Claudia Korol

Buenos Aires, Argentina

Moltes vegades, a les experiències d’educació popular, ens preguntem sobre els reptes que produeix la irrupció de profunds i vertiginosos canvis científics i tecnològics que tendeixen a individualitzar i a alienar l’experiència de la vida –fins i tot de la supervivència. Cerquem com interpretar com es modifiquen les subjectivitats, i de quines maneres les polítiques del poder actuen per desinformar, terroritzar, manipular, atenuar, cooptar i controlar les possibles desobediències davant de règims cada dia més autoritaris i repressius, que s’aprofiten de la multiplicació d’éssers humans aïllats, narcisistes, consumistes, apàtics.

       Com educadores i educadors populars, ens ubiquem lluny de les posicions que s’entretenen en la queixa, el lament, la nostàlgia d’altres temps, o que es paralitzen davant d’aquests canvis, gestionant refugis en llocs de confort, que oscil·len entre la repetició dogmàtica d’allò après, o la pura aposta al món virtual. Qüestionem el desplaçament del conflicte social, des de la vida quotidiana dels pobles, vers les lògiques de les xarxes, com si aquestes fossin el lloc privilegiat de la protesta, la crítica i fins i tot la gestió sentimental.

       Si bé el món virtual és un territori poderós per a la legitimació d’idees que esdevinguin força material quan són assumides per àmplies franges de la societat, reemplaçar la trobada física i espiritual entre les persones, amb els seus conflictes, tensions, afectes... pel diàleg mediat per màquines, ens condueix a terrenys dominats plenament pel capital, on cada "idea" dominant, compta amb patrocinadors, està recolzada pel "déu diner", que la finança i expandeix. Els que no accedeixen a aquests mitjans, són expulsats/des a zones d’exclusió, d’invisibilitat, des d’on tornen mitjançant la seva irrupció massiva, plebea, que desordena els càlculs del poder.

       Sectors compromesos de l’acadèmia i activistes socials han estudiat les formes amb què les tecnologies aplicades a la informàtica, la comunicació, la biotecnologia, la genètica, controlades pel poder transnacional, patriarcal, recolonitzant, actuen per desarticular teixits col·lectius, fragmentar grupalitats, controlar els cossos, creant una esperança de transformacions estrictament individualista, i generant que no es cregui en la possibilitat de canvis socials de la realitat.

       Les revolucions passen a un terreny imaginari en el ciberespai, on les lluites per la informació i contrainformació es dirimeixen entre hackers, crackers, que cerquen aportar als pobles, i ciberespecialistes, amb els seus exèrcits de trolls, que actuen des de les lògiques de les corporacions i dels governs opressors.

       Des de l’educació popular, veiem com a repte socialitzar els sabers que permetrien una intervenció massiva de poble organitzat, en xarxes, comunicacions, i en la disputa de sabers. Si és evident que una de les dimensions de la guerra és virtual, aquesta no pot quedar encotillada en la voluntat d’"especialistes", per més companys/es que siguin. Necessitem generar estratègies col·lectives per reconèixer les formes d’intervenció d’aquestes tecnologies, pensar-les críticament, recrear-les per tal que siguin incorporades pels moviments populars, no pas com a ofrena dels elegits, sinó com a acció sistemàtica dels que ens organitzem en la lluita revolucionària.

       L’educació popular es troba en el repte de refer les seves formes d’acció, combinant de manera creativa la pedagogia del món "d’allò real" amb la pedagogia del món "virtual". En aquesta tensió hem de col·locar el món real, les relacions socials de poder, d’opressió i d’insubordinació davant les dominacions, i a la historicitat, com a fonament dels processos socials. Necessitem qüestionar les lògiques postmodernes basades en l’enlluernament davant d’allò instantani, allò efímer, allò fragmentari, l’"esdeveniment" ahistòric. Les emocions, les reflexions, els desitjos, transiten entre aquests dos mons, però es constitueixen des dels nostres cossos, en l’aldarull quotidià de l’esforç per viure.

       A la "Trobada de Dones que Lluiten", realitzada a Chiapas, es va aconseguir un acord senzill i contundent: "decidim viure". En un continent marcat per successius genocidis, feminicidis, etnocidis, l’acord es va multiplicar entre dones, lesbianes, trans, transvestits d’Abya Yala.

