Susana Martínez Varona, metgessa. Catalunya/Argentina

“El vell món es mor. El nou tarda en aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres” Antonio Gramsci

            El planeta i amb ell la humanitat s’acostaven al col·lapse ambiental i social que apareixia com a irreversible. Un vell món que mor i un que tarda en aparèixer. En el clarobscur apareixen els monstres. Ha sigut el COVID-19 un dels monstres que anunciava Gramsci?

            Una plèiade d’«experts» ens ha saturat d’informació, d’una visió apocalíptica, des de la conspiranoica fins a la redemptora.

            Mentrestant, ha baixat la contaminació ambiental, els rius tornen a tenir peixos i animals autòctons envaeixen els carrers i s’apropen a la costa. Milers de vídeos ens mostren una Terra que, per la disminució de l’activitat humana, s’està «guarint» d’aquesta humanitat depredadora.

            Aleshores sorgeix una evidència: El problema érem nosaltres! Aquesta afirmació a Amèrica Llatina és més viral que la pròpia propagació del COVID-19.

            L’única vacuna era quedar-se a casa. La necessitat d’una sanitat pública, d’un estat que la garanteixi, el desastre que van causar les polítiques d’ajustament en els sistemes sanitaris i en la precarització d’amplis sectors de la població, són conceptes que han passat a formar part d’un saber col·lectiu.

            No cal dubtar que si aquesta pandèmia hagués afectat la part del món on hi ha fam i moren centenars de milers d’éssers humans per causes prevenibles, cap d’aquests conceptes s’hauria incorporat a aquest saber.

            El problema érem nosaltres. Però qui de nosaltres?

            El sistema dominant està, una vegada més, manipulant perquè en fer-ne responsable tothom, també ens farà responsables de pagar els efectes de la inevitable crisi socioeconòmica postcoronavirus.

            I aquesta responsabilitat, aquest nosaltres, inclou el gran capital financer, els multimilionaris que tenen els seus comptes a paradisos fiscals? Els bancs i les multinacionals?

            O una vegada més els morts, malalts, desocupats, precaritzats, recauran en els sectors més vulnerables de la societat, els Nadies?

            Des del Financial Times al Washington Post, fins i tot l’FMI, ja plantegen la necessitat de suavitzar el neoliberalisme, alguna mena de taxa a les transaccions financeres, alguna Renda Bàsica per als seus ciutadans, una sanitat que garanteixi l’accés equitatiu, fins i tot treu el cap tímidament una vegada més la possibilitat d’una condonació del deute, eurobons, etc.

            Es tornarà a contemplar un cert estat del benestar amb polítiques públiques properes al que va ser la socialdemocràcia en els països del nord?

            I quin serà l’escenari als països llatinoamericans? Víctimes de segles d’espoliació, de l’extermini de pobles autòctons, de cops d’estat (militars, abans; mediàtics, ara), de polítiques neoliberals que han deixat al seu pas terra arrasada i avui s’enfronten a uns deutes públics inassumibles i a alts percentatges de la seva població sumida en la pobresa o l’extrema pobresa?

            La postura dels governs de la Regió davant de la pandèmia pot orientar-nos en l’anàlisi no només de la seva gestió sinó de la crisi posterior. 

            Una política a favor de preservar la salut i alhora protegir els sectors de la població més vulnerables des de l’inici, ha tingut en els representants d’El Salvador i Argentina els seus principals exponents, davant d’Equador, Xile o Brasil on s’ha prioritzat protegir els interessos del «mercat», sumint les seves poblacions a uns nivells de contagi i mortalitat sense precedents, alhora que utilitzen per, suposadament, garantir la seguretat de la població, un augment del control i repressió de la seva ciutadania.

            Les imatges dels cadàvers als carrers de Guayaquil, les fosses comunes excavades al Brasil, o la comptabilització dels morts a Xile com a recuperats (ja que no encomanen) són només una mostra d’aquestes polítiques. I Bolívia, on el govern sorgit del cop d’estat civicomilitar manté avui un total obscurantisme sobre les seves dades.

            Potser la possibilitat d’un punt de retorn per als nostres països –i que no paguin sempre els mateixos– la podem trobar a la part final del discurs del president argentí Alberto Fernández a la cimera del G20:

            «Sense messianismes ni prepotències hem d’iniciar una nova etapa de diàleg global que ens inclogui a tots. D’aquesta manera la humanitat superarà aquesta pandèmia. Però allò que a més aconseguirà és acabar amb el vici de l’exclusió social, la depredació ambiental i la cobdícia de l’especulació». 

«Sense messianismes ni prepotències hem d’iniciar una nova etapa de diàleg global que ens inclogui a tots. D’aquesta manera la humanitat superarà aquesta pandèmia. Però allò que a més aconseguirà és acabar amb el vici de l’exclusió social, la depredació ambiental i la cobdícia de l’especulació».