Sergi Cot Cantalosella Fornells de la Selva, Catalunya

Com diu Pere Casaldàliga, “si es repassa la història de l’Amèrica Llatina es troba que gairebé en tots els països les grans convulsions i revoltes socials han estat motivades per conflictes sobre l’ús del territori”.

Mentre escric aquest article som a mitjan març de 2020 i el món està entrant en una  situació d’estrès històric provocat per la pandèmia global del nou coronavirus. A hores d’ara, la malaltia del COVID-19 s’estén per tot el planeta a velocitats considerables provocant confinaments de regions o països sencers, aturades en sec en la indústria i una sacsejada al mercat financer global sense precedents, tant que encara no sabem ni quan ni com acabarà. En aquesta era de la globalització, on les dades relacionades amb l’emergència climàtica només empitjoren malgrat les inoperants cimeres climàtiques i els seus acords estèrils, l’impacte d’aquesta pandèmia històrica dibuixa diferents escenaris. També és evident la relació entre ambdues emergències: la sanitària actual i que ha sorgit com un cop sec i la climàtica, que avança més lentament però sense descans.

Cal tenir en compte que, fins i tot complint els compromisos globals declarats a la Cimera de París (2015), l’escalfament global per a finals de segle se situaria sobre els 3º, molt per sobre dels 1,5ºC acordats, sobrepassant així el mateix “punt de no retorn”, estimat al voltant dels 2ºC. Ja no queda ni temps per a l’optimisme, només per a l’acció, ja que la situació avança per l’estreta connexió entre diferents afectacions i alteracions que, encadenades entre elles a escala planetària, ens plantegen unes previsions crítiques.

Un dels motius pels quals s’ha accelerat l’emergència climàtica és el model actual inherentment extractivista, entès com a una sèrie de processos i indústries que extreuen els –mal anomenats– recursos naturals. Perquè aquest model sobreposa els interessos de moltes multinacionals, principalment del Nord Global, a la vida dels ecosistemes i de la nostra supervivència en el planeta mateix. A més, l’extractivisme té moltes cares: indústria minera, desforestació massiva, explotacions petroquímiques i qualsevol altre procés que extregui (o saquegi) matèries d’origen natural per tal de transformar-les i introduir-les a les dinàmiques de l’economia creixentista i dels mercats. És així com el vessant extractivista és una peça fonamental d’aquest sistema capitalista global essencialment productivista, consumista i curt-terminista. Diu D. Danilo Bartelt, “el capitalisme extractivista és molt més que un model econòmic, és una doctrina de saqueig”. I tot això sumat al fet que les avaluacions d’impacte ambiental encara són molt laxes i que les agressions al territori encara es contemplen com a externalitats.

La irrupció vertiginosa de l’era de les telecomunicacions i la tecnologia des de principi de segle ha donat un nou impuls al sector de la mineria. El model de vida modern (essencialment el dels països del Nord Global) no podria existir sense la mineria, ja que per a desenvolupar-nos industrialment necessitem utilitzar metalls i compostos semiconductors, extrets de l’escorça terrestre. Molts d’ells es diuen matèries primeres crítiques (CRM, per les seves sigles en anglès) i són fonamentals per al desenvolupament del progrés tecnològic, els combustibles fòssils i la manufactura. Aquests CRM s’avaluen i s’actualitzen cada tres anys i avui dia la seva recirculació al mercat, al final de les seves vides útils, és encara petita, a més de presentar sovint baixos potencials de recuperació. Per tant, extraiem molt més del que recuperem i recirculem. D’aquesta manera, és important tenir en compte l’impacte que això suposa: un smartphone actual qualsevol, per exemple, pot contenir més de 50 metalls diferents (Critical Raw Materials and the Circular Economy. European Comission. 2018)  És així que el progrés i el creixement de l’economia –erròniament entès com a infinit per part d’alguns– està subjecte a l’ús extensiu de totes aquestes matèries primeres.

