Xavier Casanovas  Cristianime i Justícia, Barcelona

Si alguna cosa ha evidenciat la recent crisi del COVID19 és que no hi ha tornada enrere a una normalitat econòmica depredadora dels nostres ecosistemes i de la vida al planeta. Ja fa temps que nombrosos científics i personalitats del món ecologista ens avisen del punt de no retorn creuat a partir del qual estem fent del nostre model de civilització un càncer per al planeta. Però, com revertir aquesta situació? Podem fer-hi alguna cosa? Si parlem de punt de no retorn, vol dir que no tenim més sortida que la pura desesperança i el campi qui pugui?

M’agradaria apuntar aquí algunes idees, moltes no passen d’intuïcions, però que ens poden ajudar a entreveure opcions, obrir finestres... Ara bé, evidencio la imprudència que suposa deixar negre sobre blanc qualsevol reflexió que puguem fer quan tot s’està mostrant tan canviant i els esdeveniments poden prendre un gir inesperat en setmanes. Tot el que es pugui dir entre tanta incertesa pot quedar contradit per la realitat en molt poc temps. Però el que de fons s'intueix, les preguntes que aquests dies puguem fer-nos, serviran avui i també demà. Són preguntes que apareixen clares i punyents davant la nuesa en què aquesta crisi de civilització ens està abocant. I demanen un camí de respostes noves. Mirarem d’apuntar-ne algunes.

Cal una transició que aprofundeixi en la redistribució i no en la desigualtat

L'impacte econòmic i social de la COVID19 ha estat el més gran, a occident, dels últims 100 anys. La destrucció de llocs de treball, la caiguda del consum, la manca de liquiditat d'empreses i professionals, tot plegat ens ha portat a una etapa de fortíssima recessió econòmica. Altra vegada se'ns posa una nova disjuntiva per davant: aquest decreixement forçat, una cosa que havia d'arribar tard o d'hora, ¿serà generador de majors desigualtats o l'oportunitat per transitar cap a aquesta necessària societat de la sobrietat compartida?

No es tracta d'una situació conjuntural. Aquest moment havia d'arribar. L'emergència climàtica ens exigia un decreixement en el consum de matèries i energies, una disminució de la contaminació. Per uns mesos hem vist que era possible netejar l’aire de les nostres ciutats, eliminar viatges superflus, diferenciar entre allò essencial i allò que no ho és –com tan bé ens ho ha explicat Santiago Alba Rico.

Viatges, caiguda del preu del petroli, consum innecessari, revolució tecnològica constant... I com aquestes tantes altres activitats subjectes a un model econòmic que ho fiava tot al creixement continu. Serem prou intel·ligents com per aprofitar l'oportunitat experimentada i entendre que aquest camí estem obligats a recórrer-lo, i que és millor recórrer-lo de manera acordada, igualitària i voluntària? Que cal de nou fer-nos sobirans i capaços d’una dependència local i vinculada a decisions que siguin consensuades? O deixarem que creixi de nou el monstre de la gran cadena global de deslocalitzacions, drets laborals trepitjats, explotació i dependència, sacrificades en nom del déu del creixement i el diner?

Un món que no vol acabar i un altre que no acaba de néixer

Afirma el filòsof Daniel Innerarity que això no és la fi del món sinó la fi d'un món. Sembla lícit preguntar-nos llavors: ¿què és el que acaba del nostre món? ¿Es tracta només d'un cert reajustament i després d'aquest sotrac tornarem a repetir ficcions passades, o ens hem adonat definitivament que el que estem vivint és un clar canvi d'època?

