Tezontepec de Aldama

Karen Izolda Taxilaga Durante Tezontepec, Mèxic

La comunitat indígena de Tezontepec de Aldama, situada a Hidalgo, a la zona nord de la capital del país és, segons l’ONU (2005), la zona més contaminada del món, degut a les deixalles i vessaments tòxics de més de 5.800 empreses nacionals i transnacionals que s’hi van instal·lar. Se l’ha desposseït del seu territori comunal, que ocupa 1.899 hectàrees, i on es troba la capa freàtica més gran de la zona centre de Mèxic, a la Vall del Mezquital. 

         L’any 2002, motivades per l’elevadíssim augment de casos de càncer en nenes, nens i adults així com altres malalties relacionades amb la contaminació del medi ambient, vam començar la lluita contra les empreses que contaminen la nostra comunitat i per recuperar les terres que ens va prendre el govern.

         Per entendre el meu viatge i el dels meus companys i companyes, i tots aquests anys de lluita, us parlaré de la meva comunitat:

 Comunitat Agrària de Tezontepec de Aldama

         Jo vinc d’una comunitat agrària al sud-est de l’estat d’Hidalgo, prop de la ciutat de Tula, on es troba el municipi de Tezontepec de Aldama. Aquesta regió de la Vall del Mezquital destaca per dues situacions específiques: la seva agricultura intensiva, amb alts índexs de productivitat en alguns productes, aconseguida mercès a la gran quantitat d’aigua del seu aqüífer i la contaminació d’aqüífers a nivells extrems. 

         La contaminació és generada bàsicament per les aigües negres que arriben de la Ciutat de Mèxic i la zona metropolitana, conduïdes fins a la conca del riu Tula, per arribar a la resclosa Endhó, que es troba a, tot just, quinze minuts de Tezontepec: «ja hi ha hagut molts reportatges, discursos i tot el rotllo de la contaminació de la conca però, bàsicament, els pal·liatius que han donat com a resposta han estat recollir els plàstics i aquesta mena de coses. L’aigua, però, porta molts metalls pesats, porta arsènic, porta infinitat de coses que danyen l’ambient de tal manera que moltes organitzacions nacionals i internacionals han acceptat que és una de les zones més contaminades del planeta, al punt de sorprendre’s i no entendre com hi ha vida, és a dir que s’estan sobrepassant els paràmetres en extrem; s’han sobrepassat de manera exponencial tots els paràmetres suportables perquè hi hagi vida humana. Malgrat això, hi ha individus», he referit, com una de les seves autoritats agràries.  

         A més de les aigües negres, hi ha altres fonts de contaminació: la termoelèctrica, la refineria i les cimenteres (Cruz Azul, Lafarge, Apasco), que anualment emeten milers de tones de sofre, carboni i altres tòxics, a l’aigua i l’aire. Els vents dominants en aquesta regió van de nord a sud, portant-los cap a la zona metropolitana de la Ciutat de Mèxic, pel que aquesta regió aporta com a mínim el 30 per cent de la contaminació a la vall de Mèxic.

         A la comunitat diem: «Nosaltres, en la nostra lluita, som comuners; és una lluita de cinc comunitats del municipi de Tezontepec de Aldama, molt local, però de les nostres terres se’n treu l’aigua que mou la refineria, Pemex i totes aquestes empreses i, a canvi, ens paguen amb pura contaminació». 

         Casos com l’anencefàlia, el càncer i l’augment exponencial de problemes renals en nens de totes les edats, que es continuen detectant, així com avortaments espontanis i naixements prematurs, i tota mena de patiments que ens porten a una mala qualitat de vida, essent molt difícil per als pares tenir accés a l’atenció mèdica especialitzada, perquè, a més, el centre hospitalari de Cinta Larga no disposa d’allò més elemental per a un servei mèdic integral o especialitzat.

         A partir d’això, vam posar més interès en la lluita contra la contaminació indiscriminada i alhora en la lluita contra el poder econòmic del propi sistema i les empreses, ja que són 80.000 hectàrees de la Vall del Mezquital les que es reguen amb aquestes aigües contaminades, i tot el que s’hi produeix es ven i es consumeix a la zona centre del país.

 EI conflicte de la comunitat agrària de Tezontepec de Aldama, Hidalgo, Mèxic

         La conflictivitat existent s’explica per la intenció de recuperar el terreny anomenant Cinta Larga en els límits del municipi de Tezontepec de Aldama i el municipi veí de Mixquiahuala a l’estat d’Hidalgo, al nord de la Ciutat de Mèxic, a la regió coneguda com la Vall de Mezquital.

