Ariel Dacal Díaz

Gandhi és un dels grans símbols de la lluita contra l’opressió. En aquesta actitud, la seva proposta va ser la noviolència. Però el profeta hindú no desestimava l’ús d’aquesta davant de perills extrems de l’opressió, com pot ser l’extermini d’un poble, d’una raça, d’una ètnia: “Jo prefereixo mil vegades córrer el risc de recórrer a la violència que veure desaparèixer tota una raça”.
La violència no és neutral, ni ahistòrica; no és una conducta universal que emana d’un codi moral unívoc. El seu contingut, el seu abast, el seu sentit, s’emmarquen en contextos d’opressió o d’alliberament. L’actitud de resistència i els seus mètodes són una manera activa d’afrontar les manifestacions de l’exclusió, el sotmetiment, la violació dels drets humans, sobretot l’essencial dret a la vida.
La resistència s’enfronta directament a la violència dels poders colonials, extrems, destructors, impositius, impietosos en la seva naturalesa. Tota ruptura amb un ordre opressiu, simbòlic i material conté algun tipus de violència que forneix la capacitat de transformar les condicions, la institucionalitat, l’ordre sistèmic que sustenta i reprodueix l’opressió.
La noviolència no consisteix en abstenirse de tot combat real contra la maldat. No és pasivitat davant la injustícia social, el menyspreu i l’aniquilació d’éssers humans; no és la recerca d’una pau interior sense societat. És un mètode que assaja, en la lluita, regles necessàries per viure en una societat alliberadora.
En la comprensió de Gandhi la noviolència suposa, sobretot, que els oprimits i les oprimides són capaços de batre’s, alhora que contenen qualsevol desig de venjança. Aquest mètode resistència, que va des de la demanda
de reformes al boicot o la desobediència civil, pot desembocar en el que el propi líder indi va entendre com a violència limitada o defensiva.
A la pròpia història de Cuba hi ha un exemple profund de violència necessària: la violència revolucionària, carrega en el seu propi esclat dels valors significants que pretén erigir en ordre social.
Quan José Martí preparava l’aixecament inajornable contra el poder opressor d’Espanya, que mostrava les seves formes més extremes i agòniques, feu una crida a la guerra “necessària”, “sense odi”, “justa”, “sencera i generosa”, “obra sana de la indignació”, “catàstrofe inevitable”, “cordial i breu”, que restableix l’equilibri interromput per la
violència.
Per Martí, humanista sense igual, la guerra (manifestació extrema de la violència) és obra de raó i cor per al rescat, assenyat i cruent, de la justícia.
És imprescindible entendre la violència en la seva dimensió històrica, en els continguts que manifesta, en les finalitats que pretén aconseguir. Violència no, quan sotmet, extermina, imposa, nega drets, demonitza pobles, destrueix com a raó de domini.
Violència sí, quan és un recurs per resistir l’opressió, quan allibera, enderroca murs als drets, i quan contempla els límits ètics que assagin l’ordre de la justícia, dignitat i plenitud humana pels que esclata.