Francia Márquez - Harrinson Cuero Campaz,  Colòmbia

Sóc perquè som. No em persegueixen a mi, persegueixen el meu poble per defensar la vida, no només d’ells sinó de tothom. El territori és la vida i la vida no es ven, s’estima i es defensa.

             Ja no n’hi ha dubte, milers de científics d’arreu del món i organismes internacionals com l’ONU confirmen allò advertit pels pobles mil·lenaris des de fa segles: la vida a la nostra casa gran està en risc. L’única sortida és un canvi radical en la nostra cosmovisió, en la relació de la humanitat amb la Terra i la resta d’éssers que l’habiten. Però aquells que es lucren a costa del patiment humà i del deteriorament ambiental es resisteixen a fi de mantenir els seus privilegis i atempten contra la nostra comunitat i contra els líders socials i ambientals.

 El periodisme mercenari i les lluites socials

            «Una veritat a mitges és una gran mentida», diu la dita popular. S’han presentat diferents versions del que passa a la comunitat colombiana de la Toma, la causa que va impulsar Francia Márquez a prendre part en la lluita col·lectiva del poble negre. Unes versions des de l’aspecte ètnic, altres des de l’ambiental o de gènere, però hi ha qui malintencionadament intenta confondre presentant relats parcials. Amb això, augmenten el risc de mort dels líders locals i la pressió econòmica i armada sobre el territori. En el fons, aquests relats parcialitzats cerquen afavorir aquells que estan en contra dels drets col·lectius dels pobles que es resisteixen i lluiten per tenir cura de la casa gran. 

            Una anàlisi seriosa del corregiment de la Toma posaria llum en el context de violència sociocultural en el qual es desenvolupa la mineria legal i il·legal en el país, així com l’agroindústria de la palma. Però sobretot un periodisme ètic buscaria com prevenir que els seus escrits incrementin el risc de mort sobre els i les líders en territoris tan complicats com els de les comunitats ètniques del litoral pacífic i de les valls interandines; el consell comunitari afrodescendent de la Toma n’és una.

             La Constitució de 1991 va declarar Colòmbia com un estat pluriètnic i multicultural i va ratificar els drets col·lectius dels pobles. Des d’aleshores que no han parat els atacs per part d’actors reals de poder en contra d’aquests drets. El periodisme tendenciós és part integral d’aquesta estratègia. Aquest atac sistemàtic fruit de la complicitat entre institucions estatals i particulars, busca el desarrelament de la població, canviant radicalment la seva cosmovisió i projectes de vida col·lectius.

            Paradoxalment ha estat la Cort Constitucional colombiana qui ha revelat oficialment la pretensió d’obscurs poders sobre el control dels recursos naturals de territoris de comunitats ètniques. En analitzar aquest fenomen la Cort va identificar «factors transversals» que incideixen en la vulneració sistemàtica dels drets territorials de la gent negra a Colòmbia: exclusió estructural, debilitat jurídica del territori i les pressions per interessos de tarannà extractivista (agropecuaris o mineroenergètics).

            Són aquests interessos extractivistes (globals) els beneficiaris del periodisme mercenari. Tot apunta a pensar que la meta és trencar la resistència que presenten els drets col·lectius. Interessos miners, palmers, de narcotràfic i de megaprojectes d’infraestructura estarien darrere de les pressions sobre les autoritats ètniques. Se’ls ha silenciat des de 1997 a punta de fusell, amb amenaces o muntatges judicials.

             En l’estratègia en contra dels drets territorials i col·lectius es pot identificar un patró: 1) S’estableix un interès econòmic sobre territoris de comunitats negres, indígenes o camperoles. 2) Els locals activen les eines legals per defensar els seus drets. 3) L’Estat respon, usualment amb l’aparell judicial, amb alguna mesura que atura temporalment el desenvolupament legal del projecte. Malgrat les mesures, el projecte continua mercès a estratagemes legals i a pressions de forces ocultes (mercenaris). 4) Durant el llarg procés judicial es fragmenta la comunitat, s’amenaça els líders i/o se’ls elimina física o políticament. Moltes vegades davant la impossibilitat de debilitar els líders s’empren colons, persones d’altres regions del país, que es converteixen en el braç polític visible dels «inversionistes».

