Josef Estermann Suiza

La concepció predominant del temps, en l’àmbit global, és l’occidental, que és una mena de síntesi entre la idea grega de l’«etern retorn d’allò mateix» i de la idea semita de la progressivitat gradual del temps i de la història. Aquesta simbiosi entre la concepció circular grega i la concepció semita (judeocristiana) lineal, que és, en el fons, una inconsistència, es ve plasmant, des del Renaixement, com la base d’allò que se sol anomenar «desenvolupament», «progrés» i «creixement econòmic». La inconsistència no tan sols es troba en el caràcter incompatible entre el cercle tancat i la línia oberta, sinó també entre la necessitat i la contingència, entre el destí cec i la historicitat, entre un món tancat i un món obert, entre el ser i l’esdevenir. En el determinisme gairebé metafísic del Mercat, tal com ho planteja el neoliberalisme, ambdues concepcions s’ajunten: es tracta d’un model de linealitat i progressivitat que presuposa la «llibertat» del Mercat i els seus actors («Lliure Mercat»), però alhora es parla de la «inevitabilitat» del creixement i «progrés»: estem condemnats al creixement.

            En moltes cosmoespiritualitats indígenes, al llarg d’aquesta nostra Terra que habitem juntament a la resta d’éssers, regeix una altra concepció de temps que no apunta ni a la linealitat (contingent) ni a la circularitat (determinista), sinó a una mena de ciclicitat, d’acord als grans cicles astronòmics, meteorològics, biològics i agrícoles. Als Andes d’Abya Yala, el principi cíclic determina la vida en tots els seus aspectes, inclosos l’espiritual i el religiós. Pacha és la paraula quitxuamarà (quítxua i aimara) per referir-se a aquest aspecte d’ordenament en espai i temps; és el cosmos ordenat, l’estructura tripartita d’espai i temps (o millor dit: d’espai-temps) que es regeix pel principi constitutiu i fonamental de la relacionalitat. Tot està connectat amb tot; no existeix un ésser «absolut», fora de la xarxa de relacions que és el fonament de la vida.

            Aquesta xarxa de relacions –pacha– es regeix pels principis de complementarietat, correspondència, reciprocitat i ciclicitat, i d’aquesta manera es manté en un equilibri al llarg del temps i l’espai. Malalties, desastres naturals, pandèmies com l’actual del coronavirus i desigualtats socioeconòmiques atempten contra aquest equilibri de tal manera que es pot arribar a un «punt crític» de trencament que s’anomena pachakuti. Aquesta paraula quitxuamarà significa literalment el «retorn del pacha», és a dir, la re-evolució còsmica en un sentit disruptiu i no continu. En el pachakuti es revela una altra mena de ciclicitat –a part dels cicles astronòmics, meteorològics, agrícoles i biològics– que té a veure amb la història (tant humana com no humana).

            Segons la cosmoespiritualitat o filosofia andina, el pacha passa per grans cicles que acaben en un pachakuti. A partir del qual s’obre posteriorment un nou cicle amb un equilibri perfecte en un inici (molt semblant a la metàfora bíblica del Jardí de l’Edèn). Segons les mestres sàvies i els mestres savis dels Andes, les i els amautas, yatiris o p’aqus, cada cicle «històric» comprèn al voltant de 500 anys. Se suposa que la Conquesta, fa cinc-cents anys, va ser un pachakuti, i que avui estaríem davant la imminent arribada d’un nou pachakuti. Els senyals d’aquesta imminència es poden apreciar en el creixent desequilibri, tant en el sentit social com ecològic, polític i econòmic, però sobretot en el creixent nombre dels anomenats «desastres naturals», pandèmies i malalties terminals. El canvi climàtic es considera un senyal manifest que el pacha com a relacionalitat equilibrada està a punt de col·lapsar, perquè pel que es veu no hi ha remei per restablir l’equilibri danyat.  

