Frei Betto

L’ésser humà no va inventar cap altra manera d’organitzar la seva convivència social que no fos a través de la política. No hi ha cap esfera humana aliena a la política ni existeix la neutralitat política. Hi ha dues úniques formes de fer política: per omissió o per participació. El populisme de dretes per neutralitzar potencials adeptes de les tesis progressistes proclama l’odi a la política i convenç moltes persones a tenir aversió a la política. El que més tem és que participem de la política per impedir que ells la manipulin. Qui odia la política acaba essent governat pel que no ho fa, dins de la lògica capitalista de privatització de l’espai públic.

            Hi ha una forma tradicional d’atrapar ratolins: n’hi ha prou amb posar un tros de formatge en una trampa-gàbia. El rosegador ensuma la flaire d’aquella delicadesa i, ràpid, corre a devorar-la. Quan s’hi acosta comet l’error involuntari que li costa la vida: pitja el mecanisme que tanca automàticament la ratera que l’empresona.

            Això és el que fa el populisme de dreta per neutralitzar potencials adeptes de les tesis progressistes. Proclama l’odi a la política. Presumeix que tots els polítics són corruptes! Substitueix les pautes socials per les costums. Reforça el moralisme fariseu. Així convenç moltes persones a tenir aversió a la política.

            Qui odia la política és governat pel que no ho fa. És tot el que volen els mals polítics: que la política ens faci força fàstic per, així, donar-los carta blanca per fer el que vulguin. El que més temen és que participem de la política per impedir que ells la manipulin.

            No existeix la neutralitat política. Existeix la dolça il·lusió que podem ignorar la política, renunciar al vot i quedar-nos tancats en la nostra comoditat. A l’actuar d’aquesta manera ens assemblem al ratolí que menja tranquil·lament el deliciós formatge sense adonar-se’n que ha perdut la llibertat i, probablement, la vida.

            Ningú s’escapa de les dues úniques formes de fer política: per omissió o per participació. Al mantenir-nos aliens a la conjuntura política, ignorar les notícies, evitar xerrades sobre el tema i abstenir-nos en les eleccions, estem firmant un xec en blanc a la política vigent. L’omissió és una forma d’adhesió a la política i els polítics que, en aquell moment, dirigeixen la política del país on vivim.

            L’altra manera és la participació, que té dues cares: la dels que donen suport a la política vigent i la dels que actuen per canviar-la i implantar un nou projecte polític.

            Les forces polítiques de dreta, que naturalitzen la desigualtat social, acusen molts polítics de corruptes (a vegades amb raó!). No obstant, no ens proposen ignorar la política. Proposen substituir els polítics per empresaris, dins de la lògica capitalista de privatització de l’espai públic i de l’Estat. Aquest va ser el cas del fracassat govern de Macri, a Argentina, i de molts altres exemples arreu del món.

En tot hi ha política

            La política no ho és tot, però en tot hi ha política. Des de la qualitat del cafè que prenem cada matí fins a les condicions humanes (o inhumanes) de les nostres cases. Tot a la vida de cadascun de nosaltres depèn de la política vigent en el país: la qualitat de la nostra educació, l’atenció de la salut, la possibilitat de feina, les condicions del sanejament, transport, seguretat, cultura i recreació. No hi ha cap esfera humana aliena a la política. Fins i tot la natura en depèn –si els espais naturals són preservats o no, si les aigües són contaminades o no, si els aliments són orgànics o transgènics, si els interessos del capital provoquen deforestació i desequilibris ambientals o no. La qualitat de l’aire que respirem depèn de la política vigent.

            Un dels recursos emprats per la dreta per dominar la política és la manipulació de la religió, especialment al continent americà, on la cultura està impregnada de religiositat. La modernitat va aconseguir establir una saludable diferència entre les esferes política i religiosa. Això després de llargs segles de dominació de la política per part de la religió. Avui, en principi, l’Estat és laic i, a la societat, la diversitat religiosa és respectada i té els seus drets assegurats, sigui en l’àmbit privat (creure o no creure) sigui en el públic (manifestació del culte).

            Els religiosos fonamentalistes volen, actualment, confessionalitzar la política. Usar i abusar del nom de Déu per enganyar els incautes. La política no ha de ser confessionalitzada, perquè ha d’estar al servei de creients i no creients. Tampoc la religió ha de ser partidaritzada. L’Església, per exemple, ha d’acollir tots els fidels que combreguen la mateixa fe i que, no obstant, voten candidats de diferents partits polítics.

            Això no significa que la religió sigui apolítica. No hi ha res ni ningú apolític. Una religió que acata la política vigent està, de fet, legitimant-la. Tota religió té com a principi bàsic defensar el bé major de Déu –la vida, tant dels éssers humans com de la natura. Si un govern promou devastació ambiental, o privilegia els rics i exclou els pobres, és el deure de qualsevol religió criticar aquell govern, sense pretendre ocupar l’espai dels partits polítics, com, per exemple, presentar un projecte de preservació ambiental o de reforma econòmica. En la seva missió profètica, les confessions religioses han d’obrir els ulls de la població per les implicacions ètiques de la política perjudicial del govern.

            En el cas dels cristians, entre els que m’incloc, és sempre bo recalcar que som deixebles d’un presoner polític, Jesús de Natzaret. Ell no va pas morir a causa d’un accident a les escales del temple de Jerusalem, ni d’una malaltia al llit. Va ser perseguit, pres, torturat, jutjat per dos poders polítics i condemnat a morir assassinat a la creu. Va ser considerat subversiu per defensar els drets dels pobres i gosar, dins del regne del Cèsar, proposar un altre regne, el de Déu, que consisteix en un nou projecte civilitzador basat en l’amor (en les relacions personals) i en la partició dels béns de la Terra i dels fruits del treball humà (en les relacions socials).

            Per això ningú pot escapar-se de la política. Hi estem tots immersos. Si la política que predomina avui en el nostre país i en el món no ens agrada, cerquem els mitjans per alterar-la. La realitat actual del nostre país i del món és el resultat de la política adoptada les dècades precedents. Entenem que cada un de nosaltres ha de decidir-se per acatar o transformar?

            Un dels exemples més curiosos de tots té a veure amb la política i és aquest: el darrer mes de l’any és el desembre que equival al número deu. Abans d’ell, novembre, nou, l’anterior, octubre, vuit, precedit de setembre, set. I quants mesos té l’any? Dotze!

            Aquí hi ha la política a la Roma antiga. L’any comprenia 304 dies i tenia 10 mesos: martius, aprilis, maius, junius, quinctilis, sextilis, september, october, november i december. Més endavant van afegir-hi els mesos janus i februarius.

            Per homenatjar els cèsars, el senat romà va canviar els noms quinctilis per julius en honor de l’emperador Juli Cèsar, i sextilis per augustus, en honor a Cèsar August. Com que hi havia alternança de 31/30 dies entre els mesos, no era admissible que el mes d’agost tingués un dia menys que el de juliol. Així que es va treure un dia de febrer. Juliol i agost són els dos únics mesos de l’any que es succeeixen amb 31 dies cadascun.

            Podem ignorar que la política és en tot, però hi és. Perquè l’ésser humà no va inventar pas, i crec no inventarà, cap altra manera d’organitzar la seva convivència social que no sigui a través de la política.                                                         

Frei Betto és escriptor, autor de La Mosca Azul (Editorial Ciencias Sociales, La Habana, 2013), entre d’altres llibres. Llibreria virtual: www.freibetto.org