Nicolau João Bakker São Paulo, Brasil

L’ésser humà no para de superar-se ell mateix. Els pobles cerquen sempre el benestar i el progrés, competint entre ells per no perdre l’avantatge. En aquesta cursa no és pas l’ésser humà qui condueix el procés, és la mateixa màquina la que el comença a reemplaçar. No serà que els robots, ben aviat, ens bescantaran, robant els nostres somnis i la nostra manera de viure, conviure i sobreviure?

       N’hi ha molts que es preocupen per com avança el carro, especialment les elits religioses. Durant segles, en el cristianisme, les elits religioses, impulsades per la filosofia grecollatina, tot sovint, estaven a l’avantguarda dels descobriments tècnics i científics. En la modernitat, després de baralles sens fi, la ciència es va separar de la tutela de l’Església. També la política. Avui, el nostre món és «laic». Però no serà que el carro s’estimba? 

       Crec que ha arribat l’hora de posar més atenció al que diuen els antropòlegs, especialment aquells que s’atenen a la ciència però que no deixen de percebre la importància de la religiositat humana. Karl Marx (†1883) va veure en la religió de la seva època només opi per al poble. D’aleshores ençà, nombrosos científics van predir la mort de Déu i la fi de la religió. El procés d’aquesta «secularització» seria irrefrenable i definitiu. Es van fer famosos, els «quatre cavallers del Nou Ateïsme»: Richard Dawkins, Sam Harris, Daniel Dennet i Christothofer Hitschens. Però la vida sempre ens sorprèn. El 1969 el sociòleg i teòleg luterà, Peter L. Berger (†2017), deia que sentia novament una «remor d’àngels». Des d’aleshores el cant d’aquests àngels només s’ha enfortit. El nostre món actual coneix milers de noves espiritualitats i recerques de sentit.

       Què diuen avui els antropòlegs, biòlegs i neurocientífics que van estudiar en profunditat el procés evolutiu de l’ésser humà? És un sentit comú entre ells, afirmen Carel van Schaik i Kai Michel, que la religiositat forma part de la base genètica de l’ésser humà. És, en qualsevol època i en qualsevol lloc, part constitutiva també de la cultura humana. Allò que ens distingeix de la resta d’éssers vius és que nosaltres com conscients de nosaltres mateixos i vam poder desenvolupar un llenguatge que ens permet transmetre a les generacions següents el nostre aprenentatge, constituint així un procés cultural acumulatiu. Però és fonamental percebre que, sota aquestes múltiples manifestacions culturals, hi ha una base biològica o genètica comuna.

       Durant centenars de milers d’anys –diuen els autors esmentats, els éssers humans vivien en petites bandes nòmades, sense vida sedentària. La nostra base genètica, les nostres principals intuïcions i predisposicions psicològiques, allò que, espontàniament, valorem o rebutgem, totes les nostres inclinacions «comunes», vénen d’aquesta època. La vida sedentària a les petites aldees i ciutats, i després en els primers regnes i civilitzacions, va començar fa tot just dotze mil anys, «ahir», dins de la nostra llarga vida nòmada. Per això, la nostra base genètica no està adaptada a la gran complexitat de la vida urbana ni als ràpids canvis culturals. Hi ha un mismatch, un «desajustament», una «bretxa antropològica», diuen els entesos, entre una realitat i una altra. D’aquí la gran dificultat per trobar un rumb adequat per a la vida moderna.

       Quines són les característiques principals d’aquesta religiositat original, o «intuïtiva», pròpia dels pobles nòmades, i que és a la base de les diferents cultures locals? Les principals són: 1) una creença natural, molt forta, en forces «sobrenaturals» (avantpassats, esperits bons i dolents, divinitats...) que interfereixen en la vida natural; la interpretació de la realitat i la recerca del sentit són bàsicament religioses. 2) Gran valoració de la cohesió grupal, del joc net, i de la reciprocitat; exemples concrets i heroics de dedicació grupal són admirats i enaltits. 3) Compartiment igualitari de la cacera i dels béns, amb gran aversió a la desigualtat, a la injustícia social i a la propietat privada. 4) La inexistència de jerarquies de poder, mirant de solucionar els conflictes mitjançant el consens, o amb lideratges momentanis. 5) Propensió a la compassió envers els dèbils i deficients dins del grup, però actitud rigorosa davant els perillosos forasters, és a dir, una moralitat grupal rigorosa, amb «dues vares de mesurar». 6) L’«ànima» de l’ésser nòmada i la seva religiositat s’expressa més per l’emocionalitat que no pas per la racionalitat, i es manifesta preferentment en la màgia, la narració, la música, la dansa, la mística i l’art.