Recordareu aquell moment de l’any 2009 quan, enmig de la crisi financera més important de les últimes dècades, Sarkozy certificava la fi del capitalisme. El que es veia clar i diàfan en aquell moment va acabar significant una dècada de retallades i d'augment de la desigualtat. També el president francès a l’inici de la crisi del COVID19, en aquest cas E. Macron, va ser dels primers dirigents a sortir i anunciar el rescat social com a prioritat: suspensió de pagaments de lloguers, crèdits i subministraments bàsics. Així va començar aquesta crisi, però sabem com acabarà? Serem capaços, aquest cop sí, d'assajar "nous futurs"? Molts creiem que ha arribat el moment, que aquesta ha estat una oportunitat per a experimentar allò que davant la crisi encara més gran de l’emergència climàtica acabarà essent un imperatiu moral. Un exemple: implementar algun tipus de Renda Bàsica Universal que permeti el rescat material i la llibertat per totes aquelles persones que aquesta societat de mercat ha rebutjat com a persones. Ens atrevirem a explorar propostes econòmiques diferents que permetin garantir els mínims materials per a una vida digna?

Crec que podem afirmar que el gran sotrac de la crisi del COVID19 és una baula més en una cadena d'esdeveniments que es vénen donant i es vindran donant i que certifiquen el gran canvi d'època en què ens trobem imbuïts. Quin món acaba? El de la desmesura i l'explotació sense fi de recursos naturals, el de l'egoisme institucionalitzat, el de la globalització sense control, el de la democràcia de baixa intensitat, el de l'exclusió i el rebuig de qui ve a buscar una nova vida. El que no tenim tan clar és quin món està emergint i si aquest naixement serà per la via de l'enfortiment democràtic, o per la via de l'autoritarisme.

Cal resignificar noves dimensions de la nostra vida

Ara bé, aquest món nou que ha de néixer no serà possible si abans no ha nascut en nosaltres i ens ha transformat ja en la nostra quotidianitat. El teòleg Pepe Llacuna em comentava davant de la situació viscuda el darrer any, com, de cop i volta, vam viure com la nostra societat s'articulava al voltant dels hospitals i els centres sanitaris. Tot d'una, el lloc més important de la nostra estructura social, aquell al qual tots ateníem, al qual es dedicaven els nostres més preuats recursos, ja no era el mercat d’allò superflu sinó la catedral de les cures. La centralitat que han près aquests espais ens posa sobre la taula la possibilitat de nous criteris i prioritats que regeixin les nostres societats.

Sorprenentment, també ens hem adonat de com hem donat l'esquena de forma sistemàtica a les residències d’ancians i centres per a gent gran. Llocs que s'han tornat l’infern a la terra per la quantitat de morts i abandonament que han acumulat. Però que ens han evidenciat com la gent gran han ocupat un lloc marginal en la nostra societat occidental, i hem de preguntar quin lloc volem que ocupin d'ara en endavant.

El que hem viscut el darrer any ha estat un viatge al món de la vulnerabilitat. Ens hem lliurat a les mans de metges i personal sanitari, i hem tornat a la vida descobrint que ara el primer és la cura i l’atenció, i l'economia ha d'estar al seu servei. Moltes dimensions de la nostra vida han de ser resignificades, ho han estat durant uns mesos, però voldríem que aquests canvis fossin perennes.

 La metanoia: una última oportunitat per a una conversió personal

Potser aquesta sigui, realment, una última oportunitat. Una mena de "conversió" (metanoia) és necessària perquè vegem amb ulls nous que les nostres vides no poden ser iguals davant la cadena de crisis que podem anunciar com la fi d’un model de civilització. La nostra proposta ha de passar per construir vides més sòbries i austeres, vides que girin al voltant de la vulnerabilitat i la realitat dels últims i descartats, vides que no siguin depredadores del nostre planteja i la seva biodiversitat, societats que siguin solidàries i que prenguin decisions amb criteris de justícia, on els últims i les seves vides siguin la prova del cotó del món a construir.

Com si d'una caiguda del cavall es tractés, abandonar tot allò que estàvem fent i preguntar-nos què ha de canviar de les nostres vides ara perquè LA VIDA en majúscules sigui possible, i no fer altra cosa que mirar de respondre una i altra vegada a aquesta pregunta. Potser aquest és l’únic motor, el del canvi personal, que pugui generar el canvi social que anhelem i que tenim l’obligació de materialitzar.