Joan Surroca i Sens, Torroella de Montgri

Som amants de la zona de confort i el risc de la novetat ens espanta. Som hereves i hereus de grans relats sòlids i veritats que contrasten amb una nova societat i uns nous reptes que ens deixen a la intempèrie, obligant-nos a un nomadisme sense meta, on allò provisional substitueix l’estabilitat. És ben cert que cada generació es lamenta dels béns del passat, perduts a causa de canvis de tota mena. Nosaltres no som diferents i, en experimentar unes alteracions exponencials, tendim a refugiar-nos en les queixes. Aquest nou paisatge social sol generar dues actituds que no ajuden a les transformacions imprescindibles.

La primera, majoritària, és la que es deixa injectar pels poders establerts el desig sense fi, provocant una societat neuròtica, en no donar satisfacció immediata a anhels impossibles. La frustració genera una societat amb moltes persones estúpides, és a dir, ofuscades pels efectes nocius de diversos estupefaents que deixen indiferent a la mirada de l’altre i magnifiquen l’ego. No tenen en compte que el protagonisme històric està a les seves mans i són incapaços de generar la mínima crítica a una societat que adoren per les atractives llums que emet constantment.

La segona actitud, minoritària, tendeix a una crítica sense matisos al nou món que arriba, oblidant la capacitat creativa que la humanitat ha demostrat al llarg de la història per adaptar-se als nous reptes. El verí inoculat que porten sovint es tradueix en l’expressió “no hi ha res a fer” i no saben que les lamentacions de les persones pessimistes i negatives resulten tan paralitzants per a les lluites alliberadores com la de les satisfetes del primer grup. Hi ha interessos poderosos per crear un clima de por i fomentar un pessimisme per mantenir tothom quiet i conformat.

Són evidents els estralls provocats per la cobdícia i la voracitat de la misèria humana. No insistim. Sí que ens hem de preguntar què fer, però val més fer i, segurament, molt millor passar a ser. I per ser, cal la incòmoda i compromesa interpel·lació personal. De salvadors del món, la història n’està plena i no hi ha menys entabanadors. És hora de la radicalitat ètica i la manera més formidable de convertir el desig en realitat és l’aposta per l’escolta, més que no pas pel discurs florit. També per qüestionar-nos honestament, abans que les desqualificacions absolutes per sistema.  

La societat a la qual aspirem tantes persones (potser minoritàries, però es compten per milions a tot el món), no la tindrem pas fins que una generació de la classe política aposti decididament per l’excel·lència de les escoles de mestres. Per ingressar a les facultats de les futures educadores  i educadors caldria la nota de tall més alta de tots els estudis possibles. Els mestres haurien de gaudir de reconeixement i admiració social. De professores i professors competents potser en tenim alguns al llarg de la vida; de mestres, amb un de sol que ens acompanyi i ens desperti el gust pel saber (saviesa ve de sapere, la paraula llatina que significa “assaborir”, “degustar”), estem salvats. Una bona mestra, un bon mestre, és aquella persona que ens suscita interès, tafaneria i curiositat infinita per la vida. Una bona escola de mestres reclutarà aspirants atrets pel noble ofici d’educar (educar ve del llatí, que significa “treure de dins”), descobrir els tresors que tota nena i tot nen porten dins seu. Quina cosa tan horrible quan es diu: “Aquesta vaileta o aquest vailet no serveix per a res!” No han detectat el seu tresor. Totes les persones tenim un do i identificar-lo és una de les primeres feines dels mestres. L’educació tindrà efectes beneficiosos que perduraran per sempre més. Una dona o un home ben educats arribaran a sumar anys, però mai seran vells perquè hauran après a estimar la vida. Qui estima la vida mai no serà vell, així ho entenia Pau Casals.

