Vides per la vida
Vides per la vida
Pere Casaldàliga
A la Nostra Amèrica fa segles que “es mor abans de temps”. En aquest “continent de la mort” (“i també de l’esperança”) fa segles que es maten moltes vides. Morir i matar ens són paraules familiars, així con ho és nit, mateix, moresc. Però, al mateix temps, enlloc de la terra, la vida no es viu i s’estima i se celebra com aquí. “ Gracias a la vida que nos ha dado tanto”, en la pluralíssima naturalesa, en les mils fèrtils cultures, en l’encreuament de totes les sangs.
Per la vida ens juguem la vida fàcilment. La nostra història continental és atapeïda d’alçaments i revolucions, de baralles i martiris, d’heroismes i quixotades. La mort ens és companya de camí: a causa de la vida; perquè la vida exigeix: perquè no manqui vida. La lluita a mort per la vida és una heretat llatinoamericana.
En aquestes últimes dècades, els nostres màrtirs s’han multiplicat, com una semença tropical, sota les dictadures i els esquadrons de la mort i la geopolítica de l’imperi encara hegemònica entre nosaltres. L’AGENDA LLATINOAMERICANA és testimoni, en les seves pàgines diàries, d’aquests testimonis de sang que ens precedeixen i ens inciten. Per la nostra dignitat i el nostre futur no els oblidem, els reivindiquem, els portem com un paner de pasqua entre les mans i el cor i la boca. Perquè un poble o una església que oblidés els seus màrtirs no mereixeria sobreviure.
El màrtir Jesús de Natzaret, que els ressuscita tots, ja els classificà com amadors del “amor major “ que és “ donar la vida per aquell que s’estima ”. Ells són els nostres morts que “mai no moren”, vides per la vida.
Entre tants màrtirs nosaltres, dones i homes, militants i religiosos, camperols, obrers o estudiants, nens o ancians, aquest any de 1996 destaquem, en l’AGENDA, la figura del bisbe argentí Angelelli i la figura del missioner brasiler João Bosco Penido Burnier. Fa 20 anys que tots dos donaren la vida per la vida.
Angelelli era bisbe de la Rioja argentina, “pastor de Tierra Adentro” sempre amb “una oïda a l’Evangeli i l’altra al poble”, que tenia com a lema del seu treball eclesiàstic “caminem junts”. “Hem de seguir, només” – exigia i s’esforçava – contra la por i la rutina eclesiàstiques, per “desenterrar la llum”. La repressió va fingir un accident, i fou deu anys més tard quan el jutge Aldo Morales va qualificar aquella mort com a “homicidi fredament premeditat”. Postergat, durant molts anys per l’església oficial, ara el confessen màrtir fins i tot els seus mateixos botxins...
João Bosco era un missioner jesuïta, entre els indis Bakairi, a la prelatura matogrossenca de Diamantino, Brasil. Caigué assassinat, als meus peus, amb una bala dum-dum disparada pel policia militar Exi Feitosa Ramalho, la tarda de l’11 d’octubre de 1976, quan ell i jo intentàvem alliberar dues dones camperoles torturades per la policia. João Bosco ens havia acompanyat aquell dies en una trobada indigenista, a l’aldea Tapirapé. Durant la seva agonia de sant va oferir la vida per la causa indígena, i invocà, diverses vegades, serenament, el nom de Jesús i va acabar la seva peregrinació amb les paraules del Mestre: “Acabem la nostre tasca”
El poble de Riberão Cascalheira en celebrar l’Eucaristia del setè dia- va plantar una creu en el lloc del martiri i, amb un gest indignat i alliberador, va enderrocar la comissaria - presó. “La creu - va cridar el poble – representa el nostre alliberament ; aquesta presó representa la persecució, la tortura, el terror”. L’any següent vam inaugurar, en aquest lloc del Mato Grosso, el Santuari del Màrtirs de la Caminhada, el qual va ser decorat per Cerezo Barredo amb un impressionant mural. I aquest any de 1996, els dies 27 i 28 de juliol, celebrarem en aquest Santuari – únic en el seu gènere- els 20 anys del martiri del P. João Bosco i els molts martiris alliberadores de tots els màrtirs de la Nostra Amèrica.