Teresa Forcades, metgessa i teòloga, Monestir de Sant Benet. Montserrat. Catalunya

Canviar els límits de l’ésser humà en l’àmbit visual, en l’àmbit locomotor, en l’àmbit intel·lectiu, fins i tot cognitiu, no és cap novetat; la novetat és parlar de ‘canviar la condició o naturalesa humana’. L’humà és mortal. Diem ‘els mortals’ per parlar dels ‘humans’.

            Es tracta de ser trans- o post- humans, ¿o de ser simplement humans, autènticament humans? Segons l’axioma patrístic, Déu s’ha fet ésser humà, per tal que l’ésser humà es faci déu. Es podria pensar que el segle I ja eren transhumans, o posthumans, ja que desitjaven anar més enllà d’allò humà a fi de realitzar-se en allò diví. No obstant això, fer-se déu no es concebia com la negació d’allò humà, sinó com la seva realització. Fins ara, que han aparegut aquestes paraules del trans- i el post-, i aquest moviment –o moviments, semblaria que d’humà es tractava de ser-ho, no pas de transcendir-ne.

            Existeix un gran salt qualitatiu si comparem la substitució d’algunes de les funcions mecàniques del cos, per exemple, col·locant una pròtesi de genoll, amb la implantació d’un xip en el cervell que permeti l’accés a una memòria que ja no és la memòria natural que està lligada a la part emocional de la persona. Per què recordem algunes coses i n’oblidem d’altres? Això té a veure amb quines coses li ressonen a cadascú o impacten en el seu món exterior d’una forma més intensa. Si la nostra capacitat de memòria es deslliga de la vivència emocional, què li passa a la integritat de la persona?

            Una cosa són les bases de dades, i una altra molt diferent és el coneixement humà. El coneixement humà és inseparable del cos humà. Jo puc tenir dades al meu cap que puc passar a un ordinador, però el meu coneixement humà com a tal està unit a una consciència particular autoconscient. No ho puc passar a una màquina, ni se m’ocorre com això pot arribar a ser mai possible, perquè el meu coneixement humà és indissociable de la meva part emocional. El psicoanalista Jacques Lacan emfatitza que cada una de les paraules que hem adquirit està unida a una determinada emoció, i que la interacció d’aquests aspectes emocionals associats al llenguatge constitueix allò que anomenem l’inconscient. Aquesta part emocional és la que preserva l’autoconsciència, i per això, encara que puguin integrar-se en una base de dades global els coneixements de milions de persones, el que així es genera no té res d’humà.

            El filòsof francès Jean-Luc Nancy és un dels autors que amb més agudesa ha tractat el tema dels canvis de consciència experimentats després d’un trasplantament de cor. Sembla que un trasplantament de cor és capaç d’alterar allò tan íntim i intangible com és la consciència de si d’una persona. Hi ha investigadors que consideren que el cor és un segon cervell, i n’hi ha d’altres que afegeixen el cervell visceral, volent dir que tant el cor com els intestins no només donen i reben inputs del cervell pròpiament dit, sinó que processen inputs, i per tant, no només reben ordres sinó que podríem dir que prenen decisions. Si el cor té les seves connexions neuronals pròpies i és capaç d’integrar informació i prendre decisions que afecten la situació de la persona, això emfatitza la indissociabilitat de la persona amb els seus òrgans, però d’altra banda mostra també la seva capacitat d’influir en això tan subtil que anomenem la pròpia consciència. Perquè resulta que els trasplantats de cor experimenten canvis sorprenents: des d’una ballarina clàssica a qui van trasplantar el cor d’un motorista mort en accident que va experimentar per primera vegada en la seva vida el desig de beure cervesa, fins al filòsof Nancy que va escriure sobre l’alteració de la percepció d’un mateix que s’experimenta després de la cirurgia.

