Viviana Vaca

A Argentina, compartim la vida amb aproximadament 38 pobles indígenes. I dic “aproximadament” perquè els pobles no moren mai; sempre hi ha alguna escletxa per on van rebrotant llavors noves que van prenent consciència de la seva identitat. A vegades, només cal obrir espais, moure’s una mica, donar lloc per tal que germans i germanes que han estat humiliats durant segles, menyspreats, desconsiderats, estigmatitzats en un món que vol globalitzar fins i tot la identitat, puguin empoderar-se, animar-se a ser allò que sempre han sigut, allò que porten a la seva sang, allò que habita en el més profund del seu cor.

            Des de fa més de quaranta anys, ENDEPA (Equip Nacional de Pastoral Aborigen d’Argentina) va caminant al costat dels Pobles Indígenes. Vam començar en moments en què l’estat argentí i la societat encara parlava d’aquest pobles en passat: «existien...», «menjaven...», «es vestien...». Van ser temps en què la veu indígena estava silenciada, invisibilitzada.

            Des d’aquella mirada que no contemplava la presència indígena, avui la realitat és molt diferent. Els Pobles Indígenes a l’Argentina, no només estan dempeus, sinó que des de la seva pròpia veu reclamen, exigeixen, participen, perquè els seus drets no quedin només en la lletra morta de l’Article 75, incís 17 de la Constitució Nacional, –on van incorporar-se el 1994, després d’una lluita llarga però ferma i amb la presència d’indígenes i organitzacions acompanyant-los– sinó que la seva implementació sigui efectiva i real.

            Ara bé, quin considerem que és el nostre rol, com a ENDEPA, actualment? Sentim que som aliats al costat dels Pobles Indígenes. Ser «aliats, aliades» ens UNEIX, unim forces en aliança no només en la lluita pels seus drets sinó en la construcció d’un món on l'homogeneïtzació cultural no guanyi la batalla sinó el respecte, reconeixement, valorització, riquesa de ser diversos, únics, irrepetibles; ser un color més de l’arc de Sant Martí on cada matís brilli per ell mateix i enalteixi la resta. 

            Ser conscients de la diversitat de camins pels quals cada poble transita implica no només reconèixer-lo i respectar-lo sinó també valorar-lo i obrir l’esperit a allò que aquell poble té per enriquir, allò que des de la meva cultura he rebut.

            Ens fem ressò d’allò que el nostre germà, el Papa Francesc, ens anima en el número 38 de QA, «A l'Amazònia, encara, entre els diversos pobles originaris, és possible desenvolupar relacions interculturals en què la diversitat no significa amenaça, no justifica jerarquies de poder d’uns sobre els altres, sinó diàleg des de visions culturals diferents, de celebració, d’interrelació i de revifament de l’esperança».

            Descobrim l’existència vigent de tants Pobles Indígenes al nostre país i al llarg de tota Abya Yala, amb les seves pròpies organitzacions, a distingir el so de diverses llengües, la gran riquesa cultural i les diverses formes de viure i expressar l’espiritualitat, valors que els han permès sobreviure enmig de tant atropellament i negació.

            Des d’aquest equip sinodal, renovem la immensa alegria d’estar al costat dels Pobles Indígenes, en actitud respectuosa i fraterna d’escolta, d’aprenentatge, de diàleg intercultural, d’acompanyament en la lluita pels seus drets.

            En el caminar de tots aquests anys i de fer-ho junts, hem après a estar atents per reconèixer que en les nostres actituds podem guardar sense voler vicis colonitzadors. Rere de totes les nostres mirades i pràctiques –que fem amb la millor de les intencions– sense voler, moltes vegades pot haver-hi arrelada i amagada aquesta actitud.

            Actualment, les necessitats dels Pobles Indígenes a l’Argentina passen per una reivindicació com a pobles preexistents, subjectes de drets, la defensa de la seva territorialitat, amb resultats sustentables i respectuosos de les seves cultures.

            No obstant i amb molt pesar, veiem que la Mare Terra –Casa Comuna– continua essent saquejada, devastada i vexada impunement. Són nombrosos els conflictes pels territoris on una vegada més constatem que interessos poderosos, d’empreses extractives, de latifundis en mans estrangeres i locals, de projectes urbanístics, entre d’altres, són protegits i promoguts pels governs de torn.

            Alhora ens inquieta i preocupa veure la duresa amb què es reprimeixen les persones que defensen el seu dret a la terra i a viure en un ambient sa. Molts dels territoris i comunitats indígenes del país es troben en àrees d’interès i de conflictes importants de terres, megamineria, petroli, hidrocarburs no convencionals/fràcking, boscos, aigua, contaminació dels rius, etc.

            Com a persones de fe, no podem mirar cap a un altre costat quan hi ha en joc la defensa de la vida. Aquests projectes de mineria a cel obert, de fràcking, geotèrmia minera, soja, agrotòxics, etc. són els reptes actuals que l’anunci de la Bona Nova ens presenta i ens exigeix posicionar-nos.

            Lamentablement, molts i moltes de nosaltres hem après (i el pitjor de tot és que encara avui hi ha una gran majoria que ho continua sostenint) el relat del Gènesi, de la Creació, amb la mirada antropocèntrica que ens ha fet tant de mal. Sentim que som els «AMOS-PATRONS» de la Creació i això ens posa en un lloc ben equivocat. Aquest sentir-nos «amos» ens fa esdevenir autoritaris, dominadors, destructors, impietosos, explotadors. I això va creant societats cada vegada més mercantilistes, individualistes, consumistes, on tot passa per la set de tenir més i més, sense respectar l’equilibri i l’harmonia de la natura que tan bé ens ensenyen els Pobles Originaris.

            Per això ens preguntem: Es pot anunciar un Déu de la vida, Mare-Pare de tots els pobles, si no em comprometo seriosament en la defensa d’aquesta Creació de la qual en sóc part, que Déu m’ha confiat i espera que cuidi, valori, respecti i que segueixi generant vida?

            Tota aquesta realitat ens desafia i interpel·la com a missioners, com a equips pastorals, a enfortir el nostre compromís i presència com a cristians/es, no només a les zones rurals sinó també en els centres urbans, on cada vegada més trobem presència de germans/es indígenes i camperols.

            Demanem a l’Esperit que sosté i anima les nostres vides que ens regali la saviesa per inculturar la nostra fe, la nostra espiritualitat, acollint allò sagrat de cada poble i compartint allò sagrat que habita als nostres cors.

            Que visquem la diversitat com una riquesa i no pas com una amenaça i que ens animem a transitar amb respecte i valoració el camí de la interculturalitat.