No hi ha cap revolució comparable a la d’aconseguir una societat amb mestres excel·lents, els quals ensenyaran a estimar abans que a saber sumar números; sumar estimació és molt més productiu per a la societat del futur. Els bons mestres estimaran els alumnes i els voldran joiosos i contents perquè la satisfacció personal és la primera condició per esdevenir generós i per evitar frustracions generadores d’agressivitats. Els bons mestres descobriran la bellesa amagada sovint en les coses senzilles. “Ètica i estètica són U” raonava Wittgenstein; el gust per l’estètica ajuda a formar-se èticament. Les arts plàstiques, el teatre, la poesia, la natura, l’arquitectura, la música... són medicaments, reforçants, per fer front als embats de la vida, a les adversitats inevitables. L’educació haurà de superar aquesta etapa de crisi actual. Amb la bona intenció de protegir la mainada, hi ha una tendència a donar-los-ho tot ben mastegat i els privem de l’exercici de pujar esglaons. “No hi ha bé sense sofriment!”, deia Montaigne, que alguna cosa sabia sobre la qüestió.

Els mestres són un dels col·lectius que han canviat, canvien i canviaran el món. Reconèixer la feina dels mestres que ens han il·luminat la vida per sempre més, és la primera de les nostres obligacions. Albert Camus, després de rebre el Premi Nobel (1957), va escriure al seu mestre estimat per dir-li: “Sense vostè, sense la mà afectuosa que va estendre al nen pobre que jo era, sense els seus ensenyaments i el seu exemple, no m’hauria succeït res de tot això”.

Des de sempre pequem d’entendre l’educació com una manera d’adaptar la gent jove a les pautes establertes i hauria de ser just el contrari. Educar és posar en qüestió tot el que existeix, el que es dóna per suposat i cert. Educar és formar inconformistes i rebels perquè un món injust precisa la rebel·lia. Educar en aquests temps de canvis és reafirmar que l’essencial de l’educació segueix intacte: despertar la incertesa, evitant la indiferència; valorar el dubte, sense caure en la paralització; manifestar que la reflexió sense acció resulta eixorca i l’acció sense ètica és abominable.

Tornem a Camus per remarcar un pensament essencial per a l’educació transformadora: “No s’ha de tenir vergonya de viure”. Si volem sortir airosos del repte que suposa fer front a tants canvis, apostem clarament pel valor del realisme confiat. Sapiguem trobar la part positiva de qualsevol situació, no oblidem mai l’humor, reforcem l’autoestima i procurem que els nostres petits la tinguin. Educar és tenir fe en la persona que s’educa. La confiança que algú té de nosaltres ens estimula i el menyspreu ens ensorra. La correcció necessària sempre serà raonada i afectuosa. Siguem més empàtics i comprendrem els altres sense jutjar-los. No siguem avars a l’hora d’oferir paraules amables a tothom. Felicitem sempre que en tinguem ocasió, de paraula o per escrit. Que no ens deixi el somriure ni quan l’adversitat ens persegueixi.

En conclusió, la societat que ens arriba exigeix uns canvis d’actituds equiparables a la gran revolució tècnica. Unir ètica i estètica és imprescindible pels desafiaments socials que vénen i per parar atenció a les necessitats de les persones vulnerables del nostre entorn. Un esforç de tal magnitud precisa de l’aliment constant de l’estètica. En un excel·lent article de l’Ester Busquets, Ètica i estètica del tenir cura, adreçat al personal d’infermeria, però útil a tothom sensible, remarca amb encert: “És ben clara, doncs, la imbricació entre la bellesa (kalos) i la bondat (agathos). La bondat és bella i la bellesa és bona”. Per tant, bondat i bellesa són els pilars que es retroalimenten i que substituiran velles pretensions de canvi que oblidaven la bondat per inútil i menystenien la bellesa, considerant-la un suplement prescindible propi de la feminitat. La recerca de la bellesa ens apropa a la bondat. Aquesta certesa ens manté confiats en el futur que comença, tan diferent, tan igual al de sempre perquè, com exposa Josep Maria Esquirol a La penúltima bondat, “el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més”.