Martí Boada Juncà, Universitat Autònoma de Barcelona

El meu compromís amb l’estudi i defensa del territori i del medi ambient no és pas el resultat d’una vivència intel·lectual de base essencialment acadèmica del mal anomenant primer món. És una posició que parteix d’una base modesta i proletària, en el sentit més preindustrial del terme. En el meu ambient familiar i social vaig aprendre el respecte a la Mare Terra, la Pachamama, tal com vaig aprendre’l més endavant de les cultures indígenes.

            Vaig començar el camí de denúncia i lluita treballant en campanyes col·lectives per frenar l’urbanisme especulatiu que fustigava el territori, fent crítica del model productiu industrial, que operava sense límits ni control pel que fa a abocaments i emissions industrials tòxiques. Davant de tants impactes, vaig orientar les meves accions envers el que suggeria l’ecòleg Margalef: capacitar per comprendre a fi de superar de la intensa crisi ambiental que se’ns tirava al damunt. Vaig treballar en educació ambiental, per a la motivació i sensibilització de la població escolar des d’una perspectiva interdisciplinar i holística, entenent els paisatges com una expressió d’història natural i d’història social.

            El 1995 Nelson Mandela, en la concessió del Premi Global 500 atorgat pel PNUMA, ja va exposar un missatge decisiu dient que no oblidéssim mai que la gran causa de lluita social del futur de la humanitat seria la lluita pel medi ambient. D’aquí n’emana el compromís en la lluita per subvertir les formes de relació dels humans amb el planeta, vers la recerca de fórmules basades en l’equitat i la sostenibilitat.

Desenvolupament sostenible i canvi global

            Amb aquestes premisses vam iniciar unes línies de treball a l’entorn del concepte de desenvolupament sostenible, que segons la Comissió Mundial sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (WCED) és aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies. Si una activitat és sostenible, virtualment es pot mantenir per temps indefinit.

            El fonament de la vida sostenible rau en l’establiment d’una ètica basada en el respecte i la consideració per a tots i cadascun de nosaltres i envers la Terra. El desenvolupament no pot aconseguir-se amb càrregues per a d’altres grups o generacions futures, ni ha de constituir una dificultat per a la supervivència de les altres espècies.

            El principi de sostenibilitat té nombrosos detractors i una enorme dificultat d’implantació sincera. Es proposa frenar l’aspecte més negligible i arriscat del nostre sistema de pensament econòmic modern: el dogma de la necessitat del creixement continu.

            Durant vint-i-cinc anys hem orientat part de la nostra tasca acadèmica d’investigació a Amèrica Llatina, realitzant feines de cooperació i intercanvi científic en matèria de medi ambient, etnoecologia i sostenibilitat. Amb tota probabilitat allò més notori de la nostra experiència ha estat el fet que hem anat a aprendre; és a dir, en la direcció contrària de l’habitual, els nostres treballs han begut d’una actitud d’aprenentatge. O sigui, hem estat uns estudiosos procedents del Primer Món, desitjosos d’aprendre de les aportacions innovadores d’uns països que es debaten en una lluita desigual, en la qual els plantejaments d’un desenvolupament sostenible suposen una esperança real.

            Vam iniciar el nostre periple l’any 1997. Un grup de vuit estudiants de grau vam començar els nostres treballs d’investigació-cooperació a Mèxic. Inicialment vam ser rebuts per la Universitat Autònoma de Zacatecas. Les primeres tasques d’aproximació a les problemàtiques ambientals van consistir en una diagnosi de l’impacte sobre la salut de la població de l’entorn de l’estany Guadalupana.

            En territori del poble huichol, a la zona de Mezquitic, vam viure les primeres eleccions municipals amb participació de la comunitat indígena, no pas sense tensions polítiques per part dels poders fàctics. Vam treballar les problemàtiques forestals de la zona de Monte Escobedo, zona amb grans tensions entre "talamontes" i especuladors, i la població camperola. La població local va apreciar la nostra feina en els debats informatius.

            També vam treballar en una zona forestal de notable interès: el cañón de Juchipila, amb boscos excepcionals de Pi Blau d’un endemisme únic. Juntament amb els camperols locals vam desplegar d’un programa de posada en valor del territori, per tal de desenvolupar una estratègia de turisme sostenible.

