Del pensament modern al pensament complex

Cruz Prado San José, Costa Rica

"Els descobriments de Newton van proporcionar un marc fiable en el qual va poder desenvolupar-se la moderna ciència occidental, però quan el segle XX va adoptar un nou punt de vista, va descobrir que el marc newtonià era un cas especial dins de la realitat molt més àmplia. Segons la teoria de la relativitat, l’espai no és quelcom fixe i immutable, com tampoc ho és el temps. Les idees de sentit comú sobre causa i efecte no són vàlides en la teoria quàntica, i ara sembla que els objectes s’han de conèixer més per les seves relacions, que no pas per qualsevol característica fixa i independent". George Leonard, The Silent Pulse.

      Les accions humanes s’assenten en les emocions a partir del coneixement que els éssers humans tenim de la vida, en les percepcions i interpretacions que en fem, i en les construccions i/o projectes que som capaços d’imaginar, de somiar. La forma d’accedir a aquesta informació és a partir dels descobriments científics de cada època, i així és com, des que l’ésser humà –home i dona– va habitar la terra, va començar una llarga cadena de descobriments i invents per satisfer les seves necessitats.

      Entre els primers descobriments i invents que van dur grans canvis a la vida de l’ésser humà podem recordar el foc, la roda, l’escriptura i molts d’altres que van permetre millors condicions de supervivència als primers humans. A aquests invents en van seguir d’altres, com la impremta, la telecomunicació, els automòbils... i molts més, que van ajudar a millorar els nivells de socialització de l’ésser humà.

      Així com aquests exemples, podem continuar esmentant-ne molts més, que marquen les diferents èpoques i són el reflex de l’avenç de la ciència. Cada època està dins d’un paradigma; cada paradigma és un marc de referència per entendre i explicar certs aspectes que conformen la nostra percepció de la realitat. Per tant, un canvi de paradigma suposa una nova manera d’enfocar antics problemes. Per exemple, durant un temps es va creure que la terra era planera i que al final hi havia un abisme; també es creia que la terra era el centre de l’univers. No obstant això, els avenços científics i el descobriment d’Amèrica van aportar a la creació del paradigma modern la informació necessària per demostrar que la terra és esfèrica i que gira al voltant del sol. A partir d’això van canviar totes les relacions en el món occidental: les econòmiques, socials, geogràfiques, religioses, culturals...

      Sabem que els coneixements humans es duplicaven cada deu anys... Les darreres dècades del segle XX, tot just acabat, s’han obtingut més coneixements científics que en tota la història de la humanitat i s’ha iniciat un nou segle amb tres esdeveniments científics d’enormes repercussions: la revolució quàntica: l’àtom, la revolució molecular (ADN) i la revolució informàtica.

       Tot paradigma implica la construcció de models, que constitueixen representacions del món on vivim, establint analogies amb les ciències humanes i socials. Després de cert temps, cada paradigma comença a experimentar contradiccions, es produeixen esquerdes, fet pel qual el procés es torna a repetir. És així com la ciència va ampliant els descobriments i els avenços. El paradigma de la modernitat, construït en la tradició cultural d’Occident i fonamentalment en el pensament d’Aristòtil, es basa històricament en la lògica i l’acció política amb les aportacions, primer, de Descartes i, després, de Newton. Aquest paradigma evidencia una forma de veure el món i la vida: mecanicista, lineal, objectivista i fragmentada, les característiques més importants de la qual són les propietats i comportaments de les parts, que determinen el tot.

      La realitat la componen objectes materials subjectes a lleis físiques, objectives i independents de la persona que les mira. El coneixement des d’aquesta perspectiva és fragmentat, i les coses es divideixen en parts. El pensament és dicotòmic, les coses són contràries o complementàries. El món va passar a ser com un conjunt de blocs o peces mecàniques interrelacionades i, suposadament, governades per lleis universals, necessàries i immutables.

      Aquest pensament lineal, fragmentat i mecànic cala al llarg de varis segles en totes les convencions socials, morals, legals, així com en els protocols d’investigació que estableixen què és el que es considera dins del pensament positivista: què és ciència.

      El problema de fons és que som fills i filles d’aquest racionalisme instrumental modern, afirmant que el món es pot descriure objectivament, modelat i regulat per les teories que privilegien allò quantificable, allò previsible i allò concret, rebutjant qualsevol explicació basada en fenòmens subjectius. Aquesta forma de pensar va resoldre problemes essencials de supervivència, però en va generar molts d’altres, com el procés d’acumulació inherent al sistema productiu, que a la mateixa velocitat incrementa tota mena de desigualtats i agressions.

      Com que el coneixement és poder, llastimosament el poder es reflecteix en allò polític i en allò econòmic, i la seva concentració s’evidencia en els que tenen molt i els que no tenen, fent-se una diferència entre els éssers humans que resulta nociva, atès que allò que volem és que tots els éssers humans tinguin allò que necessiten per viure dignament.

      D’aquesta manera, qualsevol pretensió de canvi social, ambiental o de comprensió de la realitat, requereix d’una reelaboració des d’altres models mentals, és a dir, des d’un altre paradigma. Es tracta de veure amb altres ulls, de canviar la mirada.

      En aquest sentit, estem vivint la complexa transició d’un canvi d’època, passant per un inevitable moment de bifurcació, interactuant en la turbulència d’un món modern en ràpida transformació. Estem caminant vers un altre sistema diferent, atès que el present ja ha esgotat gairebé tots els seus mecanismes de sustentació. Estem passant d’un paradigma a un altre. Estem vivint en un món en el qual el canvi més gran és el mateix ritme del canvi.

      La ciència s’ha convertit així en un gran relat: biologia molecular, teoria del caos, xarxes neuronals, fractals, complexitat, biodiversitat, equilibri dinàmic, lògica borrosa, hipòtesi Gaia, realitat virtual, intel·ligència artificial, ciberespai, incertesa...

       El destí de la humanitat depèn de la capacitat que tinguem d’assumir el repte davant de "les noves formes de ser, de sentir, de pensar, de valorar, d’actuar, de resar", que necessàriament comporten, segons Leonardo Boff, "nous valors, somnis i comportaments, assumits per un nombre cada vegada més gran de persones i comunitats".

       El premi Nobel Ilya Prigogine va afirmar que "estem en un moment apassionat de la història, potser un punt decisiu de gir", Fritjof Capar l’anomena El Punt Crucial, el qual es caracteritza pel sorgiment d’una nova visió que es resisteix a encaixar en l’esquema newtonià, excessivament mecanicista. Hem passat d’un "paradigma de rellotgeria" en el qual tot era mecànicament predeterminat, fix i lineal, a un altre molt més obert, flexible, holístic i ecològic, que exigeix "una transformació fonamental dels nostres pensaments, percepcions i valors", una profunda modificació de la majoria de les relacions socials i de les formes d’organització.

       Els descobriments de la teoria quàntica i de la relativitat, és a dir, de la nova física, assenyalen que no hi ha objectivitat, i que som nosaltres mateixos, per la qualitat i la forma de la nostra percepció, els qui generem i creem la realitat tal i com ella es desenvolupa, i impliquen una ruptura epistemològica radical respecte de la percepció mecanicista anterior. No podem interpretar, entendre el món, parlar del món, sense examinar-nos, sense arribar a entendre’ns a nosaltres mateixos (Joost Kuitenbrouwer).

       Aquest nou escenari mundial implica la pèrdua del paradigma que ens presidia, i requereix de noves respostes en tots els ordres, polític, econòmic, ecològic i cultural (Francisco Gutiérrez).