            Amb la implantació en el cervell d’un xip amb funcions d’ordinador, sembla que es creui la barrera que protegeix i separa la consciència personal. Els mòbils actuals, encara que no càpiguen en un xip cerebral, sinó que s’aguantin amb la mà, ja tenen una intensa comunicació amb el seu usuari, de vegades de viva veu i no només responent a les demandes de l’usuari, sinó cada vegada més interpel·lant l’usuari amb iniciatives pròpies (del mòbil o del programa que el controla potser remotament). L’experiència pot assemblar-se a la dels esportistes que reben la veu de l’entrenador a través d’un petit vibrador aplicat rere l’orella (un intrauricular): les paraules vibren dins del teu cap, però saps molt bé que han vingut ‘de fora’. Els esportistes no tenen cap dificultat en distingir ‘la veu externa’ de ‘la veu interna’. Serà com cercar quelcom a internet, però en comptes d’activar la recerca amb el dit podràs activar-la amb la paraula –això ja passa amb algunes aplicacions actuals d’ordinador, o de mòbil, que responen a les ordres de veu, o qui sap si es podrà activar fins i tot amb el pensament o amb una ordre mental. En qualsevol cas, em sembla que no hi ha res que faci sospitar que la persona pugui confondre ‘la seva pròpia veu’ amb qualsevol d’altri, encara que les veus alienes ressonin dins del seu cap. El que passa amb els jugadors de futbol americà (o alguns presentadors televisius) és que la velocitat amb la qual reben les ordres a través de l’intrauricular és tal que la part superior del cervell (les àrees prefrontals deliberatives) no poden processar-les, de manera que s’automatitza el procés i les regions superiors queden lliures. El jugador gira a la dreta perquè en rep l’ordre, l’executa sense pensar-la, però sap molt bé què està fent i, en el moment que li sembli oportú, pot decidir ignorar la veu que el dirigeix. La seva autoconsciència es manté intacta. Allò decisiu és que per íntim que sigui el lloc des d’on s’emeten les ordres o les paraules externes, mai les confondré amb els meus propis pensaments.

            La resposta davant del patiment humà no pot ser tècnica. Si el problema és tècnic la solució pot ser tècnica, però si és un problema ètic, la solució no pot ser tècnica: ha de ser ètica. A això ens té acostumats el capitalisme quan aborda el tema de la pobresa amb suposades solucions tècniques. Després resulta –oh, sorpresa– que la riquesa que es crea no es distribueix, perquè el problema de base no era la falta de recursos, sinó la falta de voluntat redistributiva. Això forma part d’una realitat que coneixem que es va repetint en la història: es projecta la possible solució a futur amb la promesa d’una millora tècnica a fi de posposar el debat ètic.

            Quin lloc ocupa en la nostra cultura la noció de límit? Sembla que el límit per si mateix es considera indesitjable; per tant allò desitjable és superar-lo, sigui quin sigui el límit. El límit conceptuat com a quelcom negatiu resulta interessant, perquè ja des del platonisme clàssic, allò que considerem la part més creativa, més potent de la persona, a saber, l’ànima o esperit, es ressent davant dels límits que l’imposen l’espai i el temps. En canvi, en el cristianisme trobem un Déu que s’encarna i és capaç d’expressar la plenitud de la seva divinitat dintre dels límits de l’espai i el temps. Què significa això? Significa que en els límits obvis d’espai i temps, hi cap Déu? Aquesta és la gran sorpresa teològica que desconcerta els cinc primers segles del cristianisme –i també després, però sobretot en aquests primers segles en què encara el debat trinitari està per fer. Com pot cabre l’ésser superior suprem que està més enllà de l’espai temps, dins de l’espai i del temps? Jesús pot ser un avatar de Déu, una manifestació de Déu, però de cap manera pot ser Déu plenament. Però això és el que van afirmar els cristians: Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m'ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? (Jn 14,9). L’afirmació del cristianisme és atrevida, sorprenent, inèdita: res d’avatars, es tracta de Déu plenament, realment. Ens està convidant a repensar el tema dels límits, no com quelcom que ens impedeix ser en plenitud, sinó com allò que ens permet ser-ho, en el sentit que desenvolupa Kant, en la introducció de la «Crítica a la Raó Pura», quan reflexiona sobre el colom i la resistència de l’aire. El colom, en el seu vol sent la resistència de l’aire, i pensa per si: sense aire volaria més ràpid. Això és el que pensa el colom; la realitat, no obstant, és una altra: sense aire el colom s’estavellaria.