            Una altra línia de treball participatiu local la vam desplegar en matèria de mineria, concretament d’explotació de plata, plom i or, a càrrec de multinacionals canadenques i nord-americanes.

La llista seria realment molt llarga. Hem emfatitzat Zacatecas atès caràcter pioner pel que fa a la nostra acció. El més notori, sens dubte, va ser que érem veritables aprenents del coneixement popular; realment ens va ajudar a entrar en el que seguidament va ser el nostre aprenentatge més notori. Simultàniament a l’estada a Zacatecas, vam començar a desplegar treballs a l’estat de Michoacán, principalment amb dues entitats acadèmiques de la ciutat de Morelia, la Universitat "nicolaita" i l’Institut d’Ecologia de la UNAM, campus Morelia. 

            Vam tenir l’oportunitat de treballar amb diferents estudiosos del medi, entre els quals Víctor Toledo, Madrigal, Vargas, etc. Vam aprendre una nova formulació: el "diàleg de sabers", que ha estat clau per a una nova perspectiva metodològica, en la qual, sense renunciar al mètode científic, s’incorporen altres formes de coneixement, camperol, indígena, de les dones, situant-se lluny de qualsevol paternalisme acadèmic formal, donant el mateix rang de valor a cada una de les fonts.

            La regió michoacana té una important població indígena purèpecha amb autoestima, llengua ordenada i usada. El conjunt de treballs realitzats a Michoacán és realment extens. Alguns treballs en aquests territoris es van desplegar amb gran complexitat. És el cas de Tierra Caliente, zona amb molta violència, o territoris impenetrables controlats per càrtels de narcotraficants. Alhora, la regió disposa d’uns paisatges forestals excepcionals; és una regió d’especiació de pins i alzines, de gran interès social i científic.

            La cooperació a Mèxic, en la línia que hem apuntat molt tímidament amb dos exemples, l’hem desplegat al llarg de tot el país, des de Chihuahua fins a Chiapas, amb desenes de projectes, destacant en tots ells l’alt grau d’hospitalitat rebuda i els aprenentatges adquirits.

            El que ha succeït a Mèxic és extrapolable a diferents països llatinoamericans. Alguns exemples són: Costa Rica, amb treballs de turisme sostenible, gestió participativa de la conservació, coneixement indígena de la biodiversitat i inventaris de coneixement de fauna i flora realitzats per la comunitat bri-bri. A Nicaragua s’ha fet cooperació en termes semblants a Mèxic i Costa Rica. Del cas nicaragüenc, especialment en el Farem d’Estelí, destaquem el Programa Universidad en el Campo, formació participativa facilitadora per al camperolat jove. Del Perú destaquem treballs cooperatius amb la cultura aimara sobre coneixement i valors de la biodiversitat, i perspectiva indígena. També hem treballat amb el camperolat quítxua, cultura entorn a la quinoa. A la regió d’Oaxapampa, participació local en el maneig de la reserva de la biosfera, amb les cultures yanesha i ashaninka. 

            A l’Equador, ens hem aproximat al coneixement Huaroni sobre la selva, manifestacions del canvi climàtic, propietats guaridores de les plantes... A Xile, amb la cultura maputxe, gastronomia i propietats del bosc d’araucàries. A Colòmbia treballs a la Guajira amb el sistema tradicional de pastures. A la Sierra Nevada, cosmovisió dels Mamos. A Argentina, pampa gautxa a Tierra de Fuego. Al Brasil treballs sobre la Caatinga, a la Mata Atlàntica. A Cuba manifestacions del Canvi Climàtic, a Santa Clara.

            Tornant a l’objectiu d’aquest article, volem destacar que les nostres experiències transoceàniques, en el retorn diguem-ne europeu, ubicades en el nostre medi social i acadèmic, no han suscitat gaire interès. Això es deu a la perspectiva no paternalista, al fet de reconèixer que els aprenentatges per caminar vers models sostenibles de relació i apropiació de recursos, tenen en el coneixement indígena, camperol i de les dones una font de coneixement en molts aspectes superior al coneixement formal europeu. No obstant això, ambdós combinats poden generar un "diàleg de sabers" realment important en un moment de crisi civilitzatòria com l’actual.