         El terreny de 1.899 hectàrees de la terra comunal indígena hñáhñu (otomí) de Tezontepec de Aldama és propietat d’aquesta comunitat; va ser atorgat per Don Luis de Velazco al poble de Tezontepec l’any 1693, i avui el té sota custòdia il·legal el govern de l’Estat d’Hidalgo.

         El conflicte neix perquè des de 1933, els diferents governadors de torn a l’Estat d’Hidalgo han tingut sota custòdia aquestes terres, a través d’un fideïcomís en arrendament a diferents pobladors de Mixquiahuala i Tezontepec simpatitzants dels governadors de torn. Aquestes terres són d’una gran qualitat per al conreu de plantes com la userda, el blat de moro, el blat, la civada, etc. Així mateix, els pous d’aigua són comercialitzats a les indústries veïnes, i els materials sorrencs de les mines es venen a megaprojectes com el que es va projectar del Nou Aeroport de la Ciutat de Mèxic. 

 Estratègies i fòrums

         Dins de la nostra lluita, també hem desenvolupat estratègies i fòrums anomenats «No a la destrucció d’Hidalgo», en els quals hem donat a conèixer les problemàtiques mediambientals i en els quals creem iniciatives per descontaminar, dins del possible, el nostre entorn.

         D'altra banda, propiciem l’apropament amb ONGs i experts en drets humans i mediambientals per capacitar-nos i, alhora, nosaltres capacitar la nostra gent.

         I, en la iniciativa «Aigua per a tots i totes, aigua per a la vida», trobem una forma de coordinar, en l'àmbit nacional, totes les lluites de territori i aigua, en la qual ens hem recolzat i avançat en aquesta lluita de descontaminació i recuperació de les lleres i rius. Fem brigades de neteja al llarg de les lleres dels rius, en un afany de retirar la major quantitat possible de brossa i contaminants, i portem informació a les comunitats sobre la contaminació i el dany que generen els pesticides i tots aquells químics agroindustrials.

         Tot i que ens falta molt per fer, el que sí que hem aconseguit és tenir sobirania alimentària mitjançant horts ecològics de pati, amb els quals obtenim collites sanes de consum comunitari i hem recuperat llavors criolles, ja que ens oposem a les transgèniques.

         Nosaltres mirem així cap al futur amb l’esperança d’afrontar els nous reptes que ens esperen, entre els quals en destaquen tres:

 REPTES

         El primer repte és aconseguir que les empreses implementin un sistema per tractar les aigües residuals abans que les aboquin als nostres rius i generin més contaminació. Per aquest motiu, requerim de tots els suports possibles, nacional i internacionals, que fomentin la consciència d’un consum responsable i de proximitat, i que s’assenyali en veu alta aquelles empreses que violin els drets humans i mediambientals, i s’implementin mecanismes sancionadors mitjançant tractats internacionals vinculants entre empreses i drets humans.

         El segon repte és que, recentment, estem treballant en un projecte per fer una Universitat Camperola. Per això ens reorganitzem legalment en la lluita per recuperar les terres comunals que és on volem crear la Universitat. Aquesta Universitat pot servir per millorar el nostre sistema agroalimentari i treballar per recuperar les llavors criolles, vegetació i fauna nadiua de la nostra regió. I també, per combatre la contaminació, que s’especialitzi en l’estudi de la descontaminació de l’aire, sòl i subsòl.

         També seria molt important impartir oficis i treballar en la recuperació de les llengües i usos i costums indígenes. I donar tallers de salut comunitària i de la dona.

          Finalment, la Universitat ha d’incloure una Escola de Cultura de Pau, per aconseguir un procés de pau que reconciliï el nostre entorn social i mediambiental, on puguem aprendre i ensenyar sobre drets humans, dels pobles indígenes, de gènere i mediambientals. Per això, tenim ja en donatiu un edifici i estem cercant suports nacionals i internacionals per donar-li forma i contingut.

         El tercer repte és el meu repte personal: recuperar la meva vida, sanar i treure el millor partit de cada una de les experiències que, per doloroses i amargues que siguin, mai faran que em penedeixi de donar veu als que estan en silenci i de tocar temes que per a molts no existeixen, però hi són i necessiten que els traiem a la llum.