María del Carmen Echazarreta Soler. Girona

Amb l’aparició del coronavirus a les nostres vides, varen incrementar-se les falòrnies, els rumors i les mentides. Molts dels quals eren difosos per l’extrema dreta, els seus influencers i les seves xarxes, una situació que debilita la democràcia atès que porta a confondre soroll amb informació. I això és precisament el que cerquen. Les xarxes socials, els Nous mitjans, han sigut entorns propicis per als Nous populismes, que han afavorit el control dels individus a través de la mentida disfressada de veritat atrevida, vulnerant el dret a una informació independent i de qualitat.

            Després de setmanes de confinament, milers de morts i milions de contagis, una pandèmia global ha fet tremolar els fonaments de la nostra societat obrint les portes a un futur incert. La vida ens depara nous interrogants, que ens posen en la tessitura de cercar respostes. La situació que hem viscut de soledat i d’aïllament ens porta a desvetllar tantes incògnites, algunes precipitades per la urgència, que les haurem de deixar al rebost per tal que madurin. Per això, aquesta soledat ens ha dut a cercar relats esperançadors que desenvolupin l’empatia i la compassió, posats de manifest en els aplaudiments recorrents als col·lectius sanitaris. Una geografia sonora de la gratitud.

            D’altra banda, aquesta pandèmia ha portat nous populismes i noves expressions –estem en guerra– amb un llenguatge patriarcal molt testosterònic que s’alimenta d’un camp semàntic plagat de termes discriminatoris que sistemàticament vulneren els drets de les dones. Realment el llenguatge produeix una mirada estigmatitzant, que imposa un codi sanitarista, despietat, que margina el contagiat, l’empestat, entre la compassió i la satisfacció per no estar en el seu lloc. El confinament abrupte, que es va decretar d’avui per demà, va polvoritzar les rutines que doten de sentit l’essència de la humanitat, l’ésser social. Tot i això, en la distància real envers altri, ens hem refugiat en la proximitat virtual de les pantalles. Espècie de mansuetud, d’obediència, aquest gust a que ens geolocalitzin, el món exterior ja no és l’espai sideral sinó el carrer. La pandèmia ha estat colpejant com un tsunami totes les regions del planeta, sacsejant les nostres rutines i amenaçant la nostra salut i forma de vida. Hem guanyat trencant limitacions d’espai i temps però hem perdut la distància curta, aquella en què mirant als ulls, saps el que l’altra persona sent i emociona.

            És preocupant la quantitat de llocs de treball perduts, i un teletreball que només no és la panacea, sinó un espai en el qual es potenciarà una enormitat de pantalles, de mòbils, abandonant a la seva sort la ciutadania sense recursos, que resideix en àmplies zones, sense mòbils, on no arriba internet. Són les regions més vulnerables davant qualsevol crisi, la malaltia amenaça no només la salut dels seus habitants, sinó que pot comprometre el futur a mig i llarg termini de milers de famílies. La manca d’ingressos desencadena la manca d’aliments o la impossibilitat de continuar amb l’educació infantil, la qual cosa compromet la supervivència.

            La fragilitat del món que hem muntat ha estat presa fàcil per a aquesta pandèmia que ha deixat al descobert tot allò que no funciona: com tractem la gent gran, la manca de lideratge humanista que desemboca en comportaments de persones i governants inesperats i les desigualtats que pateixen les dones, en la seva qualitat de cuidadores o víctimes de la violència domèstica i masclista.

            Ningú sap del cert què passarà. En aquestes circumstàncies és quan es veu clarament la diferència entre la previsió i la planificació. La primera treballa amb variables exògenes i tracta d’objectivar la realitat. La segona incorpora la voluntat pròpia i tracta de construir una realitat diferent. El món globalitzat i els seus principals representants no han estat capaços de planificar el futur, en part per les seves carències i en part per no compartir un objectiu comú. En aquesta conjuntura, la multiplicitat de fenòmens creuats ha fet més difícil descriure allò que seria l’escenari ideal. Urgeix renovar la mirada i albirar més enllà de la nostra zona de confort, que el bé comú se situï en el centre de totes les estratègies procurant recuperar l’estat del benestar. El moment actual propicia fer un forat en el món abandonant la pretensió de posar un món en el nostre forat. Ja gairebé res serà com abans.