José María Vigil  Panamà

Les causes principals, tant de la gènesi de la crisi ecològica actual com de la inadequada resposta que la humanitat li està donant (per omissió), semblen ser aquestes tres:

1) el sistema econòmic i de producció, egoista, explotador i depredador, que l’espècie humana s’ha donat a ella mateixa. Comporta una dinàmica perversa poderosa de depredació del medi ambient i d’explotació dels grups humans, dinàmica que, amb les immenses capacitats tecnològiques actuals, ens condueix acceleradament al desastre ecològic;

2) una visió i una cultura dominants que legitimen aquest sistema civilitzacional depredador del medi i explotador de la humanitat menys afavorida;

3) la manca de qualitat humana, en l’àmbit personal i col·lectiu, que comporta la incapacitat de percebre la perversitat d’aquest sistema, així com la lentitud per reaccionar, detenir i superar aquesta situació. Què és el que ens manca: informació, consciència, sensibilitat, voluntat, espiritualitat, qualitat humana profunda...?

Davant la primera causa necessitem militància política per transformar el sistema. Davant la segona necessitem una visió nova, i a una escala més gran, una autèntica revolució cultural. Per a la tercera necessitem una nova espiritualitat.

 A) Transformar el sistema de vida disfuncional que està en guerra amb el planeta.

A partir del segle XVI es va estendre per tot el món el sistema capitalista, actualment en la seva fase neoliberal i financera mundialitzada, que genera una dinàmica perversa de depredació i de desigualtats. Ha sobrepassat àmpliament els seus propis límits i actualment cavalca desbocat a un ritme de consum que requeriria de diversos planetes per sostenir-lo. El ritme del dany que infligim al planeta no ha deixat de créixer i, no obstant això, no aconseguim posar-nos d’acord per disminuir-lo, ni molt menys per aturar-lo.

El diagnòstic moral detecta l’arrel d’aquest mal en el fet que l’ésser humà ha posat els seus drets per damunt dels drets del planeta i dels de la resta d’espècies vivents. Amb això l’ésser humà s’ha convertit en un ésser disfuncional, que portarà la biosfera cap a l’asfíxia, i arrossega tota la Comunitat de la Vida al desastre climàtic.

El Planeta ja està reaccionant, bé sigui dins de l’«autoregulació» del sistema de Gaia, bé com a simple conseqüència principalment de l’efecte hivernacle, està en un procés d’escalfament que a la llarga destruirà l’espècie que el causa. El procés JA està en marxa, i difícilment el podrem alentir, ni molt menys aturar. Hem de ser realistes, considerar quines són les properes etapes d’aquest procés, i preparar-nos per a l’arribada dels escenaris previsibles. Ve un període de grans patiments. Bona part de la humanitat morirà, tot i que és comprensible que la Vida i el Planeta es recuperaran, després de l’extinció de moltes espècies. Probablement una altra espècie agafarà el nostre lloc evolutiu en una forma harmoniosa envers el planeta i la biosfera. O tal vegada nosaltres mateixos evolucionem envers aquesta altra nova espècie que ens cal ser.

Necessitem un sistema centrat en la promoció del benestar del planeta, la promoció de la vida, de tots els éssers vius, de la humanitat com a conjunt, del seu Bon Viure i Conviure. No ja una «demo-cràcia» ni uns «drets (només) humans», sinó una bio-cràcia i un respecte a «tots els drets», també els no humans, els drets de tots els éssers vius, i de la Mare Terra que els fa possibles.

El més important i urgent seria incorporar-nos-hi adoptant una revolució cultural que ens faci co-pilotar amb Gaia la superació d’aquesta crisi de supervivència. Som coprotagonistes de la greu crisi que travessa la Vida en el planeta. De com ens comportem depèn que puguem superar-la –si és que encara hi som a temps– o que ens hi deixem la pell.

En aquest moment la nostra gran tasca és acompanyar aquesta Gran Transformació urgent. Necessitem una teologia nova per a una visió nova, radicalment diferent, des de bases més àmplies i sobre nous pressupostos, coherents amb la realitat. La Humanitat continua regint-se actualment amb la inèrcia genètica ancestral de la seva espècie, comuna a moltes altres: lluitar per la supervivència a qualsevol preu, la llei de la selva o la llei del més fort.

La nostra espècie necessita una nova «visió» que s’obri a una empatia profunda amb tota la comunitat planetària de la vida, li doni sentit de pertinença i freni el seu potencial destructiu.

 B) Superar una visió del món i de la natura que ens fa mal.

• Per a la vella visió, la matèria és la meitat visible de la realitat, moralment menyspreable, inferior a les realitats «espirituals». Davant seu, l’actitud humana és de domini i usdefruit: són simplement «recursos naturals».

• Per a la nova visió, en realitat, «la matèria no existeix». La matèria, simplement, és energia, en un dels seus estats. La física quàntica ens parla de les partícules, que són alhora ones, i que ens deixen en la incertesa sobre el seu comportament. En els nivells subatòmics, hi ha el «buit quàntic», una dansa incessant d’energia primordial, com una sopa còsmica de la qual brolla tot (una «bona metàfora de Déu», segons Boff).