 Les trampes jurídiques i les sentències de la Cort Constitucional

            El gener de 2009 la Cort Constitucional va emetre ordres directes a diferents entitats de l’Estat a favor de les comunitats negres i indígenes. No obstant això, no se n’ha complert cap i les comunitats continuen vulnerables i essent vulnerades i cap funcionari de l’Estat ha sigut sancionat per desacatar les ordres de l’alt tribunal.

            Les comunitats de la Toma varen creure que la sentència de la Cort Constitucional de 2010 havia deixat sense efecte els títols miners d’aquells que pretenien desnonar-los de les seves terres. Nou anys després es va saber que només van ser suspesos temporalment, no pas eliminats, en espera de la realització d’una consulta prèvia. Ara les autoritats intenten facilitar l’avenç del projecte miner.

            A primera vista una consulta seria encomiable, atès que implicaria que les comunitats podrien prendre la decisió més propera als seus interessos, però en l’escenari actual, la consulta seria una hipocresia democràtica que facilitaria el lliurament del territori ètnic a les empreses mineres. Des de la suspensió del títol miner fins a la data d’avui s’han debilitat les autoritats locals, fragmentat les comunitats i els forans han pres posició amb importants finestres mediàtiques per oposar-se juntament amb alguns locals a les mesures de protecció territorials disposades per l’Estat.

 Exposar a major risc de mort els líders que resisteixen

            El nombre de líders assassinats supera els 4001 des que es van signar els acords de pau el 2017 i la xifra continua en alarmant augment el 2020. Però això no atura pas el periodisme mercenari i l’Estat com a part de l’estratègia compleix el seu rol en negar o minimitzar en els mitjans de comunicació l’extermini de líders socials.

            Francia Márquez, potser la dirigent ètnica més amenaçada de mort del país, la qual va patir fa poc un atemptat, juntament amb d’altres dirigents afro de la regió, és una de les portaveus que encapçala la defensa dels drets territorials de les comunitats del corregiment de la Toma i dels drets col·lectius al país, heus aquí perquè està perseguida.

            Davant del fracàs en els intents per debilitar la determinació d’aquesta dona negra i de la resta de membres de la Junta del Consell comunitari, l’estratègia ara sembla consistir a eliminar-los políticament, debilitant el seu lideratge en fragmentar les comunitats que ells representen. Però és clau ressaltar que això no és pas contra la Francia o la Toma, sinó que representa un atac contra els drets col·lectius dels pobles i el dret a la vida en dignitat de les generacions futures.

            Acabaran les comunitats del corregiment de la Toma acorralades per la megamineria davant del silenci còmplice de la societat? Acabaran els drets col·lectius convertits en ornaments jurídics, com les moltes sentències de tutela de la Cort Constitucional? Reaccionarà el periodisme seriós i responsable a aquest atac directe a la seva tasca?

            Els diferents missatges d’alerta que envia la Pachamama, són una urgent invitació a l’acció col·lectiva de la humanitat, a desvetllar-nos i alçar-nos en contra de la crisi ambiental. Són la prova que cada dia la vida en el planeta es redueix i que només amb l’alçament comunitari coordinat des de tots els pols del planeta es pot aturar aquesta política de mort.

            Les comunitats europees, durant segles desarticulades i individualitzades, han d’entendre que la base de la crisi climàtica, social i ètica que afrontem rau en el seu estil de vida. Entendre que els seus governs (elits), al capdamunt del model capitalista, imposen pressions insuportables a països amb el potencial ambiental i sociocultural per trobar alternatives. Els ciutadans de les potències colonials i neocolonials han d’assumir la seva responsabilitat de segles d’abusos ambientals i reorientar el seu estil de vida. El planeta no discriminarà pas entre primer i tercer món davant la destrucció global que se’ns tira al damunt. Hem d’actuar ja, no queda pas temps per dubtes i encara menys per discursos.