Selecció Agenda Llatinoamericana Mundial

DANIEL INNERARITY, filòsof. Això no és la fi del món, sinó la fi d’un món. Ho podem definir en tres grans categories: la de la informació precisa que elimina la incertesa, el món dels éssers invulnerables i el de l’autosuficiència dels estats, aquesta suficiència masculina dels subjectes que no es cuiden els uns als altres. Estàvem avisats que aquest món s’acabava... El polític ha d’escoltar les raons dels científics i actuar amb criteris d’oportunitat en relació a la gent. La democràcia no és un sistema en què manin els experts... El que succeeix és que abans de donar una ordre, el governant escollit per la gent ha d’escoltar els experts. Els models de justificació i legitimació de les decisions polítiques canviaran després de crisis com aquesta.

LUIS GONZÁLEZ, químic. El coronavirus no és el factor que provocarà el col·lapse del nostre ordre social, però pot ser qui el desencadeni en un context de múltiples vulnerabilitats del sistema (crisi energètica, climàtica, material, de biodiversitat, de desigualtats, esgotament dels espais d’inversió, deslegitimització de l’estat, etc.). La tecnologia té múltiples límits. Un de central és que per al seu desenvolupament necessita de grans quantitats de matèria i energia... hem tingut a la nostra disposició grans quantitats d’energia que, transformada en tecnologia, ens ha permès de sortejar aquests reptes. Aquesta disponibilitat energètica –i per això tecnològica– abundant deixarà de ser una realitat per sempre.

THOMAS PIKKETTY, economista. Un impost sobre el capital privat és crucial per combatre les creixents desigualtats, però també seria una eina útil per resoldre la crisi del deute públic en la qual cadascú contribuís segons la seva riquesa. Aquest seria l’ideal, difícil però indispensable d’aconseguir. En el cor de totes les grans revolucions democràtiques del passat hi ha hagut una revolució fiscal i això mateix passarà en el futur. L’opacitat fiscal i els paradisos fiscals haurien de ser un afer tan o més urgent que el canvi climàtic. De fet, la distribució de la riquesa és massa important com per deixar-la en mans dels economistes, els sociòlegs o els historiadors. És quelcom que interessa a tothom i és bo que cada vegada hi hagi més interès.

IOLANDA FRESNILLO, sociòloga. Màster en cooperació i desenvolupament. En un escenari de creixents fenòmens climàtics extrems, només un estat del benestar fort, sistemes de protecció social suficients i un teixit comunitari i socioeconòmic resilient, ens permetrà fer front a la vulnerabilitat creixent... És el moment de posar en valor els beneficis d’una nova economia de circuit curt, que produeixi béns i serveis que responguin a les necessitats de les persones i no pas a les possibilitats de rendibilitat d’una inversió; una economia ecofeminista que respecti els límits materials del planeta, eliminant la dependència dels combustibles fòssils i reduint les emissions al mínim, i que posi en valor i democratitzi les tasques de cura i reproducció; una economia desfinanceritzada, en la qual les institucions financeres, públiques i cooperatives, deixin de respondre a la dinàmica especulativa i estiguin al servei de l’economia productiva i reproductiva.

ANTONIO TURIEL, físic i matemàtic. Anem vers una gran crisi econòmica, i molta gent quedarà a l’atur: és sobre això que hem de treballar. Però és concebible fer un esforç d’autocontenció, quelcom que se’ns ha repetit per activa i per passiva que, simplement, no es podia fer. No era veritat: sí que es pot fer, com estem veient... És important explicar que el decreixement és l’única possibilitat de supervivència de la Humanitat...  Comencem ara amb una nova etapa de la Història, i com abans ho comprenguem i comencem a adaptar-nos, millor ens anirà.

JUDIT BUTLER, filòsofa. La justícia ha de ser pensada més equitativa i radicalment. Es necessiten noves nocions de justícia sexual o econòmica. També s’ha d’estendre la justícia a àmbits de la vida que no s’han tingut en compte. Per exemple, la lluita contra la pobresa, contra la destrucció del medi ambient, són afers que s’han de considerar... Vivim en profundes xarxes d’interdependència radical que la ideologia de l’individualisme nega. S’ha de pensar la interdependència com una condició humana, però també com a condició de tots els éssers que senten. Això ens proporciona una nova perspectiva política menys centrada en qüestions de territori i de sobirania, i més en el reconeixement de la dependència mútua. El cos és un bon punt de partida, perquè com a cossos som vulnerables i dependents.

