Mònica Tarradellas Martínez  Advocada, Girona

En la darreria del segle XX i principi del segle XXI, la societat de l’Estat Espanyol va viure un miratge. La il·lusió del canvi va generalitzar una creença de ruptura, de progressió, de llibertat i de democràcia. Durant aquest període, en consonància amb aquest estat mental, la societat es va mantenir fidel a les institucions, lleial al sistema, i va justificar mesures polítiques, socials i econòmiques, en pro del bé comú. Només una minoria va lliurar batalles, en moltes ocasions sectorials, davant injustícies, disfuncions i excessos de l’estat, que van ser severament reprimides i castigades amb memorables operacions policials, dirigides, sovint, des de l’hereu del Tribunal d’Ordre Públic, l'Audiència Nacional. Però eren pocs els que patien el flagell d’un sistema que, malgrat l’anunciat nou règim de 1978, va mantenir el seu nucli i els seus poders fàctics intactes; i aquests pocs van ser titllats per la resta d’agitadors, radicals i problemàtics. El moviment independentista de diferents nacions de l’estat, l’ecologista o l’okupa, són només alguns dels exemples d’aquelles lluites socials dels anys vuitanta i noranta que es van portar a terme en minoria i que van ser esclafades i reprimides, sense que ningú protestés o analitzés les intervencions des d’una mirada crítica, sempre necessària.

La bonança econòmica afavoria la submissió i el silenci, i la pàtina de modernor esvaïa els records, encara molt recents, de l’anterior règim o, millor dit, de l’anterior estadi d’un règim que mai va acabar de marxar del tot.

Al meu entendre, el canvi es va produir, i amb especial intensitat a territori català, quan l’economia va començar a fallar i les decisions polítiques van ser cada vegada més descaradament dirigides a protegir els factòtums que, durant anys, havien romàs a l’ombra enriquint-se i apuntalant, encara més, la seva posició privilegiada. La necessitat va despertar de la letargia social els ciutadans, que, de sobte, van recordar que la protesta i la manifestació eren eines que mai haurien d’haver deixat de banda per a garantir l’exercici dels seus drets més fonamentals.

Un primer assaig d’exercici de dissidència majoritària es va donar l’any 2003, quan el recolzament del govern de l’Estat Espanyol a la invasió d’Iraq va portar a milions de persones al carrer, sota el lema de “no a la guerra”. Un moviment social multitudinari va sacsejar els fonaments de l’estat i va arribar a influir en un canvi de govern en les eleccions generals espanyoles de 2004.

Una altra sacsejada important, que va tornar aconseguir mobilitzar la gent, es va produir l’any 2010 amb la reforma laboral impulsada pel govern, llavors presidit pel socialista Rodríguez Zapatero, que afeblia la situació del treballador, i afectava a drets laborals bàsics; reforma que neix, a més, en un entorn de deriva descaradament conservadora de les polítiques d’un govern teòricament socialista, que va comportar, entre altres greuges per la gran majoria de la població, la congelació de les pensions, la rebaixa de sous a funcionaris i la pujada d’impostos. En aquella ocasió, i concretament el 29 de setembre, els sindicats van promoure una vaga general, que va mobilitzar a places i carrers a molts dels que portaven anys acceptant sense qüestionar.

Però si hi ha un moviment popular que va marcar un abans i un després en les lluites socials del segle XXI a l’Estat Espanyol va ser el Moviment 15-M o dels indignats, que va sorgir el diumenge 15 de maig de 2011, una data en la qual arreu del territori de l’Estat Espanyol es van produir importants manifestacions, que van tenir una rellevant repercussió nacional i internacional.

La gent estava descontenta per la gestió pública realitzada en els darrers anys, per l’esclat de la bombolla immobiliària, per les retallades socials i pel suport del govern a les entitats bancàries que havien ajudat activament a esvair la il·lusió de viure en una societat pròspera.

 El “no ens representen”, referint-se als governants, era un dels lemes dels indignats, que, després de molts dies d’acampada en espais públics –amb   càrregues policials incloses, i un cop fixades propostes i objectius, van canviar d’escenari per procurar traslladar l’esperit d’aquest moviment assembleari als barris d’arreu de l’Estat Espanyol.

 La gent, definitivament, havia optat per deixar de fer la gara-gara al poder i prendre l’espai públic; per reivindicar que, darrera l’aparença democràtica i social de l’estat, continuaven vius, i ben vius, uns dèficits heretats que arrossegaven la majoria al cataclisme.

