José Maria Vigil, Panamà

La catàstrofe climàtica s’acosta, i la seva causa és antròpica. Que estem caminant vers una "catàstrofe climàtica" és, en el context de l’actual crisi ecològica i humana, l’opinió més avalada científicament. Ja ningú no en dubta: el canvi climàtic ha començat, i amb pas ferm. Fa tot just deu anys la majoria de la societat negava aquesta realitat. Es va aconseguir que l’ONU convoqués l’IPCC, una instància independent, formada per més de 200 científics d’arreu del món, per estudiar el tema. Els diversos informes que l’IPCC ja ha produït no han fet sinó confirmar la pitjor previsió doble: és cert que el planeta s’està escalfant, i sembla també incontestable que es tracta d’un fenomen fonamentalment antropogènic, o sigui, d’origen humà. Com és ben sabut, els Estats Units i els grans mitjans de comunicació dirigits per les grans companyies transnacionals van liderar inicialment l’opinió negacionista; amb el President Obama va canviar la situació però, lamentablement, avui dia, quan científicament ja no n’hi ha cap dubte, l’actual president dels EUA, Donald Trump, i el seu vicepresident Mike Pence són capdavanters del negacionisme del canvi climàtic.

            Una nova mena de "refugiats" ha començat a ser visualitzada: els "refugiats climàtics", persones, fins i tot pobles, països sencers (insulars) que han de fugir dels seus llocs perquè amb el canvi climàtic esdevenen inhabitables. El canvi climàtic, actualment, ja és la primera causa de migracions al món. Cada any, fins a 40 milions de persones. Segons l’ONU, el 2050, ja hi haurà 200 milions de desplaçats climàtics a tot el món.

            Però la catàstrofe no afecta només els humans; ja està afectant tot el planeta, els seus ecosistemes, el seu equilibri, la seva autoregulació... i amenaça, sencera, la "Comunitat de la Vida": causarà una extinció massiva d’espècies. Diem que no hi ha dubtes sobre l’origen antropogènic de la crisi. Sabem que de canvis climàtics se n’han produït molts en la història evolutiva del planeta, i que hi ha causes naturals que hi influeixen (els cicles del sol, les variacions en la inclinació de l’eix de la Terra...). Però avui sabem que, a més, i per damunt d’aquestes causes naturals, aquest cop es deu a l’espècie homo sapiens, que ha adoptat una conducta amb la qual se situa de fet en "estat de guerra" contra el planeta, la qual cosa, agreujada per l’enorme desenvolupament tecnològic del qual disposa i per l’explosió demogràfica amb la qual s’ha multiplicat els darrers dos segles, l’ha convertit en una veritable "força geològica", capaç d’interferir en els processos naturals amb els quals el planeta s’autoregula. 

 La proximitat de la catàstrofe

            Importa destacar un aspecte d’aquesta catàstrofe, el qual no se sol esmentar: la seva proximitat. Els efectes previsibles del canvi climàtic són d’un caràcter tan apocalíptic, que, de fet, la seva mera possibilitat sembla fantasiosa. No podem conviure còmodament amb aital amenaça, tan absoluta i tan propera; espontàniament, tots preferim pensar que no és pas tan probable ni està tan a prop; estem temptats de pensar que potser ni tan sols és versemblant. No obstant això –i és el que diem que s’ha de subratllar– la catàstrofe climàtica en aquest moment és la hipòtesi més probable, i no només perquè pugui ocórrer, sinó perquè, en realitat, ja ha començat. Es tracta d’un procés que, si no interposem un canvi radical i ràpid en la conducta social de la humanitat, continuarà inexorable, amb l’agreujant de la possibilitat d’una acceleració incontrolable imprevista, com a fruit de determinats processos de retroalimentació, avui dia ben documentats, tot i que incontrolables. Per la resta, el procés va més ràpid del que es pensava fa pocs anys: a l’alçada del 2016, setze dels disset anys més càlids des que n’hi ha registres (1880), són anys d’aquest segle XXI. Segons la NASA, l’any més calorós va ser el 2016, seguit del 2017, el 2015, el 2018 i el 2014. Aquests cinc anys han estat extraordinàriament càlids.