INGER ANDERSEN, directora del PNUMA. L’auxili a la biodiversitat serà clau en tota estratègia a llarg termini per contenir la pandèmia... Atès que el món ha visualitzat un terrible futur a través de la lupa del coronavirus, espero que els que prenen decisions i els inversors comprenguin que el nostre planeta, en un escenari de tres a quatre graus més de temperatura, ens duria fins a un nivell completament diferent d’incertesa respecte del que mostra l’actual crisi sanitària.

DALAI LAMA. Si, degut a l’escalfament global o altres problemes ambientals, la terra no pot sostenir-se per si mateixa, no hi ha cap altre planeta on puguem traslladar-nos. Hem de prendre mesures serioses ara per protegir el nostre medi ambient i trobar solucions constructives a l’escalfament global. Quan veiem fotografies de la Terra des de l’espai, no hi veiem pas fronteres entre nosaltres, només aquest planeta blau. Ja no és el moment de pensar només en «la meva nació» o en «el nostre continent». Existeix una necessitat real d’un major sentit de responsabilitat global basat en el sentit de la unitat de la humanitat. 

FERNANDO VALLADARES, biòleg. Per afrontar pandèmies futures la millor protecció és la natura. És la millor vacuna, i ens l’hem carregat. No em cansaré de repetir-ho: la natura fa una protecció integrada. Potser no és perfecta, però la seva protecció és d’un espectre ampli, no costa diners, és sostinguda i compleix moltes altres funcions... Qualsevol virus, bacteri, etc. és part de l’ecosistema. Si no ens afecta abans, o no ens afecta mai, és en part perquè els ecosistemes estan equilibrats... L’escalfament global provocarà danys més grans que no pas aquest virus. Fixeu-vos en les implicacions econòmiques, socials i psicològiques d’aquest petit desajustament. Doncs això és un assaig.

YAYO HERRERO, antropòloga, enginyera tècnica i educadora social. Qualsevol proposta que no sigui universalitzable no és vàlida perquè és injusta. Qualsevol cosa que no és universalitzable no és un dret, sinó un privilegi... El sistema econòmic capitalista i tota l’estructura cultural que l’acompanya s’han desenvolupat en contradicció amb les dues dependències materials que permeten la vida. Ignoren l’existència de límits físics en el planeta i oculten i menysvaloren els temps necessaris per a la reproducció social quotidiana. Creixen sense observar límits a costa de la destrucció d’allò que precisament necessitem per sostenir-nos en el temps... Resoldre els problemes en condicions de justícia i d’equitat significa que hi ha sectors que perden privilegis, i al llarg de la Història han sigut poques les vegades que hàgim vist els privilegiats renunciar als seus privilegis. Això implica que sigui necessari crear un gran moviment social, una gran mobilització de base sobre una gran consciència que necessitem aquests canvis... La crisi està inserida també en una crisi civilitzatòria que té ramificacions ecològiques socials, econòmiques i de cures.

JEREMY RIFKIN, economista i sociòleg. El primer que hem de fer és tenir una relació diferent amb el planeta. Cada comunitat ha de responsabilitzar-se de com establir aquesta relació en el seu àmbit més proper. I sí, hem d’emprendre la revolució vers el Green New Deal global, un model digital de zero emissions; hem de desenvolupar noves activitats, crear nous llocs de treball, per reduir el risc de nous desastres. La globalització s’ha acabat, hem de pensar en termes de glocalització com fins ara; es necessiten solucions glocals per desenvolupar les infraestructures d’energia, comunicacions, transports, logístiques...

NOAM CHOMSKY, filòsof i lingüista. Canviar la manera en la que ens relacionem amb la natura. Això depèn de la gent jove. Depèn de com reaccioni la població mundial. Això ens podria dur a estats fortament autoritaris i repressius que expandeixin el manual neoliberal fins i tot més que ara. La classe capitalista no cedeix. Demanen més finançament per als combustibles fòssils, destrueixen les regulacions que ofereixen una mica de protecció... No hi ha res dolent amb la globalització. La pregunta és quina forma de globalització. La que s’ha desenvolupat ha estat sota el neoliberalisme. La crisi posa de manifest profunds defectes en els models econòmics imperants, defectes que aviat provocaran crisis molt pitjors, a menys que es prenguin mesures importants per evitar-les. Per terrible que sigui la crisi del coronavirus, hi haurà recuperació. No hi haurà, en canvi, recuperació de l’escalfament global si no es controla.

