Elizabeth Fuentes, El Salvador. Doctora en Dret, Economia i Empresa per la Universitat de Girona

Les definicions que es fan sobre la criminalitat organitzada estan orientades a expressar que es tracta de grups que estan estructurats per a la realització de delictes o activitats delictives orientades a generar-los, en alguns casos, beneficis econòmics i, en altres, beneficis polítics.

Així, en l’anomenada organització terrorista, es considera que l’estructura del grup persegueix una finalitat política mentre que els que tenen una finalitat econòmica són atribuïts al crim organitzat pròpiament dit. Una de les diferències entre ambdós fenòmens és que el terrorisme té com a finalitat política la destrucció del sistema contra el qual s’oposa, mentre que el crim organitzat de tipus econòmic es beneficia del sistema en el qual està inserit i interactua com a part del seu engranatge. De fet, no en busca la destrucció, sinó beneficiar-se de les seves limitacions. El crim organitzat opera al marge de l’estructura capitalista de mitjans de producció i té com a finalitat el lucre a qualsevol preu, genera escenaris per donar i adquirir comissions lucratives i aprofitar-se de la corrupció pública i privada o altres errors del sistema per a benefici de l’organització.

            Tant un grup com l’altre tenen finalitats diferents, però en determinants moments realitzen activitats que no són les seves essencials. De fet, alguns grups de crim organitzat poden realitzar accions terroristes puntuals per crear terror entre la població o intimidar l’estat, amb la finalitat d’eradicar la pressió social o legal exercida en contra d’ells. I també alguns grups terroristes poden generar una pràctica criminal de tipus lucratiu per aconseguir l’objectiu terrorista.

            En general, quan es posa imatge o es fa referència a la criminalitat organitzada transnacional o a les màfies, es té la imatge mediàtica de grups lligats a escenes d’una violència brutal exercida contra els seus enemics i víctimes, o la dels càrtels de la droga que comercien amb mercaderies il·lícites arreu del món i que sovint no deixen rastres de violència visual i es mouen entre la legalitat i la il·legalitat. Si bé aquesta criminalitat és un càncer per a la nostra humanitat, hi ha altres grups ben organitzats que comercien amb productes que no són il·legals, gaudeixen de prestigi i activitat comercial legal, però que actuen en ocasions amb formes d’aquesta mateixa modalitat criminal d’una manera més subtil, més organitzada, la qual cosa les fa tan o més perilloses que les ja tradicionals maneres conegudes. Són rares les ocasions en què es vinculen formes de criminalitat organitzada transnacional comeses per empreses multinacionals contra els béns comuns de la humanitat: el medi ambient, els ecosistemes, la terra, l’aigua, la sobirania alimentària, etc. Tampoc es jutgen ni es resolen, sota aquesta modalitat delictiva, els assassinats comesos contra persones defensores d’aquestes causes. No obstant això, la majoria de crims contra el medi ambient i ambientalistes tenen trets d’aquesta modalitat criminal: delictes contra el medi ambient com la contaminació de l’aigua o la destrucció d’ecosistemes, entre d’altres, amb la diferència que moltes d’aquestes pràctiques es troben emparades per permisos governamentals que atempten contra el propi ordre constitucional.

            Al llarg de la història, les societats s’han anat transformant. Amb aquestes transformacions han canviat, entre d’altres, les formes d’organització social, econòmica i política. També les formes de criminalitat i l’exercici del poder per part dels estats. Actualment hi ha diverses lleis i tractats internacionals que procuren la protecció dels drets humans: s’han creat institucions nacionals i supranacionals amb la finalitat de perseguir delictes de gran envergadura per a la humanitat i els estats. No obstant això, també es creen i amb més rapidesa lleis i tractats internacionals en matèria econòmica que permeten l’aprofundiment del capitalisme, les quals creen també institucions que potencien l’enriquiment lícit, però injust i criminal d’empreses multinacionals i capitals transnacionals en detriment dels drets humans i dels estats en el seu conjunt.

            Tractats de lliure comerç que generen més desigualtat i pobresa en els països en vies de desenvolupament i molta riquesa per a empreses de països desenvolupats, i els contractes entre empreses i estats que permeten múltiples formes d’extractivisme dels béns de la natura i que perjudiquen seriosament els ecosistemes, l’aigua, la salut pública i la pròpia vida humana. La majoria de lleis que regeixen aquestes pràctiques es fonamenten en una ideologia capitalista que els permet crear els seus propis tribunals d’inversions i d’arbitratge quan hi ha discrepància entre els estats i les empreses, aquestes normatives passen per damunt de la sobirania dels estats, ja que encara que siguin avalats per governs i polítics de torn, la majoria d’aquests acords impliquen modificacions a les lleis nacionals per tal que siguin els estats els que s’adaptin a aquestes normes i no pas les empreses als estats i així les activitats delictives contra el medi ambient estiguin emparades en una legalitat viciada.

            Afegim-hi que el poder de perseguir i castigar dels estats tradicionalment no es fa contra la criminalitat organitzada transnacional que comet delictes contra el medi ambient, o instrumentalitza persones i escenaris per actuar amb impunitat. La contaminació i destrucció que moltes vegades provoquen està permesa per acords legals entre aquestes i els polítics de torn, pel que, teòricament i en principi, no hi hauria delicte que se li pugui atribuir a una persona jurídica. Ans al contrari, els delictes que han sorgit contra el desistiment polític com les associacions il·lícites, delictes d’usurpació o fins i tot de terrorisme s’apliquen a aquells que defensen la terra, els seus territoris, la seva natura, el seu ecosistema, les seves lluites legítimes. En la majoria d’ocasions, els poders públics han aplicat delictes que no corresponen a persones que no encaixen en aquestes modalitats delictives.

            Però, a més de la impunitat legalitzada per als primers i la repressió per als segons, els assassinats que es cometen contra els defensors dels béns comuns de la natura han tingut una modalitat amenaçant les pròpies víctimes a les quals acabaven matant tot generant por als col·lectius als quals representen. El poder públic i la força policial en alguns països, sobretot llatinoamericans, es rabeja contra els seus defensors, per citar-ne exemples: els casos de moviments indígenes a Hondures que defensen la terra (Berta Cáceres), El Salvador (per defensar l’aigua han estat processats com a terroristes) i altres països llatinoamericans i africans que experimenten aquestes formes d’actuar del capital transnacional, amb la complicitat de governants corruptes. La militarització ha tingut la tendència històrica de servir al gran capital econòmic en diferents èpoques i amb diferents discursos per reprimir les reivindicacions socials dels més vulnerables: indígenes, camperols i majories populars.

            Per això, una de les coses que hem d’exigir com a societat és la il·legalització de les pràctiques de l’extractivisme, els monocultius, la mineria metàl·lica i l’aplicació del dret penal que ja existeix, mitjançant la responsabilitat penal de les empreses a les quals se’ls provi la destrucció del medi ambient a través de modalitats de criminalitat organitzada, i als polítics que ho permeten aplicar-los els delictes ja contemplats en les legislacions dels seus països pel seu actuar. No es tracta d’expandir el dret penal sinó d’aplicar-lo als criminals que han delinquit. Unes bones lleis socials i ambientals han de ser una eina eficient per combatre les pràctiques criminals que ens condueixen a un punt de no retorn. Sembla una missió impossible però, com en el maig francès de 1968, s’ha de reivindicar «ser realistes per exigir allò impossible».