Renata Fernández Malla de Andrade

L’odi és el germà bessó de la por; en nom d’aquests dos termes, hi ha individus que són capaços de repudiar valors morals, ètics, polítics i les seves llibertats. Moltes vegades, es manifesten, quan no troben el seu lloc al món, o quan aquest lloc sembla amenaçat d’existir i l’odi transmet a l’altre tot allò que hi ha de dolent. Transfereix inseguretat, por, dificultats i fracassos. Això crea un lloc confortable en qui odia, atès que dona la sensació que ell és al costat cert, com afirma Leandro Karnal en el llibre Todos contra todos y el odio es un lugar calentito ja que crea espais de socialització i compartiment.

            En manifestar l’odi parlem molt més de nosaltres mateixos que no pas d’allò que estem sentint. Per entendre la conducta de l’odi i, en especial a l’escenari llatinoamericà, necessitem analitzar la nostra història que està marcada per un històric de violència i odi. La violència va tenir un paper formador en la configuració de les societats colonials americanes. La brutalitat va ser constituent de la nostra identitat i normalitzada en la conquesta dels nostres territoris. La nostra cultura política colonial ve del segle XIX. La violència es destaca en l’extermini indígena, en el racisme de l’esclavitud, l’opressió de les dones i la consolidació de les desigualtats socials.

            Al segle XX, període d’inici de la industrialització i la urbanització, es consoliden els cabdills que pauten el seu poder en la violència contra la població rural, en l’augment de les desigualtats socials i en la persecució de l’oposició. Cal recordar també les dictadures entre els anys 1960 i 1990 que són marcades per la potenciació i legitimació de la violència d’estat, persecucions i presons polítiques, fi de les llibertats individuals, anul·lació de mandats, tortura, exili, eliminació de partits polítics, etc. Així com també en la resistència a la dictadura, la lluita armada i, amb el neoliberalisme, la repressió violenta de la policia. Aquí val una reflexió, la nostra violència i odi, construïts al llarg dels anys de la nostra història, són tolerats envers grups socials específics com indígenes, negres, dones, LGTBQIA+ i altres minories.

            A Amèrica Llatina tenim més por de la nostra imatge violenta que no pas de la nostra violència en si, per això cerquem, constantment, esborrar la violència i l’odi del nostre passat. Verifiqueu-ho als llibres d’història, als himnes nacionals, als símbols de les nacions llatinoamericanes. Actualment, mitjançant les xarxes socials, descobrim les múltiples expressions d’odi. Internet no les va pas crear, infeliçment mai no han mort però han maximitzat el seu abast mitjançant aquests nous espais. Les identitats i els grups d’odi s’han reformat, legitimat i compartit. Han donat energia i seguretat a aquells que odien. Hanna Arendt, al llibre Eichmann a Jerusalem, ens dona pistes i possibilitats de comprensió del fenomen de l’odi avui en dia. L’odi aglutina les persones contra quelcom, no pas perquè comparteixin un propòsit sinó per culte a aquest sentiment. Arendt parla d’un odi cadavèric, això és, aquest sentiment travessa el subjecte sense trobar resistència, l’individu és un mer vector d’una força que ell mateix no comprèn però s’hi dedica amb submissió.

            L’odi no té motius ni arrels, no té profunditat ni explicacions, l’odi és superficial. Contaminats, els individus esdevenen inaptes per a la capacitat de pensar i incapaços de donar significat als esdeveniments, als seus sentiments i als seus propis actes. Utilitzant aquesta categoria d’anàlisi es descobreix que les xarxes socials converteixen l’odi en quelcom comú, no pas per ser banal sinó per ser experimentat. L’odi ha esdevingut comú atès que els seus agents són superficials i transformen les seves víctimes en quelcom superflu i descartable.

            La incapacitat d’identificació amb l’altre és, sens dubte, essencial per convertir persones aparentment civilitzades i inofensives que queden travessades per l’odi. Un dels elements que caracteritzen una societat de masses com la nostra és l’absència d’experiència comunitària. Segons Arendt, la societat de masses va generar l’atomització social, la individualització extrema, una estructura competitiva i, per últim, la soledat de l’individu. L’atomització social i la individualització extrema antecedeixen els nostres moviments de masses. La principal característica de l’home de la massa no és pas la brutalitat, ni la rudesa, sinó el seu aïllament i la seva manca de relacions socials normals.

            La principal característica d’un ésser humà de massa és el seu aïllament i la manca de relacions socials profitoses. En un primer moment de desemparament i por sobre la seva existència, tendeix a la violència. Theodor Adorno, en el text L’educació després d’Auschwitz, ens diu que cal cercar les arrels en els perseguidors i no pas en les víctimes assassinades sota els pretextos més mesquins. Cal reconèixer els mecanismes que converteixen les persones capaces de cometre aitals actes. Cal revelar aquests mecanismes i cercar com impedir que es converteixin altre cop en éssers capaços de cometre aitals actes.

            En la mesura que es desvetlla una consciència general sobre aquests mecanismes només són culpats aquells que, desprotegits de consciència, es van girar contra ells, el seu odi i la seva fúria agressiva. Cal contraposar-se a aquesta absència de consciència. Cal evitar que les persones colpegin als costats sense reflexionar sobre elles mateixes. (Adorno, L’educació després d’Auschwitz).

            La manca d’interactivitat amb la comunitat forja una personalitat moral i política que pot ser travessada per l’odi. És possible pensar en la claustrofòbia de les persones, en un món massificat ja que l’individu es troba enclaustrat, en una situació cada vegada menys socialitzada i desconnectada d’altri. Com més grans siguin aquests sentiments: aïllament, soledat, por, inseguretat, absència de pertinença, major és el desig d’escapar però les dificultats d’aquesta situació impedeixen la sortida i això augmenta la ràbia, l’odi contra les nostres bases civilitzadores i l’individu, així, pren quelcom d’un desig de rebel·lió violenta i irracional.

            La vida en comunitat, família, amistats, festivitats, festes comunitàries li possibilita aprenentatges com solidaritat, empatia, cooperació, subsidiarietat, que són recursos per a la reflexió crítica de la realitat i per a la humanització de l’altre. Per tal que la vida tingui sentit en el món, cal pertànyer. Quan no es té aquesta vivència en comunitat, l’individu és engolit pels esdeveniments sense oferir resistència, sense pensar críticament. Està connectat amb ell mateix, aprenent amb les seves experiències viscudes i memòries. Aquí han d’actuar els moviments populars, en la construcció de ponts, de diàlegs amb ell mateix i amb altri, en el concepte de vincles de compromís, autonomia, poder de reflexió i sobretot participació a les xarxes. 

            Com a finalització d’aquesta petita reflexió empro una analogia feta per Silvia Rivera Cusicanqui que basa les seves teories en les cosmologies indígenes quítxua i aimara. Ella ens diu que hem de mirar enrere al caminar en el present, «per superar l’odi i la violència necessitem mirar envers el nostre passat i arrencar del nostre futur la violència que està, naturalment, projectada en l’odi i la violència. Són qüestions que ens provoquen i ens travessen com sagetes però que necessitem encarar a la historicitat, que embolcalla aquestes reflexions. Necessitem tenir, com ens diuen les cosmologies quítxua i aimara, el passat davant del nas i el futur a l’esquena per així veure constantment cap al passat. I això ens provocarà, ètica i políticament, per actuar en el món. Emprarem la història i la vivència comunitària com a eines de comprensió i transformació de la nostra realitat».