 La inevitabilitat de la catàstrofe

            Però això no és pas tot: no només la catàstrofe és més a prop del que pensem, sinó que a més resulta pràcticament inevitable. Atesa la naturalesa de la situació, potser ja no ens és possible de tornar enrere. Els acords de París de 2015 –per referir-nos als darrers acords en la matèria– són impossibles de complir. Les xifres del descens necessari en l’ús de combustibles fòssils són descomunals, de tal magnitud, que resulten inassumibles. La nostra societat no pot aturar de cop i volta el consum de combustibles fòssils: en depenen massa coses; col·lapsaria la vida social. No es pot canviar el patró energètic de l’economia mundial ni substituir les energies del carboni en uns pocs anys, ni potser en dècades. I no tenim alternatives viables a aquest patró energètic actual.

            D’altra banda, en l’àmbit global, hi ha una manca greu de voluntat política en els estats. Seguim tots comandats per les elits financeres d’aquest sistema capitalista, que es mantenen cegues a tot allò que vagi en contra dels seus interessos, i no volen ni tan sols dialogar sobre el tema. Les mineries extractives (del primer món!) continuen destruint immisericordiosament el medi ambient al tercer món, assassinant fins i tot els profetes ambientalistes que alcen la veu en nom dels seus pobles i comunitats. No s’acaben de desenvolupar els anhelats models d’automòbils elèctrics, no contaminants. I hi ha un gran dubte sobre l’energia nuclear, que alguns reclamen com una possible substitució dels combustibles fòssils –almenys provisionalment, mentre es troba una altra sortida. No hi ha voluntat política. La dinàmica destructora immisericorde del sistema continua intacta, cada vegada amb més potencial tecnocientífic per a la depredació massiva i accelerada. No es veu sortida a curt termini –un termini que hauria de ser, al menys, menor que la curta distància que sembla separar-nos de la catàstrofe que ens cau al damunt. I ja som a la pendent. La catàstrofe està començant en incomptables destrosses diàries arreu del planeta. Sense fer res, fins i tot sense pensar-hi, ens estem endinsant en la catàstrofe.

            La humanitat porta diversos segles fracassant en el seu intent per superar aquest sistema. Ha sobrepassat àmpliament els seus propis límits i actualment cavalca desbocada a un ritme de consum que requeriria de varis planetes per sostenir-lo. La situació no només és clarament insostenible, sinó que ha entrat en fallida fa temps i dóna senyals d’esgotament i impàs. La nostra mateixa forma de vida és el nostre pitjor enemic. És a dir, continuem destruint el nostre hàbitat, la única Casa Comuna. El canvi climàtic es pot considerar, de fet, com una reacció del planeta contra l’agressor.

            Els dirigents d’aquest sistema econòmic global actual només es reconeixen obligats envers els seus accionistes, per aconseguir per a ells els màxims dividends, al cost del que sigui; no reconeixen obligacions envers la Societat, els Estats, els Pobres, la Humanitat, els límits del Planeta...

            Lamentablement, la nostra teologia clàssica ha estat aliena a aquestes àmplies coordenades, havent-se quedat reduïda a una visió antropocèntrica, mítica, religiosista, tancada en el fanal de les referències intestines bíblico-judeo-cristianes... mentre amb el seu silenci mirava cap a un altre costat i legitimava per omissió la destrucció del planeta.

            Només hi ha una alternativa: o posem en marxa una revolució cultural que transformi radicalment el comportament humà a nivell global, o afrontarem l’apocalipsi. Estem anant cap a un ecocidi de proporcions massives en aquest planeta, que per a bona part de la nostra espècie serà, a més, suïcidi. I comença a ser probable que ja no siguem a temps d’evitar-ho.