Jorge RIECHMANN Universitat Autònoma de Madrid

Crec que l’afer de més envergadura al qual hauran d’enfrontar-se les i els intel·lectuals de les nostres societats avui, ja en el tercer decenni del tercer mil·lenni, és el negacionisme. Però no pas el que era més habitual fa vint anys (referit a l’Holocaust, la Xoà), ni el més corrent avui (el climàtic), sinó un de més ampli: el negacionisme que rebutja que som éssers corporals, finits i vulnerables, éssers que han posat en marxa processos destructius sistèmics de magnitud planetària, i que hem desbordat els límits biofísics del planeta Terra. 

            Em refereixo al negacionisme que rebutja la finitud humana, la nostra animalitat, la nostra corporalitat, la nostra mortalitat, i aquests límits biofísics que visibilitza, per exemple, la famosa investigació de Johan Röckstrom sobre els quatre límits planetaris.

            Negacionisme i límits biofísics: aquest és "el tema del nostre temps". El problema ve de lluny. De fet, els debats i les opcions decisives es van produir sobretot els anys 1970, amb el 1972 com a data clau (Cimera d’Estocolm i informe Els límits del creixement). Des d’aleshores sabem amb certesa científica que la civilització que Europa va proposar al món sencer a partir del segle XVI (expansiva, colonial, patriarcal i capitalista) no té cap futur, i que com més triguem en transitar a alguna mena de postcapitalisme pitjor serà la devastació. Per desgràcia entre 1970 i 1980, juntament amb el neoliberalisme, es va imposar el negacionisme.

            Simplificant les coses, cal referir-se al binomi clima-energia: l’escalfament global més la cada vegada menor disponibilitat energètica. En una imatge contemporània: aquest malson en el qual hom està atrapat dins d’una habitació les parets de la qual es van tancant lentament damunt nostre, com en alguna pel·lícula d’Indiana Jones.

            Es pot detectar un canvi significatiu el 2019, quan Antonio Turiel (científic del CSIC, assistent a la COP25-Xile, a Madrid) diagnostica: "L’opinió majoritària ara en el món empresarial (...) és que el canvi climàtic és cert. Aquest canvi de posició és molt significatiu, perquè aquest món empresarial ha defensat majoritàriament fins fa poc justament el contrari, i heus aquí els portaveus de la intoxicació i desinformació climàtica, ben pagats per aquestes mateixes empreses, cridant encara les seves mentides (...). Hi ha un reposicionament del gran capital, que aspira a convertir el canvi climàtic en una nova ‘oportunitat de negoci’. No ho dic pas jo: aquesta mateixa expressió s’ha pogut trobar a moltes de les ‘taules de debat’, tant a la zona verda com a la blava de la COP25. Alhora, veig en els mitjans un bombardeig massiu a la ciutadania amb certes consignes, i particularment que caldrà fer ‘sacrificis’, ‘fer canvis importants en el nostre estil de vida’, ‘prioritzar la protecció del planeta al benestar’ i altres idees força semblants. És a dir, que els empresaris estan pensant en ‘l’oportunitat de negoci’, mentre que als ciutadans se’ls demana ‘sacrificis’. I com a cirera del pastís, una idea que cada vegada es repeteix amb més força: el Green New Deal". (A. Turiel, "Escondida y a la vista de todos", The Oil Crash, 11 de desembre de 2019).

            Estem doncs en camí de deixar enrere un primer nivell de negacionisme, el més obvi: el climàtic. No és pas poca cosa, perquè tota la política dels darrers decennis –des de la dècada de 1970– està estructurada per aquest negacionisme, com ha assenyalat amb encert el filòsof Bruno Latour a Dónde aterrizar (Taurus, Barcelona 2019). Hem vist els documents interns elaborats per científics al servei de grans petrolieres com Shell i Exxon, al final dels anys 70 i principi dels 80, on s’evidencia que tenien clar que el fet de cremar acceleradament combustibles fòssils era responsable de l’increment de la concentració de CO2 a l’atmosfera i que la conseqüència d’aquest increment seria l’augment de la temperatura mitjana del planeta de forma catastròfica.  

            Ens falta superar un segon nivell de negacionisme: el que es nega a veure la completa inviabilitat del capitalisme. En un món "en flames" pel caos climàtic, amb un ecocidi accelerat que es manifesta com a Sisena Gran Extinció, i en decreixement energètic, ja no hi haurà creixement econòmic ni capitalisme pròsper, sinó decreixement (material i energètic) per les bones o per les males. No és pas un afer d’opinió: és termodinàmica i ecologia; continuar negant-ho és el segon nivell del negacionisme al qual em refereixo. 

