Francesc Escribano, periodista  Vilanova I la Geltrú.   

En el món d’ahir, quan els poders fàctics volien acabar amb un tema que els incomodava, la solució era fàcil: aplicaven tota la força disponible al seu abast per ocultar-lo, invisibilitzar-lo i aconseguir que no se’n parlés gaire o gens. Eren els temps en els quals imperava la censura i l’autocensura com a mètodes de repressió dels continguts i de la dissidència política. En el món d’ahir, quan un pare no volia que els seus fills accedissin a determinats continguts, ho tenia fàcil, només havia de tancar amb clau a la biblioteca tots aquells llibres que considerava perillosos.

 En el món d’avui, la censura ja no funciona de la mateixa manera i, per tant, la fórmula que acostuma a aplicar el poder per fer front a tot allò que no li agrada és directament la contrària. Enlloc de parlar-ne poc, parlar massa. En un món hipercomunicat, on estem permanentment connectats, rebent, reenviant i emetent missatges sense parar, el silenci no pot ser una opció. La confusió, sí. Per això, quan apareix qualsevol tema problemàtic, enlloc de voler ocultar-lo, el que s’acostuma a fer és barrejar les mentides amb les mitges veritats, envoltar-lo de xerrameca i ximpleria i deixar que facin el joc l’avidesa esbojarrada de les xarxes socials i la voracitat insensata de determinats mitjans de comunicació moderns. Aquell vell axioma que deia que sempre era bo que parlessin de nosaltres encara que ho fessin malament, té un límit, el límit de parlar-ne massa i superar el nivell i la intensitat màxima de xerrameca que podem arribar a suportar. Quan dic xerrameca, em refereixo a aquesta barreja indiscriminada que es produeix actualment a les xarxes i als mitjans entre fonts documentades i indocumentades, entre professionals de la informació i ciutadans anònims que difonen missatges i notícies i entre gent que sap i gent que no sap del que parla.

 Aquesta reflexió teòrica la faig induït per dues poderoses circumstàncies: una és la meva dedicació professional al món de la comunicació, que m’hi fa pensar cada dia i l’altra, potser més determinant, té a veure amb la meva condició de català i al fet d’haver viscut un any d’una intensitat política inèdita en la nostra història recent, que també m’hi ha fet pensar i molt.

 El que hem viscut a Catalunya aquests últims mesos, marcats especialment per la celebració del Referèndum de l’1 d’Octubre i per la repressió de la qual va ser objecte, és un bon exemple de com funcionen les coses en el món d’avui. Abans, per valorar una situació d’aquestes característiques, ho hauríem fet a través d’una proporció equilibrada de fets, notícies i opinions que ens ajudarien a discernir entre la veritat i la mentida. Ara, tot això està més que superat. Fets? Opinions? Veritat? Mentida? Tot això sembla formar part del passat. Ara tot es redueix a un nou i poderós mantra: el relat. Tant se val quins són els fets objectius, la realitat contrastada, les raons, la justícia... La clau de la victòria mediàtica, l’objectiu central de tots els esforços s’han de concentrar i passen per construir un relat prou potent i versemblant capaç de créixer i multiplicar-se a través de les xarxes socials.

 És el que vam viure a Catalunya el dia 1 d’Octubre. El govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya; el govern espanyol va assegurar que era il·legal i que no se celebraria mai; la Generalitat va dir que sí; el govern espanyol va insistir en que no; però finalment el referèndum es va celebrar i més de dos milions de catalans van anar a votar. Les imatges del que va passar a Catalunya aquell primer d’octubre van donar la volta al món. Els periodistes internacionals ho van certificar. Milions de persones es van mobilitzar de manera pacífica, però la policia, per mandat judicial i, sobretot, per ordre del Govern espanyol, va intervenir en alguns col·legis electorals i va acabar amb la votació reprimint amb duresa els votants que intentaven defensar les urnes. Els fets són clars, les imatges contundents, la responsabilitat de la violència, aparentment inqüestionable. Però això, ja ho hem dit, no és determinant. El que importa és el relat i el cas català és un exemple claríssim per analitzar la manera com es reconstrueix la realitat a partir, no del que ha passat, sinó del que més convé que hagi passat.

 Els polítics catalans responsables del referèndum han acabat a la presó i a l’exili acusats de rebel·lió, perquè una maquinària perfecta de construcció d’un relat impecable ha consolidat la idea que el procés va ser violent. La violència és la clau en el relat. La única realitat possible és la realitat construïda, tant se val que sigui veritat o mentida, tant se val que les imatges ho puguin desmentir o no –com va passar en una entrevista amb Alfonso Dastiz, Ministre d’Exteriors, a la BBC on va voler convèncer l’entrevistador que les imatges de càrregues policials fetes pels equips informatius de la cadena eren falses. L’únic que importa és repetir una i mil vegades el relat per aconseguir que les xarxes i els mitjans el repeteixin i el viralitzin per magnificar la cerimònia de la confusió i la xerrameca interminable que va associada a la nova manera de comunicar-nos en aquest segle XXI.

I enmig d'aquest paisatge nou i pintoresc, lluny molt lluny, queden la veritat i la mentida. I més lluny encara la justícia. El principal problema és com fer-hi front, com lluitar contra aquesta nova realitat. En el món d’ahir, no dic que fos fàcil evitar la censura però, amb el temps, s’havien arribat a trobar els mecanismes per sortejar-la amb èxit. En el món d’avui, tot sembla més complicat, però en cap cas és impossible. El cas de Catalunya és un bon exemple de com es construeix un relat des del poder en aquests temps de la postveritat i de la hipercomunicació que estem vivint, però també és un bon exemple de com s’està confrontant aquest relat i com s’està intentant desmuntar aquesta estratègia. És un cas encara viu. Caldrà seguir connectats i vigilants per veure  com evoluciona.