Ivone Gebara São Paulo, Brasil

Els temps turbulents fan que recreem les nostres causes i creences. Ambdues estan unides tot i que molts les imaginen separades. Prenc la paraula causes com a valors, lluites que abracem. Per exemple, el dret fonamental de tothom a menjar i tenir un habitatge digne. Hem de lluitar per aconseguir-ho. La nostra lluita té així una causa, una raó, i es converteix en una creença, expressió de la meva fe en la necessitat vital d’aliment i habitatge. Entenc per creences les coses comunes que creiem que són drets, valors i sentits.

       Assumeixo una causa perquè hi crec, i crec perquè l’acullo com a important. Per exemple, podem recordar l’"opció preferencial pels pobres" que des de la dècada de 1970 va ser una referència de fe, és a dir, una causa i una creença en la vida dels cristians d’Amèrica Llatina. És una causa fruit d’una gran creença, la creença que les relacions humanes necessiten ser restaurades a partir dels que van ser exclosos dels seus drets. I aquesta creença i causa és identificada com una orientació de Déu i de Jesús per a la nostra acció.

       Grans causes i grans creences neixen en allò petit de cada dia, quan hom no suporta ja asseure’s a la taula d’un restaurant i veure un nen famolenc amb la cara enganxada a la finestra del restaurant, o quan la gent veu un grup de persones en una barca deixant la seva terra perquè no hi pot viure. El cor explota de justa ira, i d’allà en neix una gran causa/creença.

       El nostre món està marcat avui per la revolució tecnològica, la desaparició de les antigues formes de treball, la robotització creixent, la comunicació instantània. Es dissenyen nous llenguatges i nous sentits. A partir d’aquestes novetats ens hem preguntat sobre el sentit més profund de les nostres creences, aquelles que ens distancien de la nostra amabilitat egocèntrica i ens obren per a la percepció de l’altre com a imatge i aparença nostra. Les nostres creences profundes ens venen de l’educació que vam rebre, inspirada per cert cristianisme que ens convidava a compartir.

       Al llarg dels segles, les esglésies cristianes van vestir aquestes creences moltes vegades amb idees poderoses i llenguatges filosòfics distants de la nostra realitat. Les embolcallaven de misteris, d’afirmacions allunyades d’allò observable i d’allò possible en el món. El llenguatge en què ens ensenyaven la fe i l’amor era difícil d’entendre i ens provocava por o repetició automàtica de la doctrina. Aquest procés va dur al despreniment de les creences respecte de les causes i necessitats vitals que elles representaven.

       El context actual del món ens revela el creixent domini de la ciència i la tecnologia en les relacions humanes, així com la reducció de les coses importants de la vida a mercaderies que es compren i es venen.  Això revela la fragilitat no pas de les creences profundes que ens humanitzen, sinó del llenguatge en què aquestes creences són expressades, i la cooptació d’un món individualista. Amb això, les grans causes i creences en relació a la justícia, l’ajuda mútua i els drets, corren el risc de disminuir la seva força social. Els conflictes entre masses i minories surten a la llum i ens conviden a assumir nous rumbs.

       D'una banda, observem el creixement de les masses que s’adhereixen a un cristianisme neopentacostal, on allò extraordinari, allò màgic, allò immediat, té un lloc especial. Per un altre costat, una minoria d’intel·lectuals "cristians" o crítics de les religions semblen descartar les creences i simbologies religioses del passat i la creença de les masses que expressen un malestar en la societat i en les institucions cristianes actuals.

       En parlar de massa fa l'efecte que es parla de quelcom socialment homogeni, com si un enorme grup de persones representés un sol home, o com si fossin una gran massa de pa. Des del punt de vista de les creences, què creuen les masses, de fet? No ho sabem amb exactitud, només observem que fan sempre una crida a Déu com a legitimador de les seves posicions socials, com a calmant de les seves pors i proveïdor de les seves necessitats.

       En realitat, la massa imaginada com a quelcom homogeni, no existeix. És una creació de la imaginació d’alguns analistes per situar la majoria de les persones que semblen dutes com un ramat a creure en allò que s’ensenya com a provinent de Déu. La massa és l’"altre", al contrari de les minories pensants. És a dir, són les minories les que anomenen la massa i tal vegada per oposició a les seves conviccions. No obstant això, la massa, per ella mateixa no és massa. Només circumstancialment segueix les ordres de qui dirigeix una litúrgia, per exemple "Canteu" i tots canten, "Piqueu de mans", i tots ho fan, "Reciteu el Credo", i el reciten. Però, qui respon en la seva vida quotidiana és cada individu com si no fos d’aquesta massa. Cada un és una persona amb la seva història pròpia, tot i que desconeguda pels teòrics.

