M. Pau Trayner Vilanova. Barcelona

Fa trenta anys vaig estar a Nicaragua col·laborant en un projecte per construir una escola a San Francisco Libre. En un moment donat faltava aigua pel ciment i jo vaig anar a la font més propera amb un parell de galledes. En tornar carregada, vaig demanar ajuda a un vailet. Es va quedar parat davant meu, em va mirar de dalt a baix i em va dir tot convençut: Això és cosa de dones! 

 Aquesta afirmació m'ha fet pensar molt. He llegit, he buscat, he preguntat i, a poc a poc, he descobert que en determinades cultures encara és així. He aprofundit què passa en les societats que diferencien tant les activitats i responsabilitats masculines de les femenines. Repassant l’Evangeli de la samaritana (Joan 4,1-42), vaig comprendre que segurament moltes cultures associen l’aigua a les dones.

 De sobte vaig entendre que la societat va manipulant les vides, donant valors diferents a allò que fan les persones, segons siguin homes o dones, menysvalorant sempre les activitats atribuïdes a la feminitat. Això s'ha vist amb l’aigua tot i ser un bé molt valorat i necessari, tant per nosaltres, dones i homes, com també per la mateixa terra capacitant-la per donar fruit.

 En el diàleg vora un pou entre la samaritana i Jesús hi ha un rerefons teològic i simbòlic: de la contingència es passa a la transcendència. Hi ha un apropament entre persones de diferents orígens i condicions que supera prejudicis. Una conversa que ens ajuda a entendre el significat de la nostra vida.

 D’altra banda els deixebles, que van arribar al pou més tard, no es van interessar per allò que el Mestre havia parlat amb la dona. El fet reflecteix que poques vegades se’ns veu quan fem la “nostra feina” i encara menys se’ns reconeix que la fem. 

 Però Ell ja havia insistit, amb les seves actuacions, en quin era l’objectiu final de la seva missió aquí a la Terra: fer la voluntat del Pare i ser conscients del valor de la Terra i entendre com cal respectar-ho, tot i vetllar perquè la transformació de la Terra dóni el seu fruit. Per sobre de tot, aquest text ens ensenya que tothom és igual davant Déu.

 Avui, en ple s. XXI, ja fa temps que hem après a llegir amb llibertat els Evangelis, on trobem  molts camins nous que ens orienten per poder veure i viure amb joia allò que cal fer per transformar el món en el Regne, i anar descobrint com les coses més senzilles són les que ens mostren on hi ha els veritables valors que donen sentit a la vida. I així, la descoberta de l’aigua viva ens ensenya que la fecunditat de la terra, regada amb aigua, salva la riquesa de l’ecosistema i possibilita gaudir de la grandesa de la creació, del nostre planeta. Si portar l’aigua, com deia el noi nicaragüenc, és cosa de dones, podem descobrir en totes les cultures, com nosaltres utilitzem aquesta aigua al llarg de la nostra existència. Capgirem en positiu i valorem el sentit d'una feina bàsica.

 En els inicis de la història, ja vam ser les dones les que teníem cura del menjar, i per això emplaçaren els habitatges i els primers horts prop del rius. La vida entorn de l'aigua: per la neteja de la casa, de la roba i del cos, també vam utilitzar l’aigua. 

 Actualment els mals usos de l'aigua han provocat contaminació i malbaratament. Cal rectificar.

 Ecologia, feminisme i aigua sempre han teixit els espais que els humans han triat per viure, però com a símbol de la veritable vida. Tinguem present que el nostre cos és el que porta les noves vides al món i, per això, podem atrevir-nos a dir que un dels símbols que més ens representa és l’aigua.

 He trigat molt a entendre aquella afirmació del noi nicaragüenc que em va sobtar tant. Segur que ell ni ho recorda, però les nostres paraules són com llavors que escampem gratuïtament arreu del món i sempre donen fruït.

 “L’aigua és cosa de dones” i les dones, si la prenem com un dels nostres símbols podem dir que l’aigua: dóna vida, s’adapta a tots el recipients, neteja, és transparent, satisfà la set i altres necessitats del cos, es pot barrejar amb líquids acceptant la diversitat de composicions fins i tot químiques, és un bé universal desitjat per la humanitat sencera, és gratuïta, adaptable, portadora de vida.