DAVID FERNÁNDEZ RAMOS

@higiniaroig, periodista i cooperativista, Barcelona, Catalunya

«Sigueu lúcids, sigueu ferms.
Estigueu units.
Responeu a la persecució amb esperança.
Responeu a la por amb unió.»

Pere Casaldàliga

  Fa res, el 2014, un informe de la NASA –poc susceptible d’estar a l’esquerra de Déu– albirava que a la civilització industrial capitalista tal i com la coneixem li poden quedar dues dècades, fruit de la pròpia capacitat degradadora, devastadora i depredadora. Adduïa tres motius bàsics: la cobdícia carronyaire de les elits globals, el col·lapse ecològic i les creixents desigualtats socials camí de la ingovernabilitat.

 Ens han capgirat el taulell. Ja no és –que també– que volem construir sinó, i sobretot, que volem evitar urgentment i quants desastres cal aturar. La victòria més sonada del capitalisme ha estat sotmetre’ns a un règim general d’indiferència –no volem creure el que ja sabem perquè això implicaria començar a desfer el que fem, sortir de la zona més que còmplice de comfort i qüestionar-ho gairebé tot, començant per nosaltres mateixos. Al seu torn, la victòria més sonada del neoliberalisme ha estat haver afeblit, trinxat i esmicolat el vincle social comunitari. Fa temps que ens van avisar de la bogeria de pretendre recursos inacabables en un món finit –l’informe Meadows, el 1972– i que estàvem desafiant els límits de la biosfera i les lleis de l’entropia. L’extralimitació ecològica ja la tenim aquí. Fa temps que ens van avisar que aquesta permanent revolució contra els límits que és el capitalisme –ens ho deia Polanyi a ‘La gran transformació’– acabaria mercantilitzant-ho tot, enxampant la vida.

 Més. Perquè tot fa pensar en la radical ambivalència ambigua de la condició humana. En extrema síntesi, capaç del terrible i del sublim: inventa un holocaust com inventa la penicil·lina. El conte que mai no s’acaba. En extrem resum, atès que en tota comunitat humana hi haurà sempre dos tipus de llestos, com diria Jorge Riechmann. Els qui volen manar tot –a qui anomenarem tirans vocacionals– i els que s’ho volen quedar amb tot –a qui qualificarem provisionalment de lladres estructurals. Sovint són els mateixos, no es pensin. I si no són els mateixos, van alhora i coordinats. Contra uns i altres –contra bords i lladres– només hi ha dos estris fràgils per revertir la hybris del poder del poder i del poder del diner: la democràcia política i l’ètica de la decència. Per això totes dues cotitzen tan poc en un món fet mercat: meitat negoci, meitat caserna.

 Petjada classista, petjada ecològica, petjada patriarcal. Els rastres que anem deixant. Què fer doncs en l’altra agenda, la urgent agenda democràtica, social, feminista i ecologista que cal reconstruir recomençant un altre cop de nou. Què fer quan ja sabem que l’únic que garanteix que tot seguirà igual –és a dir, molt pitjor– i res no passarà és no fer res, no moure un dit i mirar a una altra banda? Una revolució, deia Walter Benjamin, és bàsicament un fre d’emergència contra el poder del poder i el poder del diner.

 Cantonada memòria, escaire Amèrica Llatina, en les pàgines d’aquesta Agenda Llatinoamericana, que és un viatge sense final pels camins de la milpa, on tornen a concórrer Violeta Parra, Roque Dalton o la subcomandanta Ramona, on tornem a convocar les comunitats de base, cadascuna de les ‘espaldas mojadas’ i la unitat popular d’Allende, caldrà recordar més que mai que el que ens fan oblidar cada dia és que som ecodepenents –depenem de la natura per sobreviure– i interdepenents –depenem els uns dels altres per a conviure.

 Cooperativisme postcapitalista contra la desigualtat, feminisme emancipador contra tota forma de submissió, fraternitat contra el racisme, ecologisme contra la destrucció de les bases de la nostra vida, municipalisme contra els llunyans centres de poder o socialització de la cultura. El programa és escrit fa anys. Només cal construir-lo en comú. Ara que ja sabem que no hi haurà, sota el capitalisme, sortida democràtica, feminista, ecològica i ètica, el primer que cal tombar és el règim ininterromput d’indiferència que ens converteix en espectadors acrítics, usuaris dòcils i consumidors compulsius. Traginar l’esperança, deconstruir cada dia els horrors quotidians i resistir la frustració malgrat els molts motius quotidians que l’alimenten és la clau de volta. No callar, no defallir, no desistir. Contra tanta distopia regnant i unes quantes utopies fracassades, construir eutopia entre totes i tots: el sí lloc, que diria Casaldàliga, on cabem i cabrem totes i tots. Aquesta és la tasca. Avui. Ara. Aquí.