       La massa és en realitat un conjunt d’individualitats no assimilables a la mateixa unitat formal o teòrica predefinida. La massa és la diversitat, la multiplicitat, la diferència que sorprèn quan es reuneix en un mateix lloc. I a partir d’ella pensem que en el seu medi no hi ha subjectes pensants, no hi ha opcions o llibertat. Imaginem una multitud duta per emocions diverses, submisa a autoritats, que semblin conduir-la vers on volen. Serà de fet només això? No ho crec pas; n’hi ha prou observant la complexitat de la vida.

       Les masses són sempre diferents. Una bona part viu en la provisionalitat de la supervivència o dels desitjos conreats pel capitalisme i les religions de la prosperitat. D’altres semblen conscients del que viuen i,  marcades per les mateixes carències, lluiten per casa, terra i treball. En ambdues existeixen subjectes que pateixen molts de mals imposats per la societat de consum. La massa és doña María que demana escola per als fills; és el senyor Pedro que pateix dolors insuportables i cerca alleujament; és doña Francisca que cerca habitatge; és el jove gai el company del qual va ser assassinat a l’avinguda; és la nena violada... La massa és el turó, la favela, les persones del torrent, els palafits a la riba del riu, els subarrendats que proliferen a les ciutats. Massa d’individualitats patidores! Massa que porta el seu mòbil i parla amb el món, amb seguidors a les xarxes socials! Massa "matèria primera" de les elits de dreta i esquerra! Massa analitzada per teòrics, per líders que imaginen solucionar els seus problemes atès que representa el major percentatge de ciutadans del país. Massa que no produeix pensament teòric sobre la realitat, sinó que viu com pot.

       Les minories són els anomenats sectors organitzats en nom de la llibertat, de l’alliberament o de Déu. Són els que diuen tenir consciència històrica, no dirigir-se per estereotips, no sotmetre’s a l’autoritat o a la ideologia d’un cap, excepte en moments excepcionals. Les minories són les que van apostar pels absoluts de justícia, igualtat, llibertat, els valors purs, el repartiment de béns, els projectes històrics de futur, les utopies del Regne. Les minories volen ser la veu dels sense veu, el crit dels exclosos, l’auxili dels afligits, el refugi dels pobres i els privats de justícia, els bons pastors que es carreguen a l’espatlla l’ovella perduda. Les minories són les que creuen que conduiran les masses a un final feliç expressat de diferents maneres. Fa pocs anys llegien la Bíblia a partir dels pobres, parlaven del Regne com a justícia i pa. Van donar la vida com a minories combatents i van atorgar el títol de màrtirs a alguns dels seus companys. Van afirmar que els seus màrtirs eren la imatge de Jesús i els continuadors de la seva missió. I per això mateix van ser crucificats i morts, i potser ressuscitaran abans del tercer dia, i veuran la llum de la llibertat brillar damunt dels pobles de la terra. Quines conseqüències tenen aquestes imatges i esperances avui?

       Per algunes minories va ser una decepció constatar fins a quin punt els pobres i marginats no van seguir al peu de la lletra els seus consells llibertaris. Tantes anàlisis de conjuntura, discursos sobre estructures, dibuixos de la piràmide social, somnis en cercles, cartilles d’educació popular... Ara tot sembla en va!

       Avui, malgrat el món diferent en el qual vivim, les Esglésies cristianes continuen recitant el credo de Nicea, l’aprovat per Constantí el segle IV. Continuen prenent-lo com el símbol de la seva fe. Però, com jo/nosaltres participem d’aquesta fe, d’aquesta creença,  d’aquest llenguatge hermètic? Com a través de la seva proclamació expressem la direcció de les nostres accions i del nostre amor?

