Ivone Gebara, Brasil

Una breu reflexió sobre la dimensió politicoecològica del feminisme ens convida a reconèixer la distància entre les nostres reflexions teòriques i allò quotidià de les nostres vides, entre els nostres somnis i la precària realitat del viure. Enmig de la lluita diària algunes persones fan dels esdeveniments i interpretacions el seu material de reflexió. Aquestes persones tenen una funció social especial que és discernir cap on ens menen els nostres comportaments personals i col·lectius i quins són els seus significats provisionals en la llarga història de descobrir el sentit de la vida. En són les exploradores, les visionàries, les pensants del món immediat i del món en general. A diferència dels atletes i esportistes que mostren externament les habilitats dels seus cossos, aquestes persones mostren les habilitats del pensament, la seva gènesi, les seves interconnexions i interrogants. Les i els pensadors eduquen les seves habilitats interiors per tractar de COMPRENDRE allò que succeeix al món i proposar rutes. S’endinsen en si mateixes recorrent ardus camins per exercitar el seu pensament en la comprensió d’allò que emergeix en la vida quotidiana.

            Un dels moviments en aquesta línia d’educació del pensament contemporani és el feminisme. No és possible parlar aquí de tots els aspectes del moviment feminista i de les seves conquestes, fet pel qual ens centrarem en la comprensió de l’aspecte politicoecològic del feminisme des d’una perspectiva filosòfica, el que significa apropar-se a una comprensió a partir del que es manifesta en les relacions humanes i sobretot «més enllà» d’allò que es manifesta. Aquesta perspectiva ens fa descobrir raons i motivacions que s’oculten en les nostres accions i comportaments. El «més enllà» del que apareix és la necessitat de mostrar opressions reproduïdes i naturalitzades per la cultura en les diferents relacions socials. És l’esforç de les pensadores per trobar connexions històriques, culturals, ètniques, religioses, psicològiques o d’altres que modelen les dones en un patró històric de submissió i als homes en un patró de dominació. Aquests patrons s’interpreten i es recolzen mútuament de manera que no podem pensar-ne un sense pensar en l’altre, atès que en realitat són un mateix patró amb diferents expressions. Aquest patró o model s’ha estat criticant i ha provocat grans canvis en la nostra manera de ser en el món. Les crítiques i noves propostes constitueixen allò que anomenem «pensament feminista» plural.

            En aquesta reflexió volem entendre filosòficament algunes conseqüències del feminisme en la comprensió de les relacions humanes. També obrirem espais per entreveure que la dimensió ecològica de la vida està íntimament lligada a la comprensió de l’ésser humà i a la revolució que el feminisme està provocant.

            Quan es parla de feminisme es pensa en «cosa» de dones que volen introduir canvis en comportaments considerats normals o naturals. Els que pensen així s’enganyen en relació al feminisme crític i a les seves propostes antropològiques inclusives. Si no fos des d’aquesta perspectiva, el feminisme correria el risc de ser només un producte de consum, una expressió de dones «boges» exigint només drets d’igualtat amb allò masculí reconeixent-li una supremacia justa i imitable. Però el feminisme crític, sobretot en la seva vessant filosòfica, introdueix una nova manera de comprendre els éssers humans en la seva diversitat i en la seva relació amb el món natural en el qual vivim.

            En la majoria de les cultures occidentals i orientals podem observar que els fonaments que garanteixen el funcionament de la societat venen donats per una tradició que sens dubte podem ubicar en el pensament masculí. Per exemple, alguns filòsofs grecs que van influenciar el Cristianisme, imaginaven una força originària immaterial, el «principi còsmic» que determinava el ser de cada cosa o de cada ésser. El «principi còsmic» de l’«origen» de tot era simbòlicament masculí, pensat i afirmat per homes. Les dones rarament eren incloses en aquelles discussions i per això eren considerades més properes a la matèria que no pas a l’esperit. El grau de proximitat de les dones al «principi còsmic» creador i ordenador era molt inferior al dels homes. El «principi còsmic» creat per la ment masculina va anar esdevenint immortal, infinit, etern i va anar estenent el seu domini per la Terra culturalment, política i econòmicament. En el Cristianisme aquest ésser o força espiritual d’expressió històrica masculina es va traduir amb l’expressió «Déu Pare totpoderós», creador i organitzador de tot allò que existeix. I aquest mateix poder es va atribuir a Jesús, únic fill del Pare.

            A partir de les jerarquies establertes i de la divisió social del treball les societats van anar separant el treball material de l’espiritual, allò domèstic d’allò públic, allò individual d’allò social. Tenir cura de la materialitat de la vida va esdevenir menys important que el pensar en la vida, activitat considerada de l’esperit. Nobles i esclaus de diferents categories varen anar-se dividint en la societat i dividint la societat entre els escollits i els condemnats a subsistir servint només els altres.

            El feminisme ve a unir lúcidament allò material amb allò espiritual, allò individual i allò col·lectiu, de manera que encara que emprem aquestes expressions, ja no els donem el mateix significat.