 Fruit d’aquesta nova manera d’entendre la participació ciutadana en els afers d’estat, per exemple, a Catalunya, el dia 15 de juny de 2011 milers de persones es van concentrar a les portes del Parc de la Ciutadella de Barcelona per a manifestar la seva disconformitat amb uns pressupostos profundament antisocials que, aquell mateix dia, es votaven al Parlament de Catalunya.

 Aquesta iniciativa va provocar una vintena de detencions mesos després i la incoació d’un procediment judicial que va culminar dos anys i mig més tard. El maig de 2014, en un judici davant l’Audiència Nacional de Madrid, a nombrosos ciutadans asseguts a la banqueta dels acusats se’ls va demanar per part de les acusacions (Fiscalia, el Parlament de Catalunya, Generalitat i Manos Limpias) penes de presó molt importants. Tot i que el judici va acabar amb l’absolució dels encausats, aquesta va ser revocada anys més tard pel Tribunal Suprem –erigit en màxim guardià de l’ordre i la unitat que tant interessa als que continuen manant entre bambolines, que va imposar diverses condemnes de tres anys de presó.

 La repressió policial i judicial a aquesta nova manera ciutadana d’actuar va ser evident. Tant se val que es tractés de moviments pacífics, assemblearis, democràtics i transversals, s’havia d’actuar contra ells per frenar-los i impedir que aconseguissin fer trontollar la bastida del Reino de España. I com que semblava que amb accions policials i judicials no en farien prou, no es van estar tampoc de canviar les lleis pertinents per atemorir la dissidència, estesa perillosament, i retornar-la a l’àmbit de la marginalitat que garanteix un fàcil i efectiu control sobre la mateixa.

Només en aquest context es pot arribar a entendre la Llei de Seguretat Ciutadana aprovada l’any 2015, més coneguda com a Llei Mordassa, una llei que, segons organismes internacionals de defensa dels drets humans, suposa una restricció innecessària i injustificada dels drets a la llibertat de reunió, expressió i informació, així com també algunes de les recents reformes del Codi Penal.

A tall d’exemple esmentarem l’article 36.2 d’aquesta Llei de Seguretat Ciutadana que assenyala que “serà infracció molt greu –fins a 600.000 euros– la pertorbació de la seguretat ciutadana”, un redactat que segons molts comporta allò que es coneix com a “buro-repressió”, la desmobilització a força de sancions administratives.

Però malgrat els titànics esforços de l’estat i els seus poders, formals i fàctics, per a criminalitzar i castigar la dissidència, la gent no s’ha aturat i ha continuat sortint i ocupant l’espai públic per reivindicar més llibertat i més justícia social. El moviment independentista a Catalunya, que ha patit episodis de repressió memorables com l’empresonament de dirigents de la societat civil i dirigents polítics o el mateix 1 d’octubre, n’és la prova vivent.

 Les noves tecnologies i els instruments tècnics que ens han permès accedir de forma massiva a la informació han tingut un paper destacat en els primers decennis del segle XXI. Gràcies a internet i altres avenços comunicatius, els governants han vist facilitada la seva tasca de control i seguiment de la ciutadania, però també les xarxes socials han sigut recursos freqüentment emprats en les accions col·lectives per convocar, coordinar, comunicar o organitzar, i han permès que la improvisació i la resposta immediata entressin en joc en l’esfera de la protesta ciutadana. D'altra banda, les xarxes també han obert nous espais de transmissió d’informació i de debat; i també han sigut emprades, per col·lectius concrets, com a instrument de denuncia o d’atac virtual. Estic parlant de fenòmens com WikiLeaks o Anonymous. Podem dir que la tecnologia com a eina política ha arribat per quedar-se.

 El panorama, malgrat que la dissidència s’hagi estès i l’esgotament del període post-transició sigui evident per a importants sectors de la societat, és molt complicat a l’Estat Espanyol. Per això cal continuar lluitant; cal continuar organitzant-se per denunciar, reivindicar i protestar; cal exigir el respecte dels drets per als quals tants van lluitar abans que nosaltres. I us preguntareu per què? Doncs perquè hi ha esperança que, com deia Hessel, sempre va ser una de ++ forces dominants en les revolucions i les insurreccions.