Violència adolescent en els barris

Pedro Trigo

Hi ha xicots en els barris o en zones populars que a vegades es posen violents. Tal vegada amb massa freqüència. Tal vegada amb motius massa fútils. Tal vegada la reacció va massa lluny, sense proporció amb la causa que la va motivar. Però són xicots que conviuen en el món compartit de la família i dels veïns, que van a classes o al treball, que participen a la seva manera de la vida de la comunitat.

Però n'hi ha d'altres que viuen en un altre món. Un món despersonalitzat, profundament ritualitzat, signat per codis fixos i inflexibles. Un món al qual s'entra per una veritable iniciació: per experiències límits o través de les quals es mor al món quotidià i s'ingressa en una altra dimensió. Experiències per mitjà de les quals el xicot no solament queda socialment desqualificat ("rayado"), sinó internament marcat.

L'objecte iniciàtic és l' arma. No existeixen armes blanques sinó de foc. La iniciació es dóna en l’experiència del poder que dóna carregar una pistola. No volem dir carregar-la per si de cas, per defensar-se, o perquè forma part de la professió de la persona (un vigilant privat, per exemple o fins i tot un brivall dels d'abans). Per a aquests joves carregar amb una arma és viure amb ella per sempre (com es viu casat amb una dona). És la sensació límit de carregar amb la mort a sobre: el poder de matar i la certesa d'acabar essent mort. Perquè el preu d'aquesta quasi omnipotència no és sinó la pròpia vida.

Aquest poder té tres manifestacions fonamentals: el poder d'irrompre, d'assaltar, d'aterrir. El poder de pertànyer o una xarxa que deslliura de la presó i absol d'assassinat. La sensació màgica de poder accedir de sobte a coses apetibles: moto, dones, festes, tremends aparells de so, televisor de colors, reproductor de qualsevol pel•lícula, sabates i roba fina... Però més enllà d'aquestes i d'altres manifestacions, que no sempre s'aconsegueixen ni molt menys, hi ha l'estat permanent d'hipnosi que dóna el pacte amb la mort. Aquesta és la veritable droga. Viure amb una pistola sense saber com ni per què ni contra qui s’usarà, però sabent que s’usarà amb contundència fascina i aterra: és una veritable sacralitat negativa.

Aquesta iniciació està estructurada en fites. El primer treball que es fa amb l'arma (aguantar droga, defensar la zona, adquirir unes sabates esportives...): és la primera sensació que s’està jugant amb foc. La presó o la guàrdia, on ser dur és requisit per sobreviure, en aquest ambient empedreït, s'assumeix el personatge que es vol representar i es comprova l'existència de l'organització. La primera mort: l’experiència de l'irremissible.

Però per iniciar-se a aquest món cal neutralitzar la por, cal esborrar els vincles que coarten, cal reprimir els sentiments profunds. A més, una cosa és el món que es presenta com a model i l’altra la quotidianitat que es viu, tan gris i buida, amb tant d'automenyspreu empassat, amb moments, és veritat, d'acció intensa o de gaudi descontrolat, però amb temps de molta angoixa, de viure de qualsevol manera, de dolor i sofriment i la certesa descoratjadora de la mort pròxima. Per això, per evitar el penediment i la fugida hi ha els caps assenyalant rumbs, creant ambients, imposant codis inapel•lables, exercitant en accions rituals, tallant alternatives... Fins i tot oficiant, com sacerdots, el ritus del funeral del "company" assassinat, on no existeix dolor sinó lo glorificació del consumat, ja que la consumació és la consumació del que es lliura a la mort.

Causes genèriques i especifiques

Encara que no es vulgui veure, aquest és el món de molts adolescents; i encara que a molts "benpensants" els sembli llunyà, és un món que en qualsevol moment pot irrompre en el seu. I encara que fos confinat en el barri, de totes maneres llasta terriblement la vida del país. A més, no és un món que s’hagi incubat en les entranyes del barri independentment de la ciutat. L'abandonament dels barris per part de l'Estat i la pressió dels grups de poder perquè això es donés és la primera causa d'aquesta violència.

A més del deteriorament econòmic, sobre els adolescents ha incidit sobretot l'enviliment de l'educació, que de ser mite de la nostra democràcia (l'esperança per la qual es podien tolerar treballs i suportar estretors), ha degenerat per a la gent del barri en un espai completament desmotivat, buit, fins i tot sòrdid. A això s’hi suma la prèdica desmoralitzadora d'un neoliberalisme sumari i brutal que, assentant que el ser humà és fonamentalment egoista i que no existeix el poble ni el país ni cap altre col•lectiu, proposa l'abandonament de cadascú a les seves possibilitats de ser exitós econòmicament. La sensació pública que els de dalt obtenen els seus diners robant i el pèssim exemple de força autoritats, fins i tot el cinisme d'algun President, ha estat pres com una invitació a perdre el respecte a l'ordre establert, a les institucions, a les regles de joc i a les paraules que es diuen, i a arribar a les coses desitjables com calgui. Com que no podien pensar en títols ni en llocs de treball prestigiosos, l'arma apareix com la clau que obre totes les portes.