YUYAL NOAH HARARI, historiador. Més enllà d’entendre la necessitat de més solidaritat mundial, crec que aquesta crisi podria ensenyar-nos a encarar de manera més efectiva alguns altres problemes mundials, com ara el canvi climàtic. Aquests darrers anys s’ha parlat molt sobre el perill d’una epidèmia i els governs i els ciutadans no han invertit esforços suficients per preparar-se, perquè sempre és més fàcil enfocar-se en les preocupacions immediates que en perillosos futurs. Però ara ens adonem que va ser un error enorme no preparar-nos per a aquesta eventualitat, i espero que aprenguem la lliçó amb relació al canvi climàtic: que és millor invertir diners ara per evitar el pitjor escenari, que no pas esperar que la crisi ens colpeixi i sigui massa tard. Una altra lliçó positiva és la importància de l’educació científica i la confiança en la ciència i en els seus experts. Aquests anys hem vist un creixement dels populismes, amb polítics sollevant la confiança de la gent envers la ciència, pintant els experts com una elit desconnectada de la gent a la qual no hem d’escoltar. Ara entenem la immensa importància d’escoltar aquestes experts, que ens diguin què passa i què hem de fer.

IGNACIO RAMONET, director de Le monde diplomatique. Ara es parla obertament de nacionalitzar, de relocalitzar, de reindustrialitzar, de sobirania farmacèutica i sanitària. Es torna a emprar una paraula que els neoliberals van estigmatitzar, acorralar i desterrar: solidaritat. L’economia mundial es troba paralitzada per la primera quarantena global de la història. Arreu del món hi ha crisi, alhora, de la demanda i de l’oferta. Aquesta traumàtica experiència s’ha d’utilitzar per reformular el contracte social i avançar envers més alts nivells de solidaritat comunitària i més integració social. Arreu del planeta, moltes veus reclamen ara unes institucions econòmiques i polítiques més redistributives, més feministes i una major preocupació pels marginats socials, les minories discriminades, els pobres i els ancians. El concepte de ‘seguretat nacional’ hauria d’incloure, a partir d’ara, la redistribució de la riquesa, una fiscalitat més justa per disminuir les obscenes desigualtats, i la consolidació de l’estat de benestar. Seria intel·ligent anticipar també la propera crisi climàtica, que podria sorprendre’ns aviat, tal com ho va fer el SARS-CoV-2... Aturar el consumisme furiós i acabar amb la idea del creixement infinit. El nostre planeta ja no pot més. Agonitza... És imperatiu accelerar la transició energètica no contaminant i afanyar-se en implementar allò que els ecologistes reclamen des de fa temps, un «Green New Deal», un ambiciós Acord Verd que constitueixi la nova alternativa econòmica mundial al capitalisme depredador.

NAOMI KLEIN, escriptora i directora de cinema. Sota els efectes del ‘capitalisme del shock’, els defensors del sistema –governs ultraliberals, fons especulatius, empreses transnacionals, mastodonts digitals– consoliden la seva dominació i manipulen la crisi per crear més desigualtats, més explotació i més injustícies... És precís impedir que la pandèmia sigui utilitzada per instaurar una Gran Regressió Mundial que redueixi els espais de la democràcia, destrueixi encara més el nostre ecosistema, disminueixi els drets humans, neocolonitzi el Sud, banalitzi el racisme, expulsi els migrants i normalitzi la cibervigilància de masses. Quan plantejo que la del canvi climàtic és una batalla entre el capitalisme i el planeta, no estic dient res que no sabem ja. La batalla ja s’està lliurant i, ara mateix, el capitalisme l’està guanyant folgadament. La guanya cada vegada que usa la necessitat de creixement econòmic com a excusa per aplaçar una vegada més la molt necessària acció contra el canvi climàtic, o per trencar els compromisos de reducció d’emissions que ja s’havien assolit.