Albert Noguera Fernández.

Professor de dret constitucional Universitat de València.

Les noves formes emergents de propietat, Cap a quin model ens dirigim?

Un dels canvis amb més transcendència de l'última dècada a Cuba va ser l'anunci, el 2010, de la necessitat per qüestions d'eficiència del sector estatal, d'una reordenació laboral del país consistent en el desplaçament de 500 mil treballadors del sector públic cap al sector privat. Encara que no es va aconseguir desplaçar cap al sector privat tots els treballadors previstos, sí que, des de llavors, s'està produint a Cuba un progressiu aprimament del sector estatal.

Això implica una reconfiguració del règim de propietat. La nova Constitució obre dues possibles vies de substitució de l'ampli sector estatal en el socialisme cubà: la propietat cooperativa i la propietat privada. En funció de quina d'elles s'imposi, el model socialista evolucionarà cap a majors o menors graus de desigualtat.

La disputa entre propietat cooperativa i privada
La Constitució assenyala que la forma principal de propietat al país és la “propietat socialista de tot el poble sobre els mitjans fonamentals de producció”. Això es complementa quan afirma que “l'empresa estatal socialista és el subjecte principal de l'economia nacional”. No obstant això, la necessitat d'aprimament del sector estatal obliga a desenvolupar altres tipus de propietat i/o gestió dels mitjans de producció i serveis.
En aquest sentit, el nou text reconeix els següents tipus de propietat: la socialista de tot el poble; la cooperativa; la mixta; de les organitzacions polítiques, de masses i socials; la privada; i la personal.

En aquesta enumeració hi ha dues novetats, la primera és que es reconeix la propietat cooperativa, en general. La Constitució anterior només es referia a les cooperatives agropecuàries. I la segona, és la referència a la propietat privada.

La propietat cooperativa

Tradicionalment havia existit, a la Cuba socialista, una desconfiança cap a la propietat cooperativa, que ha suposat un obstacle al desenvolupament d'aquesta forma de propietat a l'illa. Fins a 2012, només es reconeixien a Cuba cooperatives de tipus agropecuari (Cooperatives de Crèdits i Serveis, Cooperatives de Producció Agropecuària i UBPC).

La cooperativa s'entenia a més, com una forma d'organitzar un patrimoni de l'Estat cedit en usdefruit a la cooperativa o als seus socis i les decisions dels quals estaven supeditades al ministeri del qual depenguessin. A partir de 2012  la cooperativa passa a entendre's com una persona jurídica de dret privat sense relació amb els organismes d'Estat i que pot fixar lliurement els preus dels seus productes.
Així mateix, reconeix també les anomenades cooperatives de segon grau com a forma de federació de diferents cooperatives per a organitzar activitats complementàries.
A més, al costat del reconeixement, l'Estat fomenta la seva creació mitjançant l'adopció de diferents mesures d'exoneració o deducció fiscal, facilitació de finançament, etc. en benefici d'aquesta forma de propietat. El maig de 2014, ja existien un total de 498 Cooperatives no agropecuàries en diferents activitats econòmiques, de les quals 384 van ser d'origen estatal i 114 no estatal.
Diversos autors a l'interior de l'illa assenyalen la necessitat, encara, de superar moltes deficiències perquè aquest tipus de propietat pugui convertir-se en una autèntica alternativa a l'aprimament del sector estatal. Entre elles, problemes referits a un procés legal de constitució massa llarg, complicat, burocratitzat i supeditat a la voluntat administrativa, un règim econòmic confús, un règim de disciplina social i solució de conflictes poc eficaç, o la inexistència d'una organització que representi els interessos de les noves cooperatives davant l'Estat, que podria conformar-se com a consells de cooperatives des del nivell municipal al nivell nacional i que, entre altres tasques, podria complir funcions similars a les que avui realitza l'Associació Nacional d'Agricultors Petits en relació a les cooperatives agropecuàries, etc.

Propietat privada i privatitzacions

La propietat privada constitueix l'altre sector emergent. En paral·lel a l'anterior, el projecte de Constitució presentat reconeix ara el paper del mercat en l'economia i obre la possibilitat per a la privatització de la propietat i/o gestió d'un ampli nombre de béns i serveis.

