Ignacio Dueñas García Polavieja Universitat Nacional de Educació (UNAE), Equador

 

Allò bo dels temps dolents és que la força de les circumstàncies ens obliga a reaccionar. La cèlebre cantautora Roxana va compondre fa uns anys una cançó lúcida i esperançadora, el títol de la qual ho mostra clarament: Llegaremos a tiempo.

            Efectivament, per una sèrie de raons ens trobem a prop d’un punt de no retorn. Nombrosos pensadors de diverses disciplines ens estan avisant del que s’acosta, sense que l’opinió pública reaccioni. La disciplina que més hi insisteix és l’ecologia. Així, l’any 1996, l’aleshores president de la UNESCO, Federico Mayor Zaragoza, va avisar que disposàvem d’unes tres dècades per canviar radicalment els nostres hàbits de consum, o bé el planeta entraria en un col·lapse irreversible. Uns deu anys més tard, l’excandidat a la Casa Blanca, Al Gore, en el seu cèlebre llibre L’atac a la raó, va dir pràcticament el mateix. I si bé la consciència ecològica ha crescut exponencialment els darrers anys, és cert que, a nivell general, els hàbits de consum estan molt lluny de canviar.

            Hi ha, a més, altres riscos i perills que qüestionen la supervivència de la humanitat i la del propi planeta, entre els quals la incapacitat d’alimentar tots els éssers humans en poques dècades, el col·lapse demogràfic, una possible guerra nuclear o convencional a gran escala, una gegantesca implosió del sistema capitalista mundial (ecocida, suïcida i genocida, segons el bisbe Pere Casaldàliga), pandèmies, etc. Realment, podem considerar factible la possibilitat d’un col·lapse múltiple en un parell de dècades, en el qual, a partir d’un episodi puntual, s'interrelacionin els elements apuntats, a més d’altres, de manera que desapareguin ja veurem si el planeta, si la vida en el planeta, si la humanitat o si aquesta humanitat.

            I davant d’això, n’hi haurà prou amb la tecnologia per evitar arribar a aquest punt de no retorn? La tecnologia, serà part del problema o de la solució?

            Temem que la pregunta, en qualsevol cas legítima, delata el que podríem considerar com un cert fonamentalisme tecnocràtic, o una mena de fetitxisme de la tecnologia, que consistiria en atorgar-li una capacitat gairebé màgica o miraculosa per resoldre els grans problemes que ens tenallen.

            Nosaltres considerem que la tecnologia és part del problema, i no pas de la solució. Intentarem fonamentar aquesta afirmació i proposar un canvi radical en l’actitud enfront d’ella, passant del present fonamentalisme tecnocràtic a una necessària ecotecnologia. D’aquesta manera, la rapidesa al respecte de la qual la realitat ha canviat en només unes dècades (la xarxa, la intel·ligència artificial, la nanotecnologia, les connexions via satèl·lit, la robòtica, els implants biònics...) ha suposat una sèrie de canvis (molts dels quals altament positius) que estan provocant una mutació qualitativa de la humanitat, de manera que estem passant de l’ésser humà al transhumanisme, i en poques dècades al posthumanisme, com sosté el teòleg José Arregi, quan, només en un parell de dècades, la intel·ligència artificial superi la intel·ligència humana, segons afirmació de Noah Harari.

            Què passarà llavors? Senzillament, la desaparició de la humanitat per mutació o alteració qualitativa. No en va, el desenvolupament indiscriminat de la intel·ligència artificial podria indicar la fi de la humanitat, es pot llegir en el número 18 de Le Monde Diplomatique, agost de 2018. Aquesta afirmació, en consonància amb altres de semblants com les d’Stephen Hawking o la de Bill Joy, ja va ser anticipada fa unes dècades pel filòsof de la història Karl Jaspers, qui va escriure que el camí que segueix la tècnica no allibera de la natura l’ésser humà, sinó que més aviat destrueix la natura i el propi ésser humà.

            En aquest marc, allò veritablement lamentable és el nul pensament crític que hi ha davant de tot això, i l’adaptació acrítica a aquest fonamentalisme, allò que l’autor Langdon Winner anomena somnambulisme tecnològic, i el sociòleg Carlos Elías Pérez lobotomia intel·lectual –en aquest cas, respecte de la teleescombraria, element relacionat amb tot això. Així mateix, l’escriptor Erich Fromm va afirmar fa unes dècades que l’ésser humà està cada vegada més enamorat dels aparells tècnics que no pas de la vida i dels éssers vivents. No en va ja va dir Albert Einstein que la tecnologia crearà idiotes.

