Marc Cerdà i Domènech Llicenciat en Ciències Ambientals.Professor de Ciències del Mar a la Universitat de Barcelona

Els oceans es troben a les portes d’un col·lapse ecològic sense precedents. L’elevada pressió antròpica a la qual estan sotmesos amenaça tràgicament el paper fonamental que juguen en el desenvolupament de la vida aquàtica i terrestre. Dins d’aquest marc, el desenvolupament del sistema urbà agroindustrial capitalista dels darrers 50 anys ha multiplicat, sens dubte, els conflictes ambientals marins configurant un escenari de desequilibri ecològic i climàtic a gran escala. En el present article, es pretén exposar sintèticament alguns dels principals impactes antropogènics sobre els sistemes marins derivats de la crisi ecològica i climàtica, així com les seves repercussions sobre les poblacions humanes. 

            L’any 2019, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) va presentar l’Informe Especial sobre l’Oceà i la Criosfera en un Clima Canviant (SROCC). S’hi va detallar, amb una precisió científica sense precedents, l’impacte del canvi climàtic sobre els oceans. La conclusió més transcendental que se n’extreu és que, com a resultat de l’escalfament global, els oceans incrementen la seva temperatura més ràpid del que es creia. De fet, es calcula que els oceans han absorbit ja més del 90% de l’excés de calor del sistema climàtic des de 1993. De continuar amb aquests ritmes, les projeccions realitzades pels científics de l’IPCC han situat l’increment de la temperatura superficial de l’oceà entre 1,1 i 2,4 graus l’any 2050.

            Podria semblar poc significatiu si no fos perquè aquest increment suposa, en primer lloc, un canvi de les temperatures de l’aigua marina que repercuteix negativament sobre la fisiologia de certs organismes marins. I, en segon lloc, un increment de la desoxigenació, és a dir, la reducció de la concentració d’oxigen en l’aigua del mar. D’acord amb diferents estudis realitzats, el volum d’aigua marina anòxica s’ha multiplicat per quatre els darrers 50 anys. Això ha comportat que, actualment, més de 245.000 km2 de superfície marina es considerin zones mortes, és a dir, zones sense capacitat per suportar ecosistemes complexos. En conseqüència, l’escalfament dels mars podria reduir un 17% la biomassa marina a finals d’aquest segle afectant especialment els peixos i mamífers marins, molts dels quals són espècies d’interès comercial per al sector pesquer.

            Alhora, l’increment de les temperatures marines i atmosfèriques és el principal vector del desglaç dels casquets polars de Groenlàndia i l’Antàrtida i conseqüentment, de l’increment del nivell del mar. Les reconstruccions han permès determinar que l’increment del nivell del mar s’accelera des de 1960. És a dir, el nivell del mar augmenta i ho fa cada vegada més de pressa. En aquest sentit, les estimacions realitzades per l’IPCC prediuen un increment del nivell del mar d’entre 0,5 i 1 metres de mitjana l’any 2100 depenent dels escenaris considerats, la qual cosa afectaria aproximadament uns sis milions de persones que viuen actualment en zones costeres vulnerables. És més, segons un informe de la Comissió Econòmica per Amèrica Llatina, l’increment del nivell del mar tindrà un impacte sever en els 72.000 km2 de costa de la regió, essent els ecosistemes de Mèxic, Brasil i Colòmbia, especialment els manglars, els més perjudicats. Una vulnerabilitat que es tradueix en la pèrdua de 20.000 dòlars americans per cada metre quadrat de platja perdut.

            A l’ensems, els oceans són un dels majors embornals que intercanvien carboni amb l’atmosfera. Es calcula que els oceans absorbeixen el 31% del diòxid de carboni (CO2) antropogènic emès per la combustió de combustibles fòssils. L’increment del carboni dissolt en les aigües marines incrementa el procés d’acidificació dificultant la formació de les estructures carbonatades dels organismes marins, per exemple mol·luscs, la qual cosa està disminuint la productivitat total de l’oceà. Però com en tot embornal, la capacitat de l’oceà per emmagatzemar CO2 atmosfèric és limitada i es veurà reduïda els propers 30 anys. Sense capacitat per absorbir més carboni, els informes preveuen un increment del CO2 atmosfèric i la subsegüent intensificació de l’escalfament global. 

            Una de les primeres conclusions dels impactes del canvi climàtic sobre els oceans és la seva repercussió en els ecosistemes marins i sobre els recursos pesquers. Això és significativament rellevant en tant que la pesca constitueix una font alimentària primordial a la majoria dels països d’Amèrica Llatina i el Carib així com també a Àsia i Àfrica. Si bé és cert que el canvi climàtic constitueix la principal amenaça per als recursos pesquers, no podem obviar que d’altres pràctiques han contribuït significativament al seu deteriorament. D’aquestes, cal destacar les pràctiques abusives de la pesca industrial que han deixat els principals caladors mundials en estat crític. De fet, segons el darrer informe de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura, el 33% de les espècies marines amb valor comercial estan sobreexplotades. Una situació crítica que s’intensifica com a resultat de la contaminació de les zones costaneres i la presència de plàstics a les aigües marines. El potencial descens dels recursos pesquers òbviament que suposa un repte humanitari i podria posar en perill la seguretat alimentària de milions de persones arreu del món.

            El context ecològic dels oceans i mars no és gens encoratjador. Lluny de ser una qüestió merament intranscendent, l’impacte del canvi climàtic, el deteriorament dels hàbitats marins o la pèrdua de biodiversitat té conseqüències severes sobre la qualitat de vida de les persones. Tot i així, hi ha senyals d’esperança. Un recent estudi ha demostrat que els oceans poden recuperar entre un 60% i un 80% de la biodiversitat marina i els hàbitats en 30 anys. Per això seria necessari reduir dràsticament les emissions d’efecte hivernacle i el consum d’energia. Així mateix, reforçar els mecanismes de col·laboració entre les autoritats governamentals per millorar la protecció, restauració i gestió sostenible dels recursos marins i ampliar la xarxa d’àrees protegides marines. En aquest sentit, els països d’Amèrica Llatina i el Carib ja són una de les primeres regions del planeta en conservació marina quadruplicant els darrers anys l’extensió de les seves àrees marines protegides. Indubtablement, moltes altres regions en seguiran l’exemple.