Gonzalo Toca esglobal.org

La lluita empresarial pel domini de les xarxes 5G entre Xina, els EUA i Europa és el transfons d’un enfrontament geopolític de conseqüències imprevisibles. Les infraestructures digitals de cinquena generació d’internet, o 5G, són un cobejat objecte de desig, perquè estan cridades a convertir-se en l’esquelet d’un nou món: el dels cotxes sense conductor, el que ho connectarà tot per controlar-ho remotament o absorbir les teves dades, el que obrirà el camí per a la sensorització del nostre cos i el que farà possible una nova medicina i potser fins i tot una nova societat. Tècnicament, la velocitat s’acceleraria fins al punt que podrem descarregar una pel·lícula de dues hores en menys de quatre segons, davant dels sis minuts als quals estem acostumats amb una xarxa 4G a ple rendiment. Les possibilitats per reduir el consum d’energia de les connexions i ampliar el ventall de dispositius connectats podrien ser immenses.

      És veritat que, si alguna cosa ha caracteritzat els visionaris tecnològics els darrers vint anys, ha estat la seva consistent exageració. Així, els oracles sobre el cotxe sense conductor no es troben còmodes amb la possibilitat que centenars de milions de persones no l’utilitzin perquè, senzillament, els agrada conduir. Tampoc entenen que fins i tot els milenials continuïn comprant més en botigues físiques que no pas a través del mòbil, el que ha dut els tres gegants del comerç electrònic mundial (Amazon, Alibaba, JD.com) a obrir les seves a peu de carrer. Per últim, solen ser incapaços de comptar, en les seves previsions, amb la influència de la regulació. Després, de la nit al dia, descobreixen espantats que la revolució de les dades massives a Europa depèn de les lleis comunitàries de privacitat, que en Donald Trump pot acabar amb la neutralitat de la Xarxa, o que la Xina és perfectament capaç de crear-se un món digital pròsper i mortíferament censurat, utilitzant la regulació, per eliminar milions de continguts i d’usuaris discrepants amb el règim.

      En el cas de les xarxes 5G, els líders mundials potser no saben amb què es trobaran, però no es poden permetre un error de càlcul que els deixi a mercè dels seus rivals. Ho tenen clar tant a Beijing com a Washington, Brussel·les i potències menors com Japó o Corea del Sud. Per això, s’han llençat a la cursa perquè els seus telcos de confiança, històricament propers a l’Estat, acumulin totes les patents que puguin condicionar l’ús de les noves infraestructures com els interessa.

La causa de l’enrenou

      La idea és que, si aquestes patents es converteixen en estàndards internacionals, tots els operadors es veuran obligats a acceptar-les. En conseqüència, l’oportunitat pot ser enorme per a les seves propietàries i per als països als quals pertanyen. A les propietàries els pagarien una comissió per utilitzar els seus descobriments. Els països, per la seva banda, veuran, primer, com les seves empreses competeixen amb avantatge davant d’uns rivals que han d’adaptar-se a les seves tecnologies i, segon, com n’és de pràctic comptar amb una relació privilegiada amb els principals operadors. 

      Els grans contendents són coneguts. A la Unió Europea, destaquen Ericsson i Nokia i països com Suècia, Finlàndia, França i Holanda. A l’altra banda de l’Atlàntic, als EUA, emergeixen pesos pesats com Qualcomm, Interdigital, Intel i Cisco. A l’est asiàtic, la Xina avança a tota velocitat, situant al capdavant Huawei i ZTE, el Japó intenta no quedar-se enrere amb Fujitsu i Panasonic, i, per fi, Corea del Sud fa el mateix amb Samsung i LG. No són pas les úniques empreses, però la consultora Eurasia les identifica com les principals titulars de patents 5G.

      Dins d’aquesta singular cursa de cavalls, s’ha de matisar. Per començar, les lleis més elementals de la geopolítica dicten que, si no hi ha una potència clarament hegemònica, cap país pugui erigir-se com a vencedor absolut... tampoc en aquesta cursa. A més, discriminar clarament algun dels tres grans jugadors (els EUA, la Xina i la UE) podria provocar que, al món, s’imposessin dos marcs diferents (un per als vencedors i un altre per al derrotat). Això seria un fracàs, per a un conjunt d’estàndards que aspira a ser mundial, i el marc del qual està dissenyat per tal que s’universalitzin només les millors tecnologies. Un altre aspecte important és que existiran aliances entre operadors com les que ja estem veient entre Ericsson i Fujitsu, o entre Samsung i la japonesa NEC. Tòquio i Seül necessiten parelles de ball per sumar forces. 

