants com les lleis de Punt Final i Obediència Deguda i els indults presidencials, estan en llibertat els autors dels segrestos i desaparicions de milers de persones. Els seus crims queden impunes i sobre aquesta impunitat és impossible construir un procés democràtic real.
Per a les víctimes i els seus familiars, i també per a tota la societat és necessari aconseguir l’aclariment total dels fets viscuts, i que el que és legal cedeixi davant de l’Ètica i la Justícia. Els responsables han de ser apartats dels seus llocs i sancionats amb la inhabilitació perpètua per ocupar càrrecs públics.
Però també és cert que, en nom de la Veritat que hem de buscar incessantment si volem tancar les ferides, encara profundes, que afecten el nostre poble, s’ha de reconèixer que les responsabilitats no són sols del l’Exèrcit. Hi hagué sectors de la societat que fórem còmplices de les atrocitats comeses en contra del poble; l’anomenada “pàtria financera”, un Poder Judicial complaent, sectors de l’Església que avalaven la repressió.
Tampoc s’ha de oblidar que, acabada la dictadura, les lleis fetes per l’aleshores president Alfonsín foren aprovades al Parlament per legisladors sense consciència, que especulaven amb la conjuntura política. Els indults els decretà el president Carlos Menem amb conseqüències greus que inclouen la interrupció de processos judicials i la imposició del Poder Executiu sobre el Poder Judicial.
En altres casos la complicitat es va fer present en una frase que encara ressona: “per alguna raó serà... (que se’l varen emportar)”. És dolorós acceptar que la tortura i la mort van tenir lloc en presència de les majories. Potser molts pensaven i encara pensen que els desapareguts pertanyen als familiars però no a la societat en el seu conjunt. Martin Luther King deia que no li dolia tant la repressió dels dolents, com el silenci dels bons.
Davant d’aquest dolorosa realitat cal preguntar-nos aquesta vegada pels camins a transitar per aconseguir la “reconciliació” d’interessos mesquins, de parcialitats i donar-li un sentit profund, la qual cosa exigirà temps, molta comprensió i sinceritat i una voluntat de ferro per aconseguir-ho.
Moltes vegades he manifestat que el futur es construeix amb el coratge que tinguem per fer el present. Es necessita molt més coratge per assumir la responsabilitat de la Veritat i la Justícia, que per estar en un camp de batalla.
I això depèn de tots nosaltres. Hem d’afrontar la tasca sense odis ni rancors, amb una actitud oberta i serena, amb la fermesa i la decisió basada en una recerca permanent de la Veritat i la Justícia com a camins per aconseguir la Pau. Podrem construir el futur d’aquest compromís. Només així aconseguirem l’ansiejada reconciliació nacional a Argentina. Potser estem fent nous passos en aquest sentit. La pau no és fruit de les complicitats, ni del silenci, ni de la mentida sinó de la Veritat i la justícia.