       Sospito que "Nicea" avui seria un Credo desplaçat de les seves causes, desarrelat de la realitat i dels seus sentits. Seria necessari un altre credo per als cors de carn d’avui? Sí. No pas un Credo sobre la revolució cibernètica, no pas un credo sobre la tecnologia, o sobre l’univers... Aquestes afirmacions estan en un altre nivell de l’activitat humana. Necessitem un Credo sobre allò que de fet creiem, capaç de sostenir la vida, i que pugui ser empeltat a les diferents tradicions com un acte creatiu actual. Un Credo que expressa la meva fe en la nostra fe avui, una fe que no oprimeixi ni el meu cos ni la meva intel·ligència, un Credo simple, inclusiu, amb llenguatge canviant i centralitat de significat pràctic comú. Credo nascut de diferents comunitats,  que no s’hagin de perdre en els descobriments de les ciències i les tecnologies, sinó trobar-se en el cor del Misteri que ens habita avui. Podríem anomenar espiritualitat a aquesta dimensió, una dimensió de la recerca dels éssers humans d’un sentit sempre nou que orienta i nodreix de vida, que no es pot reduir a una equació matemàtica, fórmula química, butlletí meteorològic, o a la construcció d’un nou robot. 

       Si semblem perduts en les nostres formulacions de fe, en realitat això pot ser positiu. Necessitem trobar novament el Credo que ens parla a les entranyes enmig del món de les moltes tecnologies i les moltes avarícies.

       Estem vivint un temps extraordinari! Temps de molt de patiment emocional i social, però també temps de depuració de la nostra pretensió de conduir la història vers un model únic que imaginàvem que seria el de la felicitat de la humanitat. Un model únic de justícia, llibertat i bé! Un model segons Déu, el Pare  totpoderós!

      Van caure les nostres velles creences. Va caure l’home vell, la dona vella, no pas per l’edat, sinó per les il·lusions i discursos que van mantenir. Van caure les minories convençudes de la seva arrogant saviesa. Es va esquinçar el vel del Temple! Està naixent quelcom de nou.

      Cal estar atents per percebre la suau brisa passant i indicant per on apareixen les noves formes de convivència, les noves creences i els nous dubtes (atès que sempre ens habitaran). Estem caminant entre núvols espessos; avui ja ningú podrà cridar: allò nou "és aquí" o "és allà". Ja ningú està segur del contingut dels Llibres Sagrats, en la paraula del pastor, en la del polític, en la del papa. Tothom està essent convidat a aprendre els uns dels altres, qui som en aquest món que ja no és el d’ahir, no és el de Jesús de Natzaret, ni el de l’Església primitiva, ni el de Marx, ni el de tants que van precedir-nos. Tecnologies, memòria artificial, comunicació instantània, coets enviats a la Lluna, a Mart, el Big Bang... desapropiacions, destruccions, desastres, guerres... continuen el mateix rumb d’ahir... I l’assedegat cor humà continua allà...

      Quins nous relats són els nostres d’avui? Nostres... però, qui és aquest nosaltres? Una vegada més aquest nosaltres és plural i diversificat. És massa personalitzada. Aquest nosaltres té camins múltiples, i potser hauria de convergir vers l’únic secret comú present a totes les manifestacions de la saviesa humana. Quin seria? M’atreveixo a dir que el secret present en elles, que necessita ser rescatat sempre de nou, és que tot convergeix per a la creació de camins de supervivència comuna de la humanitat i del planeta, camins on cadascú i cadascuna haurien de ser sadollats segons la seva fam de pa, amor i justícia.  

      Velles utopies nascudes i renascudes en els cors humans! Utopies alliberadores de la xerrameca complicada que les va sepultar i les va fer créixer més en oposició que no pas en convergència. En el nostre vell món necessitem conrear convergències a tots els jardins... I, sobretot, compartir-les.

      Després de tot, no hem nascut tots de la mateixa pols d’estrelles? I hem estat generats en el si d’una bella ximpanzé portadora d’un error genètic que ens va fer sorgir com a nova espècie? Tota la resta, nosaltres l’hem inventada, i continuarem inventant!

      En aquests temps turbulents, una mica d’humilitat ens faria molt bé. Baixem als nostres déus i deesses a la terra, respectem la misteriosa explosió creadora d’una estrella, i l’error genètic creador de tanta poesia. Acceptem la invitació a cantar fluixet, mentre persisteix la foscor. D’aquest cantar en podrem fer un Credo menys poderós, menys imperial, més ple de dansa i de moviment. Un credo d’alegries, de gratitud i de petites coses... "Crec que el món serà millor quan el més petit que pateix, cregui en el més petit...!" Missatge que he rebut per whatsapp!