      Feia dècades que no vèiem una cursa geopolítica de resultat tan imprevisible, perquè ens havíem acostumat a un món regit pels EUA en solitari o en companyia dels seus aliats. Les coses han canviat molt des de la darrera revolució tecnològica. El final de la Guerra Freda va suposar la coronació hegemònica dels EUA a curt termini, però també l’ampliació de les seves diferències amb uns aliats tradicionals amb els que ja no compartia un enemic comú. Ara, just quan les relacions transatlàntiques no travessen el seu millor moment, és quan Donald Trump necessitaria desesperadament el suport de la UE per contenir l’avançament de Beijing amb les tecnologies 5G. No obstant això, per a Brussel·les, ni la Xina és la Unió Soviètica, ni Trump és el líder del món lliure.

Temor

      La primera potència té motius per témer la segona en una àrea fonamental del poder global, quelcom que s’aprecia, clarament, en la brutal agressivitat de Washington contra els operadors xinesos, als quals acusa d’utilitzar el seu desplegament internacional de les xarxes 5G per facilitar l’espionatge del seu govern. Segons el diari The New York Times, els EUA han informat als països on tenen bases militars que no consideraria segures les seves comunicacions si les gestionés una empresa com Huawei. En paral·lel, la vicepresidenta mundial i el cap de vendes a Polònia de la multinacional de telecomunicacions del gegant asiàtic han estat detinguts. Els diplomàtics estatunidencs han dit als seus aliats a l’OTAN que posen en risc la seva seguretat nacional concedint contractes de 5G a empreses xineses. 

      Tot i que la UE està resistint les pressions, negant-se a proscriure aquestes empreses en el seu mercat, Vodafone va suspendre, a finals de gener, l’ús dels productes de Huawei en el cor de les seves infraestructures. Els ulls estan posats en Espanya, que és la principal responsable que aquest firma xinesa concentri un terç del mercat europeu d’equips de telecomunicacions. Mentrestant, Trump prepara ja una ordre executiva per impedir que qualsevol equipament informàtic d’origen xinès s’incrusti a les xarxes estatunidenques... i ha bloquejat la compra d’una de les firmes americanes líders en 5G (Qualcomm) per part d’una empresa de Singapur (Broadcom).

      Hi ha motius per a tant de pànic? Per començar, és veritat que, atesa la submissió de les grans empreses estratègiques xineses al poder del President Xi Jinping, els temors que les usi per espiar no semblen pas infundats. Menys encara quan pensem en el Gran Germà en què Beijing ha convertit a la seva població a través d’internet. No obstant això, Washington no pot donar gaires lliçons, després d’haver utilitzat AT&T i Verizon per espiar massivament la seva. Qui diu que faci el mateix amb les comunicacions dels seus aliats i rivals en la nova era d’internet?

      Des del punt de vista tecnològic, no hi ha cap dubte que la Xina es perfila com una gran amenaça per als seus rivals europeus i estatunidencs. Segons la consultora Eurasia, les empreses del gegant asiàtic podrien posseir ja el 40% de les patents essencials de les xarxes 5G. A més, les seves xarxes nacionals podrien donar el salt i operar sense necessitat de recolzar-se en les velles 4G el 2020, és a dir, cinc anys abans que les dels EUA i la UE. Això es traduiria en que, durant un lustre, la Xina posseiria, amb diferència, les millors infraestructures del planeta per innovar en "l’internet de les coses". El gegant asiàtic, que ja acumula més del 50% del mercat del comerç electrònic mundial (la major part es produeix dins de les seves fronteres) i podria superar el 60% el 2022 segons la consultora eMarketer, està en condicions d’exprimir l’oportunitat.

      Per descomptat, aquesta impressionat competició entre la Xina, els EUA i la UE és només un camp de batalla important, com a conseqüència de l’ascens del gegant asiàtic com a ferm candidat a primera potència global. Beijing està demostrant que vol liderar l’agenda internacional en qüestions crucials: creant una institució alternativa al Banc Mundial, regnant en el comerç electrònic, convertint-se en l’epicentre internacional del cotxe elèctric, promovent la seva peculiar Ruta de la Seda i, ara també, impulsant la seva versió del futur d’internet a través del desenvolupament de les xarxes 5G.