Per determinar el grau d’importància, la UE analitza triennalment, des de 2011, les matèries primeres fonamentals per al desenvolupament i per a les seves previsions. En l’últim informe publicat (2017) es van analitzar fins a 78 minerals. Entre tots, es van determinar 27 com a fonamentals, perquè els riscos d’escassetat del seu subministrament i els efectes que exerceixen sobre l’economia són més importants que les altres matèries primeres. Els metalls i minerals que apareixen a la llista són: antimoni, barita, beril·li, bismut, borats, cobalt, carbó de coc, fluorita, gal·li, germani, hafni, heli, indi, magnesi, grafit natural, cautxú natural, niobi, fosforita, fòsfor, escandi, silici metàl·lic, tàntal, wolframi, vanadi, els metalls del grup del platí i les terres rares pesades i lleugeres.

En termes geopolítics, la Xina és actualment el país més influent en el control i subministrament mundial de la majoria de les matèries primeres fonamentals, arribant a ser el principal productor mundial de setze dels minerals citats com, per exemple, les terres rares (pesades i lleugeres), el magnesi, el wolframi o l’antimoni. Altres països dominen el subministrament de matèries primeres de forma més específica i focalitzada. Per citar alguns exemples, els Estats Units ressalten en l’extracció de beril·li i heli; la R.D del Congo amb el cobalt i les reserves de coltan; Brasil domina el mercat del niobi, y Sud-Àfrica el dels metalls del grup del platí. A tot això, cal sumar-li l’impacte abismal de la globalització en aquest mercat ja que, per exemple, la Xina compra tot el que pot fins a esgotar les existències dels minerals i a invertir massivament a l’Amèrica Llatina, com a forma de neocolonialisme. En aquest sentit, els riscs que poden sorgir degut a la concentració de la producció es veuen sovint agreujats pels baixos índexs de substitució i reciclatge, és a dir, aquests minerals són difícils d’intercanviar per altres o no formen part d’una economia gaire circular.

L’Amèrica Llatina és la regió del món amb més revoltes i conflictes socials relacionats amb la mineria. Aquests venen motivats per la cessió a l’ús a empreses estrangeres i multinacionals per part d’alguns governs de la regió, que actuen sense cap compromís amb el territori i les poblacions afectades directament i només per l’interès econòmic. Un altre exemple seria Indonèsia, on el pic d’extracció i la protecció legislativa a la indústria minera no ha parat d’augmentar des dels anys 90. A la Índia, la massiva extracció de ferro fa a la indústria siderúrgica un sector creixent i vital en el país. Recentment es va estimar que les emissions d’aquest sector a la Índia es triplicaran de cares al 2050, en el que és el segon productor mundial d’acer.

Aquests processos del sistema extractivista global comporten infinits conflictes socials en relació amb l’impacte als ecosistemes i territoris. Molts d’ells es troben en l’interessant projecte del Environmental Justice Atlas (ejatlas.org) que, fins al moment, reporta i descriu més de 3.100 casos de diferent tipus, essent una eina molt útil per entendre l’abast i la gravetat de la situació a nivell mundial.

En definitiva, es preveu un augment significatiu de la indústria minera i metal·lúrgica, així com el seu impacte ambiental i les seves petjades de carboni i hídriques associades. Tot això al mateix moment en què s’apropa el punt de no retorn de l’emergència climàtica i, en conseqüència, sorgeix una reflexió: és una paradoxa d’aquest sistema mal interpretat com infinit o bé és una estratègia diabòlica del mercat quan ja ho veu tot perdut?

Sigui com sigui, cal reduir dràsticament el model capitalista de producció i consum i la fantasia neoliberal del creixement il·limitat i basar el nostre model de vida en un marc més decreixentista. Tant de bo aquests moments de crisi sanitària global ens empenyin a la transició mental necessària perquè tot apunta que no hi haurà més “oportunitats” així abans del col·lapse climàtic definitiu.

Si consumim menys i reutilitzem millor, el model extractivista i saquejador es reduirà directament. Perquè alguna cosa “positiva” en aquest sistema capitalista globalitzat són les interrelacions directes amb el consum. Està a les nostres mans prioritzar el futur de la vida al planeta a l’interès econòmic i el consum desenfrenat. Perquè hi ha arrels que tomben muralles.