En aquest context, creiem que la violència televisiva té un efecte devastador. La raó és que funciona basant-se en els mateixos codis que els dels xicots. Ells s'estan lliurant a una modalitat de violència ritualitzada, que en realitat és molt sòrdida, però que en l'ambient tancat en que es mouen magnifica i exalta. Dones bé, en la TV veuen aquest món projectat quasi a l'infinit per la manipulació de la tècnica més avançada. La TV els dóna l'evidència que no van fora de camí, que estan en quelcom de gran, en el més avançat, en la punta de la civilització, on coincideixen l'home i la ciència, l'executiu i el devastador. I és cert que aquest imaginari revela genuïnament el caire letal d'aquesta figura històrica muntada sobre el supòsit que 'home és llop de 'home.

No es pot deixar de banda la situació familiar, que en el millor dels casos és un espai articulat, progressiu, amb relacions diferenciades, amb responsabilitats assignades i on la figura paterna té un efecte desestructurador procliu a la anomia.

Però la droga, tant el consum com sobretot la distribució, és en última instància la que indueix a aquest món i el fa possible. La droga és l'organització. Per això insistim en la importància dels caps que són els seus representants, encara que també les seves víctimes, ja que per a l'organització són a penes l'última anella. Ells dominen el grup. Quan desapareixen temporalment, el sector recobra la calma i els xicots tendeixen a la normalitat. Sense l'organització no hi ha armes (ens referim a la seva proliferació i sofisticació) ni diner ràpid. Sense ella s'ha acabat la impunitat. Sense l'organització de la droga només quedaria la bretolada d'antany, i no és d' això de que estem parlant.

No són casos perduts

El que hem dit fins ara té com a primer objectiu ajudar a prendre consciència de la magnitud del problema de la violència adolescent en els barris. L’existència de la violència ritualitzada és una temptació permanent per a tots els xicots de les zones populars, com també la bretolada ho és per a les noies. Si no es posa correctiu a aquesta violència, és capaç d'acabar amb la sociabilitat i la convivència de zones extensíssimes, ferint de mort l'esperança de molta gent esforçada, que veu com el seu esforç de tants anys per criar un fill, per crear un veïnat humà, per organitzar-se es derrueix sense remei, i l'existència queda tristament reduïda a sortir només l'imprescindible i a viure amb l’ànima en suspens, presa d'una angoixa constant. Però, a més, què passa amb aquesta generació?

El problema de la violència adolescent en els barris ens importa a tots perquè ens afecta a tots (o ens afectarà, tard o d'hora); i a més perquè tots en som més o menys responsables; i en definitiva perquè ells són els nostres pròxims.

Són fills de Déu i germans nostres, per això no ens en podem desentendre. Ells segueixen essent xicots, encara que estiguin marcats, conserven potencialitats distintes que podran desenvolupar-se, si s'aconsegueix desarticular aquest món o almenys treure'ls-en i posar-los en ambients adequats. Segueixen essent humans. En aquesta màscara de duresa i fredor hi ha sempre escletxes que condueixen a dimensions més profundes i genuïnes.

Cap a una alternativa

La superació d'una situació tan profundament pertorbada no es pot aconseguir amb solucions unidimensionals i dràstiques. Matar-los o que es matin entre ells o ficar-los a les presons actuals, lluny de transformar superadorament la situació, és lliurar-se als seus mecanismes i als seus dimonis i convalidar i portar al paroxisme aquesta violència ritualitzada.

Si no canvien les condicions generals del barri, persistirà el caldo de cultiu d'aquesta violència ritualitzada. Si no s'encara seriosament el problema de la distribució de drogues, si se segueix fent públicament, fins i tot amb ostentació i enmig de la més absoluta impunitat, subsistirà la causa pròxima d’aquesta violència adolescent. Si no es posa fre a la violència televisiva, aquests adolescents seguiran alimentant en aquesta l'imaginari que els devora.

Però a més de remoure aquest gèrmens és imprescindible crear una alternativa. l'alternativa a la guerra no és cap altra sinó la paraula. No ens referim a la materialitat de la paraula que pot usar-se com un mitja de prevaldre o d'enganyar o de ferir o de disminuir... com una arma, en fi, que causa mort. Sinó de paraules de vida que són ponts parats a l'altra persona per donar-li un lloc, perquè pugui expressar al seu torn la seva pròpia paraula per a allargar-li la ma. Paraules que són llum i camí, invitació a buscar i, en tot cas, companyia. Paraules també de desacord, fins i tot de condemna; però que no interrompen la comunicació i que esperen resposta, perquè suposen que es creu en aquell a qui es dirigeixen.

Aquesta paraula ha de ser el clima de la família i l'educació, el del veïnat i el de grups d'adolescents, perquè arribin a constituir-se n alternatives en front a la situació. Creiem que ja s’està intentant quelcom en aquesta via. En tots aquests fronts s'està emprenent una veritable iniciació personalitzadora: experiències límit per mitja de les quals aquestes persones surten de si i són capaces de trobar-se i de dir paraules veritables, de viure des del més genuí que ells mateixos van descobrint, i així van sentint la llibertat.

Però encara persistirà l' atracció de la violència ritualitzada. Els xicots hauran d'escollir. Ells tenen sempre també la seva quota de responsabilitat. I sempre seran també imprescindibles institucions reeducadores que ho siguin de veritat: que combinin la duresa saludable amb la justícia i el reconeixement personal. Encara som a temps d'encarar aquest problema; però hem d'adonar-nos que el problema és de tots, que és molt greu, que requereix afrontar situacions distorsionades i grans interessos, i que cal abordar-lo d'una vegada.

Pedro Trigo

Veneçuela