Economia del bé comú i resignificació del concepte d’utilitat pública
Dora Lucy Arias Giraldo
Aparentment existeix un consens sobre allò que és el bé comú. Tant és així que els estats s’autojustifiquen en la seva recerca i diuen representar els interessos generals. No obstant, tal com succeeix amb altres nocions de textura oberta com l’amor, la pau, la justícia, etc., l’aparent unanimitat no existeix i en realitat quedat per sota el que María Iglesias Villa, citant a Gallie (1957) anomena Conceptes Essencialment Controvertits (CEC), els quals s’entenen com a conceptes avaluadors referits a béns complexos que puguin ser descrits de diferents formes. La seva utilitat radicaria en la controvèrsia competitiva que generen ja que, del contrari, per la seva exagerada amplitud quedarien com a nocions buides.
En la visió dominant de la societat occidental, el bé comú s’ha mirat des de l’òptica antropocentrista tenint com a base alemenys dues premisses: el lliurament, per part d’un ésser suprem, a l’ésser humà, del dret a disposar totalment del planeta i els seus recursos i la suposada finitud d’aquests. No obstant, la crisi ambiental, l’evident limitació dels recursos naturals i l’agudització dels conflictes socioambientals està produint un replantejament de la noció, dels supòsits en què es basa i dels conceptes en què se sustenta. Així es converteix en un Concepte Essencialment Controvertible que s’ha de qüestionar i resignificar, no tant per necessitat teòrica com per un imperatiu de justícia social i de la relació de l’ésser humà amb la terra.
El model extractiu imperant ha tergiversat el sentit del concepte de bé comú, especialment quan s’empara en idees que suposadament el realitzen, com ara «utilitat pública», «interès general» o «interès social», amb la finalitat de justificar els grans projectes que afecten les comunitats i els seus territoris.
Aquesta és la principal conclusió sorgida de l’estudi realitzat sobre l’aplicació del concepte d’utilitat pública i anàlegs en els projectes minero-energètics a Bolívia, Brasil, Xile, Colòmbia, Equador, Hondures, Mèxic i Perú per defensors de drets humans i advocats de comunitats ètniques d’aquests països. Un altre element a destacar del mateix estudi és la demolició de la presumpció que les legislacions estableixen a favor de la utilitat pública de l’extractivisme. La realitat demostra que, d’aquesta manera, s’encobreix la utilitat privada i el desnonament dels béns comuns sense que, a més, es produeixi un debat obert ni consulta democràtica al respecte.
Com ja s’ha anotat, els estats excusen les seves polítiques d’intervenció en els territoris a favor d’una suposada redistribució de la riquesa que justifica sostreure de l’arena pública el debat sobre l’explotació de la terra i els seus elements i, fins i tot, arribant a l’ús de la força per a la qual les empreses exhibeixen els seus títols i concessions com a legitimació de les seves operacions. Mentrestant, les comunitats reclamen la protecció dels territoris, el medi ambient, l’aigua, el seu dret a decidir, el respecte a les seves formes de vida i a les seves particulars cosmovisions i pensaments sobre allò que conceben com a desenvolupament i progrés i sobre allò que són els béns comuns al seu parer.
El bé comú conté un component reforçat de drets humans en les seves dimensions d’integralitat, universalitat i interdependència i d’obligacions correlatives dels estats de respectar-los, protegir-los i garantir-los. Això involucra la idea de justícia social i ambiental en les relacions humanes i amb la natura. En els programes extractius desenvolupats en els països que hem esmentat, la utilitat pública i similars, recolzant-se en el desig i suposat consens entorn del bé comú o interès general, consagra figures jurídiques les interpretacions de les quals acaben fent viables grans projectes que contrasten amb els llenguatges dels moviments socials i de les comunitats que disputen, amb altres termes, el contingut o significat de la utilitat pública.
El bé comú inclou el benestar en tots els nivells de tots els éssers vius, en una ètica col·lectiva i particular de respecte per la natura. D’aquesta manera, l’extractivisme com a model de desenvolupament és clarament incompatible amb el bé comú així definit. Els fruits de la mineria no beneficien la societat en el seu conjunt, ni els treballadors del sector minaire ni encara menys la població local. Malgrat els guanys multibilionaris, especialment de les transnacionals i dels grups socials que s’hi adhereixen en els nivells decisoris, les condicions socials, ambientals i laborals en aquest sector romanen precàries i, en moltes ocasions, perilloses.
L’enfocament a curt termini, orientat al lucre i que sovint depèn d’interessos estrangers en els països en què es desenvolupen els grans projectes declarats d’utilitat pública, no contempla els drets i garanties de les futures generacions que veurien seriosament perjudicades les seves possibilitats de gaudir dels mateixos recursos així com d’un ambient sa. Evidentment això de cap manera correspon a la idea del bé comú ni als seus equivalents vinguts del món indígena andí com el Sumak Kawsay, o bon viure, coincidents amb el text i especialment amb l’esperit de l’encíclica papal Laudato Si que emfatitza la necessitat de tenir cura de la terra com a casa comuna de la humanitat.
Els danys que denuncien les comunitats ocasionades per l’extractivisme minero-energètic, esdevenen irreparables en tant que interpel·len dramàticament els temps i els espais d’aquestes i de la natura. Així, la linealitat i la velocitat de les intervencions extractives generen ruptures que solen ser impossibles de reparar.
Ben al contrari, un ajustament de la «utilitat pública» al bé comú definit democràticament invertiria l’estat de les coses i prioritzaria la protecció de la Mare Terra, els seus ecosistemes vitals, així com la protecció de les poblacions que l’habiten, i els drets humans en tota la seva envergadura, per permetre aquelles activitats econòmiques que no danyen el bé comú.
Atesos els greus efectes en el medi ambient, el teixit social i els drets humans, només s’haurien d’admetre empreses que realitzin un balanç del bé comú i que hi obtinguin uns resultats alts, descartant les merament orientades al lucre.
El bé comú hauria de ser la màxima fi d’una economia que, en termes del bisbe dels pobres, Pere Casaldàliga, no tingui un objectiu només econòmic sinó també finalitats socials i ecològiques, al servei del bon viure en la construcció de la plenitud de l’existència, que satisfaci les necessitats de tota la família humana reunida en Oikos, casa comuna, en harmonia amb la mare terra i tots els éssers que l’habiten. En aquest marc, el prelat va recordar el llegat dels primers cristians i el seu rebuig als processos d’acumulació de propietat privada i d’exclusió de les majories. Així mateix, les guerres que engendren en la societat les contradiccions entre els que ho tenen tot i els que no tenen res. De tal manera va posar de manifest la urgència d’una altra economia per a la vida en la qual, en el llenguatge bíblico-teològic, la paraula clau és l’economia del Regne, «la revolució total de les estructures personals i socials, la utopia necessària, obligatòria» (Casaldàliga, Pere).
En aquesta «Oiko-nomia» no hi ha lloc per a la desigualtat escandalosa sobre la que està formada la societat actual i s’hi poden reconciliar els conceptes de bé comú i utilitat pública.