La Constitució anterior llistava els béns que conformaven la propietat social i afirmava que són inalienables, excepte casos excepcionals, on han de complir-se dos requisits: que aquesta transmissió es destini a les finalitats de desenvolupament del país, i que no afecti els fonaments de l'Estat, és a dir, l' “existència d'una economia basada en la propietat socialista de tot el poble”.

La nova Constitució introdueix canvis importants. En concret, elimina del llistat de béns inalienables, imprescriptibles i inembargables: les centrals sucreres, les fàbriques, els mitjans fonamentals de transport, empreses, bancs, instal·lacions i béns nacionalitzats i expropiats, així com granges del poble, fàbriques i instal·lacions econòmiques, socials, culturals i esportives construïdes. Així mateix, aquests queden també fora dels dos requisits consignats per a la transmissió de drets, és a dir, es pot autoritzar que altres actors els usin, gaudeixin i gestionin encara que això afecti els fonaments de l'Estat, i encara que no contribueixi al desenvolupament del país.

Respecte als altres béns situats dins de la propietat socialista de tot el poble (les infraestructures d'interès general, principals indústries i instal·lacions econòmiques i socials, així com uns altres de caràcter estratègic), que es mantenen com a inalienables excepte els casos excepcionals descrits, afegeix que la transmissió d'altres drets sobre aquests, així com a la seva gestió, s'establirà mitjançant llei, obrint la porta a la gestió privada de la propietat estatal.
La disputa entre les dues formes de propietat emergent fa qüestionar cap a quin model ens dirigim? Sens dubte, el fet que l'aprimament del sector estatal es produeixi, principalment, en favor del sector cooperatiu o del privat determinarà, directament, el sistema econòmic que acabi imposant-se a la Cuba dels pròxims anys. Que ho faci en benefici del cooperatiu, i no de l'empresa privada, permetria augmentar la productivitat del sector no estatal i la qualitat dels seus productes, sense que augmenti la concentració dels mitjans de producció i garantint l'equitat en els ingressos. Alhora, facilitaria la cohesió social mitjançant la coordinació entre els interessos de les empreses no estatals i els interessos socials de les comunitats, representats en governs municipals, consells populars o altres organitzacions socials, i el seu control mitjançant vies directes
(participació en cooperatives “múltiples”) i, en la majoria dels casos, mitjançant vies indirectes (regulacions, contractes) més fàcils de fiscalitzar donada la seva obligatòria i inevitable transparència. L'expansió de cooperatives també impulsaria a les empreses privades a millorar els salaris i condicions de treball dels treballadors contractats, perquè crearia alternatives d'ocupació més digna i justa. A més, si s'estableixen mecanismes i espais de coordinació amb governs locals, podrien disminuir els preus dels béns i serveis que s'ofereixen en el sector no estatal.
No obstant això, no està clara la direcció per la qual s'acabarà apostant. Entre el primer projecte de Constitució aprovat per l'Assemblea Nacional, sotmès a consulta ciutadana, i el text final aprovat, s'han produït dues modificacions que no són gens esperançadores.
La primera es refereix a la priorització de determinades formes de propietat. El primer projecte presentat, esmentava les diferents formes de propietat citades i, seguidament, incloïa un últim paràgraf a l'article que assenyalava que l'Estat “estimula aquelles formes de propietat de caràcter més social”, amb el que s'entenia que es fomentaria la propietat cooperativa per sobre de la privada. Al text constitucional aprovat definitivament, aquesta última frase ha estat eliminada i substituïda per “totes les formes de propietat sobre els mitjans de producció interactuen en similars condicions”.
I la segona es refereix a la concentració de propietat. El primer projecte deia “l'Estat regula que no existeixi concentració de la propietat en persones naturals o jurídiques no estatals”. La versió definitiva de la Constitució diu: “La concentració de la propietat en persones naturals o jurídiques no estatals és regulada per l'Estat”, eliminant-se el “que no existeixi”. A més, en cap dels dos textos no es diu res sobre la concentració de la gestió de béns i Serveis de propietat estatal en una mateixa empresa, la qual cosa no deixa de ser una altra forma de concentració.