            I aleshores, què fem? En el text esmentat, Turiel continua explicant: la veritable emergència és que ens estem quedant sense energia fòssil i les renovables no poden, ni de lluny, cobrir un buit tant gran. El col·lectiu del blog La paradoja de Jevons realitza així un ràpid resum de les constriccions de l’època del Peak Everything: "La crua realitat és que ens enfrontem a un esgotament de les matèries necessàries per construir i mantenir les propostes etiquetades com a ‘renovables’ i ‘sostenibles’. En aquest punt d’inflexió de la història hem de decidir si aprofitem els escassos recursos d’una forma equitativa i realment sostenible, o si al contrari els emprarem de manera paradoxalment anticientífica amb l’objectiu de realitzar una darrera accelerada capitalista per acabar, com a civilització, sense estar-se de res. (...) Hauria de quedar clar que tota aquella divulgació científica que ignori el Peak everything és una forma de negacionisme. El projecte del Green New Deal, tal i com va ser plantejat breument en la coneguda ponència política d’Alexandria Ocasio-Cortez, no té en compte aquests límits planetaris." (16 de desembre de 2019).

            En un món en decreixement energètic, el decreixement econòmic és inevitable: però dins d’estructures de desigualtat i denses de privilegis, això comporta una catàstrofe humana. Un ecocidi que anirà acompanyat d’un genocidi. 

            George Orwell, una de les nostres candeles des de la densa nit del segle XX, va escriure el 1940: "Dir ‘accepto’ en una època com la nostra equival a dir que s’accepten els camps de concentració, les porres de goma, Hitler, Stalin, les bombes, els avions, les conserves en llauna, les metralladores, els putschs, les purgues, els eslògans, els cinturons Bedaux, les màscares de gas, els submarins, espies, provocadors, censura de premsa, presons secretes, aspirines, pel·lícules de Hollywood i assassinats polítics. No només aquestes coses, sinó, entre d’altres coses, aquestes".

            Sabem què va ser el segle XX: però les tragèdies del XXI deixaran en foteses les del XX. Podríem actualitzar l’enumeració d’Orwell de fa vuit decennis més o menys d’aquesta forma: dir "accepto" en una època com la nostra equival a dir que s’accepten els drons militars, els robots aspiradora, les porres extensibles, el reconeixement facial amb omnipresents càmeres de vigilància, el letal extractivisme, el turisme de masses, els implants de silicona, els assassinats de defensores com Berta Cáceres i Chico Mendes, els somnis d’immortalitat transhumanistes, les desenes de milers d’ofegats a la Mediterrània, l’ecocidi que ve acompanyat del genocidi... i, com en temps d’Orwell, les pel·lícules de Hollywood i els camps de concentració. El problema no és pas que el capitalisme sigui un sistema fallit –que ho és. El problema és que, en la seva fallida, s’emporta el món per davant. Si al segle XXII hi ha éssers humans –la qual cosa, per desgràcia, està lluny de ser òbvia, les elits polítiques i empresarials d’avui seran jutjades amb el mateix horror amb el qual contemplem nosaltres els criminals de guerra i genocides nazis jutjats a Nuremberg.

            Si fóssim capaços d’assumir –assumir de debò, antiprometeicament– els límits de la condició humana i els límits biofísics de la Terra, gairebé tot resultaria possible. Fins i tot evitar el col·lapse.

            Orwell va evocar "el concepte d’una societat en la qual els homes saben que són mortals i no obstant estan disposats a comportar-se com germans" (El límit del pessimisme, 1940). Aquestes són les dues claus, diria jo: assumir la nostra mortalitat i estimar-nos els uns als altres. Acabem ara a prop de Jesús de Natzaret? He recordat moltes vegades el vers de W.H. Auden, just quan començava la Gran Carnisseria: "Ens hem d’estimar els uns als altres o morir". Es tracta, sí, de produir menys, consumir menys, dominar menys, comprendre més, compartir més, estimar més. 

            La responsabilitat de l’intel·lectual avui? Dir la veritat. En una cultura negacionista, tractar tossudament de continuar dient la veritat, aquella veritat incòmoda que se’ns ha convertit en inacceptable. Orwell advertia: en temps d’engany universal, dir la veritat es converteix en un acte revolucionari; allò important no és pas mantenir-se viu, sinó humà.