            En el «principi» (Big Bang) va haver-hi matèria i força vital absolutament unides, o sigui, matèria i esperit com a expressions de la mateixa realitat en evolució. En la mateixa línia les feministes unim allò finit de la vida amb allò infinit del nostre desig, tractant de superar la gosadia masculina de negar la finitud. El patriarcat masculí va crear la immortalitat, allò infinit, allò etern, com a contrapunts per guarir les ferides de la precarietat de la vida sense percebre, a més, que està marcada pel rebuig d’alguns/es al dret a la dignitat. Esclaus i dones segons diferents classes i ètnies, eren exclosos i irrespectats. Tampoc van percebre que les nostres vides són interdependents del que anomenem «natura», que en som part, que la necessitem per viure i per això és necessari cuidar-la. Aquesta comprensió patriarcal parcial de la vida perdura fins als nostres dies. Per això, la novetat de l’antropologia filosòfica feminista és de gran importància per al nostre món.

            També l’antropologia feminista canvia la nostra teologia cristiana i la nostra comprensió d’allò humà/diví. Algunes pinzellades ens donaran una petita idea de les propostes feministes. El primer límit de l’ésser humà és el seu propi cos. Envoltar-se d’altres cossos, nodrir-se de cossos, desitjar cossos, és la nostra condició. Som cossos fràgils, necessitats els uns dels altres per sobreviure. En el nostre cos prenem consciència col·lectiva d’una organització social mil·lenària a partir de la qual classifiquem de forma excloent cossos similars i diferents dels nostres. N’alliberem alguns i n’esclavitzem d’altres. Ens dominem els uns als altres segons els nostres interessos. Quan classifiquem els cossos, els assignem valors diferents, els usem com a objectes o els exaltem convertint-nos en serfs de les nostres pròpies invencions. Fins i tot arribem a crear cossos espirituals que sobreviuen a la mort, que habiten en els cels i interfereixen en la vida dels cossos terrenals que encara no han creuat els límits de la mort vers la immortalitat. Aquesta concepció augmenta la nostra fragilitat i la irresponsabilitat de viure sense apreciar la precarietat de les nostres vides. En el món científic i tecnològic actual ja és inadmissible la separació entre el cel i la terra i la idea d’habitants gloriosos o condemnats. Hem de revisar i reinterpretar els vells conceptes teològics.

            El feminisme proposa comprendre l’ésser humà des d’ell mateix, no pas des d’un ideal utòpic proposat per un discurs filosòfic o religiós d’altres temps. Emfatitza la constitució humana en constant evolució, la història com una confluència de voluntats influents entre elles. Cada generació busca el seu sentit i deixa a la següent una herència que està en transformació. La generació actual de feministes va heretar un món conscient de l’explotació social capitalista dels pobres, de les dones i del planeta i lluita de diferents maneres per canviar aquesta situació. No hi ha una meta a assolir, atès que la història col·lectiva continua. Individualment morim, però allò col·lectiu en contínua evolució continua revisant i modificant les seves lluites segons els nous reptes.

            Aquesta anàlisi implica una seriosa crítica a les utopies científiques que volen predir un punt d’arribada comú per a tothom. Igualment critica les utopies religioses patriarcals que ens proposen un final de la història més enllà de la història, una vida més enllà d’aquesta, el que serveix per esmorteir la provisionalitat de les nostres històries. Apel·la a éssers fora de la història real donant-los vida imaginària per tal que s’encarreguin de les nostres vides. Només són artificis de la nostra complexa humanitat que, per calmar els dolors, estima les il·lusions i s’hi aferra més que als patiments temporals i a les belleses efímeres de la nostra existència. Hem de reconèixer la manca d’afecte que nodreix els nostres cossos, les inseguretats quotidianes, les intempèries de la natura, la necessitat de protecció i d’escalfor... Per això, inventem amors celestials, braços imaginaris que sostenen les nostres vides... Podem entendre la nostra recerca de protecció, però en aquests nous temps el canvi de significats és necessari.

            Acusen les feministes de materialistes. Però, què és el materialisme? Què és aquesta materialitat que la filosofia i després l’economia van afirmar i la religió va satanitzar? Per què témer els cossos que som? Per què no contemplar la bellesa de la seva finitud?

            Ens diuen que no podem reduir la vida a la matèria. Però, què és realment la vida? És aquest alè en un cos, un cos amb alè, que va i ve i té por de perdre’s, de desaparèixer en el temps i en l’espai... Ens acusen de viure només en allò material de la vida i en la recerca de la supervivència. Així redueixen l’abast del nostre amor a la vida, de les nostres reflexions i poesia.

            La perspectiva filosòfica feminista se situa en la línia d’una transcendència activa, renovable, històricament experimentable i reconeguda a posteriori com a valor. És experiència històrica, comportament, acció, que ens revelen una humanitat més gran que el nostre individualisme, una humanitat que surt de l’egoisme i guanya terreny en un «nosaltres col·lectiu». Aquesta transcendència activa i renovable ens permet parlar de transcendència ètica i estètica dins dels límits de la nostra pròpia immanència corporal. La transcendència no està més enllà del cos o sense el cos material que ens constitueix. No està en una esfera celestial imaginària. Viure la transcendència és viure més enllà d’allò immediat i descobrir belleses ocultes en un captaire que primer té cura del gos que l’acompanya, és gaudir la bellesa d’un capvespre, és escoltar una música que mou les entranyes, és escriure un bell poema, és compartir el pa amb els vianants. Viure la transcendència és «visitar els presos», «vestir els despullats», «acollir els orfes, la vídua o l’estranger», és «donar les mans per protegir un bosc» i «tenir cura de la reproducció de les tortugues»... És tot això viscut en la immanència dels nostres cossos. Quelcom d’això és filosofia feminista. Només estem donant els primers passos...