            Aquest nul pensament crític al respecte ha suposat que, com a reacció, el papa Francesc, en el seu Laudato Si, negui que la tecnologia tingui un mer caràcter neutral o instrumental (com es ve afirmant amb gran ingenuïtat), sinó que té una pròpia lògica de la qual és molt difícil, gairebé contracultural, sostreure’s. Tal vegada perquè, assenyala el pontífex, l’immens creixement tecnològic no va estar acompanyat d’un desenvolupament de l’ésser humà en responsabilitat, valors, consciència. Així, assenyala Karl Jaspers, la tècnica s’ha convertit en un impuls arrabassador. L’ésser humà s’hi ha rendit immediatament sense adonar-se’n que ho feia ni com.

            Nosaltres, davant de tot això, no plantegem la des-tecnologització (impossible a més a més), sinó la neo-tecnologització, passant del present fonamentalisme tecnocràtic a una necessària eco-tecnologia, consistent bàsicament en tornar la tecnologia un mitjà, i no una fi, integrant la seva praxi i el seu ús, a partir del rescat al respecte del pensament crític, a la realitat holística, integral, viva, ecològica i espiritual de la vida, segons els nous paradigmes postracionalistes que el físic Fritjof Capra va exposar a la seva cèlebre obra La trama de la vida.

            Això possibilitarà que la tecnologia sigui de nou un complement i no pas un substitut, un serf i no pas un amo, un canal i no pas un tap, un mitjà i no pas un fi i, en definitiva, un multiplicador de les capacitats humanes, i no pas un atrofiador d’elles. I, en conseqüència, en comptes d’emprar-la per a la guerra, la dominació, la manipulació mental, el control de la ciutadania o el lucre (que és per al que s’empra avui dia), s’utilitzarà per, entre altres elements, eradicar la fam, el dolor físic i l’amenaça del col·lapse ecològic, coses tècnicament factibles, però per a les quals es requereix d’un canvi de mentalitat. 

            Qualsevol canvi el porten a terme les immenses minories. Així va passar amb la qüestió social, amb l’ecologia, amb el feminisme i amb l’animalisme, per esmentar-ne alguns referents. Quan aquestes minories aconsegueixen imposar una mica de lucidesa, a la ciutadania li cau la bena dels ulls (qui nega, al menys en teoria, el dret d’una dona a la igualtat i reconeixement dels seus drets?). Urgeix doncs el sorgiment del que Arnold Toynbee anomenava les minories creatives, José Ortega y Gasset les minories selectes, o Hélder Câmara les minories abrahàmiques.

            Aquest text vol convidar a la reflexió i a la posada en pràctica de la necessària ecotecnologia. Convidem la gent crítica, creativa, espiritual, inconformista, tant si són activistes socials, poetes, místics, contraculturals, teòlegs de l’alliberament, acadèmics, pensadors... a impulsar el fet que els nous paradigmes epistèmics (Wilber, Capra, Prigogine, Boff...) que estan canviant la visió de la vida en descobrir els seus criteris operacionals (holarquia, caràcter viu, autopoiesi, interelacionalitat...), s’apliquin a la tecnologia com ja s’estan aplicant a la física en concret i a la resta de disciplines en general.

            Així, la tecnologia, en el marc de la present i incipient transmodernitat, passarà a ser part de la solució, i no pas del problema, deixant de constituir una distòpia fonamentalista per integrar-se en l’imminent temps-eix que gairebé estem vivint. En efecte, com canta la Roxana, arribarem a temps... només si canviem l’orientació en l’ús de la tecnologia, furgant els signes dels temps.

 

            Per això, urgeix trocar el present fonamentalisme tecnocràtic en una ecotecnologia, inserint aquesta realitat, repetim, a la trama de la vida. Així es refereix al respecte el pensador Iván Illich en la seva obra Alternativas: Si la tecnologia estigués adequadament controlada, podria capacitar a cada ésser humà per entendre millor el seu medi ambient, modelar-lo amb les seves pròpies mans, i permetre-li la intercomunicació total a un grau mai abans assolit. Aquest ús alternatiu de la tecnologia constitueix la disjuntiva central en l’educació.