       Amb la recent vida sedentària i urbana van sorgir problemes completament nous, no afrontats mai abans. El control de les terres fèrtils i la domesticació d’animals van dur la propietat privada, amb la consegüent competència entre famílies i clans, i tota mena d’enveges, cobdícies, exclusions i violències. Les petites dinasties locals de poder, i després els grans imperis que van sorgir d’aquell substracte, es caracteritzen per guerres violentes, ostentació de luxe al costat de pobresa i esclavitud, a més de patriarcats moltes vegades poligàmics, on la dona perd el seu lloc destacat tradicional. La nova vida a les ciutats porta també un nombre molt gran de malalties i epidèmies (entre elles la pesta), la qual cosa causa la mort no només d’individus, sinó de poblacions senceres. I sorgeix la llaga de l’anonimat urbà, causa d’una sèrie d’anomalies psicològiques. La història d’Israel, narrada a la Bíblia, retrata bé aquest quadre.

       Les religions «institucionalitzades», entre elles el cristianisme, sorgeixen en el context d’aquest nou i immens repte que necessitava ser afrontat. La complexitat de la vida urbana dóna lloc a les elits politicoreligioses que elaboren codis de conducta, lleis i prohibicions per protegir el poble contra les desgràcies i per unir la nació contra l’amenaça constant dels enemics. A Israel, per exemple, l’elit religiosa elabora la «Torà», un codi de 613 prescripcions o prohibicions. L’obediència a les divinitats locals i, en una fase posterior, a l’únic Déu, Jahvè, ocupa sempre el lloc central a la vida de la nació i del poble. La política i la religió encara s’entenen com a inseparables. La Bíblia presenta exemples molt clars. Els reis d’Israel i de Judà viuen envoltats de sacerdots i profetes que diuen sí i amén a tots els seus desvaris: ostentació de luxe, explotació dels pobres, i tota mena d’atropellaments polítics. La Bíblia va conservar la memòria d’una altra classe de profetes anomenats «profetes de la desgràcia», aquests sí, admirats pel poble. Denunciaven els abusos i defensaven la religiositat «intuïtiva», la que és inherent a tot ésser humà que aprecia la justícia i la igualtat i que estén la mà a qui passa dificultats. Les religions instituïdes tenen aquesta dificultat: no interpreten correctament els «signes dels temps» amb solucions racionals que el cor no entén.

       Els antropòlegs esmentats, tot i que es defineixen com a ateus, després d’un exhaustiu estudi ben fonamentat, afirmen que la Bíblia «és el llibre més important i significatiu en tota la història de la humanitat». Per què? Perquè, en perspectiva antropològica, és important distingir entre la religiositat «intuïtiva», original, comuna a tot ésser humà, i les religions «institucionals», que van sorgir després a la complexitat de la vida urbana. Es pot observar una relació dialèctica entre ambdues religiositats. Cada vegada que una religió oficial, instituïda, s’aparta de la religiositat intuïtiva, per als seus seguidors perd «sentit», i la seva adhesió disminuirà. La Bíblia, per aquests antropòlegs, és un exemple perfecte d’aquesta relació dialèctica.

       Que bé tenir Jesucrist com el nostre guia! Jesús és admirat per totes les religions, precisament perquè es va oposar a moltes de les exigències religioses forasenyades del seu temps i va testimoniar la religiositat original, molt propera al cor del poble. Seguint els passos d’Isaïes i d’altres profetes, va proclamar la vinguda del ‘Regne de Déu’, una utopia que estarà present enmig de nosaltres en la mesura en què el nostre món creixi en justícia, igualtat i fraternitat. Sí, un altre món és possible, la nova societat està a l’abast de les nostres mans. El nou ésser humà que cerquem, no obstant, no serà fruit dels espectaculars canvis culturals que presenciem i que de vegades ens fascinen. Serà fruit de les religions institucionalitzades que sàpiguen mostrar bons camins per al complexe món globalitzat actual, sense perdre de vista la fidelitat a la religiositat original, intuïtiva, amb la qual l’ésser humà va ser generat en aquest món. És aquest el missatge de la ciència. En perspectiva de la fe, diríem: la felicitat humana només serà possible amb fidelitat al missatge del Creador, gravat, biològicament, a la naturalesa humana.

Schaik–Michel: The Good Book of Human Nature: An Evolutionary Reading of the Bible, Basic Books, 2016