       Però la decisió de viure no es pot concretar virtualment. Necessitem garantir drets elementals com alimentar-nos, treballar, estudiar, habitatge digne, autonomia, llibertat. En temps en què les polítiques del poder arrasen amb aquests drets, esdevé més necessari que mai reinventar-los a partir de l’organització popular. Les mingas camperoles a Colòmbia, els campaments del Moviment Sense Terra al Brasil, les experiències de sobirania alimentària del moviment camperol, els caracoles zapatistas, les Missions Bolivarianes a Veneçuela, el poble cubà en revolució, els piquets, olles, menjadors, batxillerats populars a l’Argentina, la vida comunitària a les poblacions originàries i les seves lluites per terra i territori, les fàbriques sense amos, l’organització de les comunitats quilombes i negres en clau de llibertat, les xarxes de ràdios comunitàries, els col·lectius feministes que enfronten les violències i gestionen sobre sabers sanadors, les lluites per identitat i drets d’agrupacions de lesbianes, trans, transvestits, són només algunes de les moltes experiències en les que es reinventa l’alimentació, la salut, l’educació, el treball, l’autodefensa, la seguretat col·lectiva en claus comunitàries i populars.

       Mirar-se als ulls, abraçar-se, donar-se suport per afrontar el dolor i la desesperança, caminar de la mà quan sembla que tot s’ensorra, organitzar-se, és el que permet entendre que les revolucions socials formen part d’un horitzó desitjable, i que es pot reinventar les vegades que calgui.

       El repte de l’educació popular continua essent, en aquest context, aportar a crear la força organitzada per revolucionar el món. Això requereix plantejar-nos simultàniament totes les batalles, fins i tot les que tenen a veure amb el domini dels coneixements científics i de les noves tecnologies.

       La ciència i tècnica hegemòniques avui estan sembrant la mort i justificant la destrucció de la natura i els pobles que en som part. La ciència dominant, està subsumida i només es reconeix a través de les tecnologies que produeix per al lucre. Però la lluita revolucionària no pot prescindir dels coneixements cientificotècnics. Per això necessitem valorar, amb l’exemple de l’Andrés Carrasco i de moltes altres companys/es, l’experiència política de la Ciència Digna, una forma de ciència que no està al servei del lucre ni de les transnacionals, i que reconeix una diversitat de sabers i aproximacions a les tecnologies, des de les necessitats reals dels pobles, en harmonia amb la natura i el medi ambient. Ciència que s’enfronta no només a l’explotació capitalista, a l’agressió imperialista, a l’opressió racista i colonial, a la dominació heteropatriarcal, sinó a una autèntica guerra per subsumir-nos en el dogma de la tecnociència capitalista, que abasta totes aquestes dimensions. El diàleg entre els sabes acadèmics i els populars, és crucial, i aquesta és una aportació que pot realitzar de manera sistemàtica l’educació popular.

       Enfrontar un sistema basat en la mort i en la conquesta, en la destrucció, el saqueig, i crear un sistema fundat en la vida, exigeix revolucions que requereixen d’una gran diversitat de sabers creats per la humanitat i la invenció de nous sabers, urgents i necessaris, per enfortir la posició política d’oprimits i oprimides. Es tracta de recórrer un camí, en el qual la feina de base no es podrà realitzar en les mateixes claus artesanals que van ser sembrades al llarg del segle XX i el que portem del XXI. Partint d’elles cerquem recuperar tot el que hi ha de sabers crítics polítics, socials, culturals, tecnològics en les diferents generacions, donant batalla per desindividualitzar-los i socialitzar-los, d’acord a les necessitats de les nostres lluites presents i futures.

       Si assumim aquests reptes, juntament amb la recuperació dels sabers ancestrals, en tot el que tenen de polític, i d’una forma de coneixement allunyat de la ciència positivista, i proper al "cosmociment", podrem anar vivint les nostres revolucions com a grans aventures col·lectives dels pobles, en les quals no hi ha distàncies entre l’art, la indagació, el pensar, el fer, el treball intel·lectual i el treball manual, la raó, la intuïció, i el sentir la terra des de l’arrel.