Arcadi Oliveres Barcelona

En el moment en què ens trobem en escriure aquestes pàgines –abril de 2020– sembla existir una opinió consensuada sobre la necessitat de reflexionar en quina societat ens trobem i quins canvis semblaria oportú d’introduir-hi. Les dues pàgines de l’article, evidentment, ens permeten fer tan sols algunes breus propostes esquemàtiques, que limitarem a l’àmbit social i econòmic.

Primera proposta: RENUNCIEM AL CAPITALISME

Un sistema econòmic, completament desprestigiat i mortífer, que és capaç d’endur-se cada dia unes 25.000 vides humanes per raó de la fam, i que, com molt bé va afirmar la FAO a Roma l’any 2008, podria ésser eradicada amb una inversió de 50.000 milions de dòlars anuals.  A títol comparatiu, podem dir que l’anomenat “rescat bancari” fet arran de la crisi financera del mateix any 2008, ha suposat entre ajuts públics i avals estatals una despesa de deu bilions (10.000.000 milions de dòlars) és a dir, 200 vegades més.

Un sistema econòmic generador de diferències cada cop més grans entre els més rics i els més pobres. Constatació de diferències que ha permès a Oxfam-Intermón afirmar, en un dels seus darrers informes, que les 26 persones amb major poder adquisitiu de la Terra disposen dels mateixos ingressos que 3.750 milions de persones, és a dir, la meitat de la Humanitat.

Un sistema econòmic destructor del Planeta, en el qual es pot constatar un escalfament global creixent,  una extensa i perniciosa contaminació, un esgotament accelerat dels recursos bàsics, i una progressiva desaparició d’espècies.

Un sistema econòmic, en resum, que té com a únics fils conductors el lucre especulatiu i el creixement material mitjançant complexos productes financers, frau fiscal permanent, informació privilegiada i corrupció, objectius que, malhauradament, segueixen essent en bona mesura vigents a la majoria de facultats d’econòmiques i d’escoles de negocis d’arreu del món.    

Segona proposta: CANVIEM RADICALMENT EL CONCEPTE DE SEGURETAT

L’any 1994 el PNUD (Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament) i coincidint amb la fi de la Guerra Freda, va proposar que la idea de seguretat militar fos substituïda per la de seguretat humana (de protecció social, d’habitatge, ambiental, sanitària, educativa, viària, etc).

Justament des d’aquell moment s’ha estat fent el contrari, de manera que la despesa militar s’ha multiplicat més de dues vegades i mitja, els sistemes d’armament s’han sofisticat i, fins i tot, una part de la seguretat s’ha escapat de les mans dels estats per tal d’ésser privatitzada.

Els resultats són ben a la vista: conflictes bèl·lics constants, insuficient recerca sanitària, instal·lacions deficients per a la salut i sobreabundància de material bèl·lic i personal militar, gairebé sempre inútils malgrat que ho vulguin revestir amb adjectius “d’emergència”.

En consciència, els ciutadans no podem seguir participant en el finançament d’unes propostes inhumanes i sense sentit i d’aquí la imprescindible posada en pràctica de la objecció de consciència de caràcter fiscal a la despesa militar.

Tercera proposta: ESTABLIM UN MÓN SENSE FRONTERES

Els moviments de població són històricament permanents i no pas aturables. Responen a la voluntat de viure millor, quan parlem de migracions o a la necessitat de protegir la pròpia vida, quan parlem de refugi. Des de l’anomenat  Nord explotem i empobrim aquests països. Vegeu per exemple la dada segons la qual els imports que els cobrem en concepte de servei del deute extern (pagament abusiu dels interessos i devolució del capital utilitzat ves a saber com) suposa aproximadament set vegades més que les transferències de l’anomenat “ajut al desenvolupament”. D’altra banda, en benefici nostre, els venem les armes amb les quals faran guerres de les quals ells mateixos seran les víctimes majoritàries. Quan, com a conseqüència de tot això, els afectats volen escapar cap al Nord, els tanquem les portes, els ofeguem a la Mediterrània, els internem als CIES,  o els posem múltiples tipus de murs. La Unió Europea practica en aquest sentit, i mitjançant l’anomenat sistema Frontex, una política il·lícita que destrueix una considerable quantitat de vides humanes.

Per tal de reblar el clau del que estem dient, cal que l’opinió pública capti l’enorme benefici que per als països, ja de per si enriquits, es desprèn dels moviments de població: rejoveniment de la piràmide d’edat, transferències monetàries i tributàries favorables als receptors, i fonamentalment enriquiment cultural, com el que s’ha donat al llarg de la història humana. Rebutjar l’arribada de nouvinguts no pot ésser pas acceptat en aquesta societat de canvi que pretenem.

Quarta proposta: NO ACCEPTEM EL CONTROL SOCIAL

Probablement no és senzill rebutjar aquest control, tenint en compte les eines informàtiques de què disposa el poder i les companyies privades que hi ha al darrere. Però cal dir que una part de les seves prerrogatives deriven de la nostra aquiescència,  falta de rebuig i de denúncies per la nostra banda. Facilitar més dades personals de les imprescindibles, com ara donar a conèixer les nostres compres, els moviments bancaris i els recorreguts automobilístics i, sobretot, esplaiar-se en les xarxes socials, és en part fruit de la nostra comoditat i despreocupació.

Pensem que informació és poder –i no parlem pas ara de les “fake news” i, menys encara, del poder concentrat en pocs mitjans– i que amb les nostres dades, atorguem als seus posseïdors la capacitat de pressió directa o subtilment indirecta sobre nosaltres tant en l’àmbit personal com social. No és ni de lluny la meva especialitat, però caldrà estudiar-ho a fons i posar en marxa sistemes jurídics, avui dia pràcticament inexistents, per tal de seguir defensant els nostres drets. Que no caiguem en el dilema del qual s’ha parlat sovint les darreres setmanes entre la falsa seguretat i la llibertat.