Andrea Carolina Jaramillo Contreras  Colòmbia

El govern de Colòmbia va signar el 2016  l’acord de pau amb un dels més grans i antics grups insurgents d’Amèrica Llatina, les FARC-EP (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia-Exèrcit del Poble). Des d’aleshores, s’estan duent a terme des dels territoris diferents processos de construcció de pau en matèria de desenvolupament social, econòmic i polític. Així mateix, s’està implementant un programa de desenvolupament amb enfocament territorial (PDET), que té com a objectiu "la transformació estructural del camp i l’àmbit rural, i una relació equitativa entre el camp i la ciutat" (Presidència de la República, 2016:17). No obstant això, a les 297 pàgines que detallen aquest acord no s’esmenta el rol de la natura com a víctima i garant de la pau a Colòmbia, això malgrat els incomptables efectes negatius que el conflicte va dur per als recursos naturals. La mineria il·legal, la voladura d’oleoductes, l’explotació forestal i la contaminació de rius han estat algunes de les tantes conseqüències que ha deixat el conflicte armat a Colòmbia. Aquí cal preguntar-nos, encara es poden recuperar totes aquestes riqueses naturals durant el procés de pau o ja estem en un punt de no retorn?

            Tres anys després de firmar l’acord de pau, el 2019 es va reconèixer, a través de la Jurisdicció Especial per a la Pau (JEP, component de justícia del Sistema Integral de Veritat, Justícia, Reparació i no Repetició), la natura com a víctima del conflicte armat a Colòmbia. Això significa que a més de ser garant de drets, –com el que ha passat amb diversos ecosistemes a Colòmbia– se la cataloga també com a víctima. Però què significa això? De quina manera un postconflicte pot contribuir a rescabalar les seqüeles deixades a la natura? I més enllà d’això, com pot ser la natura part activa de la pau?

            Considerar la natura com a víctima significa donar-li el valor que la designa com a un ésser viu a qui també li ha dolgut un conflicte i n’ha estat afectat possiblement fins al seu no retorn. Ser víctima d’un conflicte deixa seqüeles molt grans per al medi ambient, que no només poden ser rescabalades creant lleis que s’instaurin en l’àmbit nacional o internacional. Això s’aconsegueix desenvolupant condicions en els territoris per tal que s’hi construeixi la pau a través d’alternatives espirituals i relacionals fora dels discursos jurídics occidentals. Això porta a més a un control territorial d’aquells grups legals i il·legals que cerquen acaparar i explotar els recursos naturals que abans estaven protegits o controlats pels grups insurgents.

            A més, i com ho planteja el PDET, s’ha de crear una relació equitativa entre el camp i la ciutat, on no tan sols s’explotin els recursos naturals dels territoris només per cobrir les  necessitats dels més privilegiats, sinó que també es crei "Pau territorial" –com en diu l’acord de pau. En el marc d’aquest procés s’ha de garantir tant la sostenibilitat econòmica dels més afectats pel conflicte com la reparació i reconciliació amb el medi ambiental. Això requereix fer projectes productius que responguin als temps que la natura necessita per alleujar el dolor que va deixar la guerra. Els rius, boscos i terres necessiten temps per recuperar-se i oferir-ho tot per contribuir a aquesta pau.

            La natura és una víctima sense veu, i la seva veu ha d’estar principalment en aquells que han patit el conflicte, i que van veure com els seus recursos naturals van ser abatuts per aquesta guerra. La seva reparació i recuperació ha d’estar a mans no només dels grups armats al marge de la llei, sinó també a mans de les empreses multinacionals i nacionals que de manera exacerbada han extret els nostres recursos a través d’aliances amb diferents grups legals i il·legals. 

            El compromís ara és que tots i totes escoltem la veu de la natura, la qual ha estat silenciada per tants anys i necessita urgentment ser reparada simbòlica, espiritual, econòmica i socialment.