            El rol de l’ésser humà en la conservació o destrucció de l’equilibri pachasòfic és fonamental, perquè és un chakana («pont») còsmic molt significatiu, tot i que no pas l’únic i tampoc el més important. Com a chakana, l’ésser humà (runa/jaqi) compleix el rol de cuidador (arrariva) de l’ordre còsmic, tant en l’àmbit de la cura de la vida en tots els seus aspectes com en l’àmbit de la reproducció ritual dels llaços vitals entre els diferents nivells del pacha. A través del ritual, el pacha es fa present com si estigués en la seva forma equilibrada, i s’intenta, d’aquesta manera, «curar» de forma simbòlica les «ferides» del pacha que causen desequilibris i desestabilitat. No obstant això, hi ha situacions tan dramàtiques i traumàtiques –com la Conquesta fa cinc-cents anys o el canvi climàtic actual– que ja no poden restablir-se mitjançant la representació ritual i simbòlica. Es pot dir que els chakanas o ponts còsmics queden danyats de tal forma que ja no serveixen de mitjà d’articulació; l’ésser humà mateix com a chakana ritual principal està en crisi.

            En aquest cas, un pachakuti és imminent, és a dir un canvi brusc molt semblant a una «revolució» en el pla sociopolític. En la filosofia dialèctica, es parla del capgirament brusc de la quantitat en qualitat, és a dir: si una certa quantitat (per exemple el deteriorament del planeta) arriba a un punt crític, de sobte canvia la qualitat de forma irreversible. Els paràmetres d’abans ja no serveixen: la situació durant la crisi del coronavirus ens pot servir d’exemple d’aquest canvi brusc d’allò evident en el seu contrari. Els savis i sàvies andins concorden amb la ciència occidental seriosa que actualment ens apropem de manera accelerada a aquest punt, perquè es tracta d’un moment de coincidència de diverses crisis: ecològica, econòmica, pandèmica, política, espiritual, antropològica, financera i civilitzatòria. Aquest «punt de no retorn» (point of no return) trenca amb l’esquema progressista de la linealitat contínua del temps i fa manifest el caràcter cíclic de l’univers (pacha) i de la realitat humana (kay/aya pacha).

            En el punt crític «s’esdevé» un pachakuti que posa fi a un cicle (en aquest cas: l’antropocè; el capitalisme; l’extractivisme; la desigualtat creixent; segons el punt de perspectiva) i dóna inici a un altre cicle. Aquest nou cicle no és pas la repetició circular a l’estil del fatalisme grec («etern retorn del mateix»), sinó l’oportunitat d’una «nova Terra i un nou Cel», d’un nou pacha equilibrat i harmoniós. Només que el canvi no es produeix de forma contínua (com a conseqüència de «reformes»), sinó de manera disruptiva, discontinua i explosiva (com a «revolució»), el que implica, en perspectiva humana, un cert grau de «violència». És una violència que és producte d’incomptables actes violents anteriors d’éssers humans contra altres éssers humans i contra el que Occident anomena «natura». És el bumerang de la criatura trepitjada, abusada, maltractada, explotada i saquejada.

            Desequilibris en l’àmbit familiar, comunal i també nacional i global poden restablir-se normalment, d’acord al principi de reciprocitat, per actes recíprocs de restabliment, retribució, «curació» i restauració de l’equilibri, sigui en forma real-simbòlica, sigui en forma «real» mitjançant instruments de repartiment de la riquesa, «penitència» econòmica (decreixement), equitat de relacions i noves formes de solidaritat. En un món dominat pel principi (lineal) del creixement econòmic, aquesta mena de «reparacions» atempta contra la mateixa lògica del «progrés» i, per tant, es considera un acte d’«injustícia» davant del Mercat i el seu desplegament «perfecte». Degut a aquest cinisme antihumà i antipachasòfic, no hi ha cap més sortida a les múltiples crisis que un pachakuti.

            El punt de no retorn és imminent, encara que els savis i sàvies andins no en coneixen la data ni de quina forma es produirà. Només adverteixen dels molts senyals que parlen del desequilibri cada vegada més dramàtic en forma d’escalfament global, de l’augment de la desigualtat entre una minoria riquíssima i una majoria empobrida, de les pandèmies i de la freqüència accelerada de crisis econòmiques, financeres i polítiques. En la perspectiva pachasòfica, un tal pachakuti és la darrera ràtio per al restabliment de l’equilibri perdut, per tal que puguin sorgir «una nova Terra i un nou Cel».