Carol Coll, Associació Naturalistes de Girona

Durant dècades, la mobilització ciutadana ha aconseguit centenars de victòries en termes de defensa del territori i dels drets de les persones. Fa dècades també que la comunitat científica alerta de la urgència d’actuar per fer front el canvi climàtic. Tot això, però, ha estat insuficient. Encara ens trobem inmersos en un sistema en el qual tot s’hi val per destruir vides, hàbitats, poblacions, història, patrimoni i cultura, per explotar recursos naturals barats per al lucre i gaudi de les grans fortunes mundials i desfer-se impunement dels residus o emissions que se’n deriven. I, això que es produeix a escala mundial, es manifesta també a escala local i regional.

El canvi climàtic s’ha d’entendre des d’una perspectiva holística. Un context d’injustícia social i ambiental fruit del sistema en què vivim: un sistema capitalista, extractivista, individualista i patriarcal. La crisi ambiental s’accentua, els recursos escassegen i cada dia és més dolorós mantenir aquest sistema.

Ens hem desentès de la vida, dels aliments, de les cures, i també de les decisions i coses que passen al nostre entorn. Qui té sort, treballa vuit hores diàries (o més) per mal viure o sobreviure. No tenim temps de preguntar-nos en quina ciutat volem viure, d’on prové l’energia o els aliments que fem servir o de participar dels espais de decissió per fer front a la pobresa energètica o l’accés a l’aigua potable. El poc temps disponible l’invertim en viatjar a llocs bonics, plens de natura, lliures de contaminació i urbanisme trencador, i així podem oblidar-nos que a l’altra banda del planeta s’assessinen persones per extreure el petroli que ens porta cada dia a la feina. D’aquesta manera, ens allunyem del fet que cada dia més gent pateix injustícies socials i ambientals i qualsevol dia ens tocarà a nosaltres, si no ho fa ja.

A Catalunya, la pobresa energètica afecta cada dia més famílies, els episodis de sequera són cada cop més freqüents, la contaminació atmosfèrica mata cada any milers de persones. Tots volem gaudir de paisatges bonics, però el turisme i la indústria destrueixen el nostre entorn proper i la seva biodiversitat. Catalunya està infestada d’inversions de diner públic en projectes energètics fòssils o nuclears (Midcat, MAT, fracking, prospeccions marines, nuclears, petroquímiques...).

Per sort, l’herència de dècades de petites victòries dels moviments socials, ha permès fer entendre a molta gent que quelcom no va bé i hem de canviar la nostra manera de viure i relacionar-nos amb l’entorn. Això ens porta, el 2018, a moviments de masses, com Fridays For Future o Rebel·lió o Extinció. Aquests han aconseguit captar l’atenció mediàtica sobre el fet del canvi climàtic i s’ha incorporat aquesta qüestió en l’agenda política. S’ha posat de manifest que les negociacions, acords i polítiques que s’estan duent a terme són insuficients tant en termes de temps d’execució com en termes d’objectius. Si seguim aquest camí anem directes al col·lapse.

Hem de deixar de banda l’individualisme i començar a pensar en col·lectiu. La intel·ligència col·lectiva, entesa en un context de qualitat democràtica, transparència i participació, és el que ens permetrà dibuixar un sistema on els drets bàsics deixin de ser un negoci i estiguin a l’abast de tothom. Mentre els governs dilaten el problema en el temps i promouen un capitalisme verd (European Green Deal), la ciutadania ens hem d’empoderar. Ens hem d’empoderar i organitzar. Hem de voler i poder decidir en quin món volem viure. Hem de construir i fomentar noves formes de vida, nous vincles socials i una altra manera de relacionar-nos amb l’entorn. Hem d’assenyalar els culpables d’aquesta crisi i exigir responsabilitats a qui les té. Hem de garantir que “qui contamina paga”, hem d’actuar localment, pensant globalment. I, sobretot, hem d’actuar amb urgència, abans no sigui massa tard.