• La vella visió imagina la realitat escindida en dos nivells ben diferenciats, dos pisos: aquest nostre en el qual ens movem, i un altre nivell superior, el món de l’ésser (metafísica), de l’esperit (sobrenatural), de Déu. Al primer pis hi correspon allò material, allò terrestre, allò corruptible, allò sexual, el pecat... Al segon pis hi correspon allò espiritual, allò celestial, allò etern, el bé, allò racional, la santedat. Com a «cos i ànima», l’ésser humà participa dels dos pisos, però la seva veritable essència és la seva ànima sobrenatural.

• Per a la nova visió, no hi ha dualisme en el món, no hi ha dos pisos, i l’ésser humà no està en un nivell superior al de les coses i éssers vius d’aquest món. Tots formem l’única realitat, que es realitza en diferents àmbits simultàniament, i que configura diferents formes i entitats, però que no permet mirar «des de dalt» les coses i criatures terrestres com a inferiors, passatgeres, pecaminoses... Tot és natural i sobrenatural alhora. Fins i tot l’espiritualitat és natural. 

• Per a la vella visió l’ésser humà ha sigut creat diferent de tota la resta de la creació, a imatge i semblança de Déu.

• Per a la nova visió, no se’ns ha posat en aquest món venint-hi des de fora, sinó que hi hem brotat, som fruit del seu procés evolutiu, venim de dintre seu.

• A la vella visió, el cosmos, i la Terra, són només l’«escenari» en el qual es desenvolupa la vida humana. En ells som els protagonistes, els únics subjectes; la resta són mers objectes. Estem els humans sols, enmig d’un cosmos d’astres, planetes, plantes, animals i roques.

• A la nova visió tot és diferent. No hi ha aquest abisme entre nosaltres i el que ens envolta; ans al contrari, hi ha una profunda continuïtat i comunió. Som part del cosmos, som també cosmos. El nostre cos està fet dels mateixos elements, està constituït per àtoms que en un altre moment han estat en altres cossos, humans i no humans. Som «pols d’estels». En nosaltres la Terra –i el cosmos– prenen consciència, es contemplen a si mateixos... Pertanyem a la Terra, som part viva de la Gaia viva, totalment interdependents amb ella. En aquesta visió ja no ens sentim estranys, diferents ni superiors. 

• A la vella visió també hi ha un abisme de separació entre l’espècie humana i la resta de la vida en el Planeta, els animals, les plantes... Com si estiguéssim fets d’una naturalesa diferent o millor.

• A la nova visió, en un sentit biològic, som una espècie més. De fet, els humans actuals som un animal vertebrat de la classe dels mamífers, de l’ordre dels primats, de la família dels homínids, del gènere homo, de l’espècie sapiens. Formem part d’una mateixa i única «Comunitat de la vida», i depenem dels ecosistemes en els quals la nostra espècie ha sorgit. De fet, la nostra carn està feta de les mateixes catorze bases nitrogenades que constitueixen tota la matèria viva, i en el nucli de cadascuna de les nostres cèl·lules hi ha escrita la nostra informació genètica en el mateix llenguatge ADN que el de totes les espècies vives. El nostre cos porta en si les empremtes de l’evolució biològica.

• La vella visió, fins i tot en les seves versions laiques, posa per davant el caràcter sobrenatural de l’ésser humà. No seríem éssers merament naturals. L’ésser humà seria un ésser superior, per causa de la seva ànima, la qual li donaria el seu caràcter espiritual.

• A la nova visió no hi ha res fora de la natura, no hi ha un segon pis superior «espiritual». Allò que anomenàvem «espiritual» no pot ser sinó una dimensió de la mateixa natura. La matèria és autopiètica, autoorganitzativa, «emergent», i tendeix a l’organització, a la complexitat, i és d’aquí d’on sorgeix la consciència, l’autoconsciència, allò que anomenem esperit. És la ment, que no està en un altre pis, ni ve d’un altre món, sinó que està a la matèria organitzada, en la seva intensitat major de complexitat, i que apareix com a consciència. La cultura no és sinó prolongació de l’evolució biològica en l’ésser humà. L’espiritualitat resulta aleshores molt natural: «forma part de la natura». La natura és espiritual, i l’espiritualitat és natural.

• En la vella visió ens sentim per sobre de tot com a subjectes individuals, separats de tot, de tothom i del tot. I tot ho mirem d’una manera reduccionista que intenta reduir-ho tot a les parts en les quals es pot disseccionar la realitat (reduccionisme, mecanicisme, dualisme, separativitat...).

• En la nova visió, holística, ens sentim part «del tot», membres d’una col·lectivitat, vinculats, interdependents. I sabem que el tot és més gran que la suma de les parts, des del més profund de nosaltres mateixos estem vinculats, som interdependents, i per tant estem marcats i influenciats per aquesta «totalitat», diferent de la mera suma de les parts.

 C)Necessitem també una nova espiritualitat, d'acord amb aquesta nova visió.

En canviar la nostra visió del món, el percebem d’una altra manera, i així reconfigurem les nostres empaties i els nostres valors. «Ulls que no veuen, cor que no sent»; però també al revés: «ulls que miren amb penetració lúcida, cor que sent uns altres sentiments i que vibra d’una altra manera». Mentre no canviem la vella visió ens veurem privats dels valors i inspiracions que necessitem actualment, a l’alçada del desenvolupament cognitiu que hem desenvolupat. És urgent possibilitar i recrear en nosaltres un nou sentir, una nova sensibilitat, empatia, inspiració, espiritualitat, religiositat, sentit d’allò sagrat... que ens reconciliï amb aquest planeta i aconsegueixi fer-nos viure conseqüentment i feliçment com allò que som, com a Gaia.

 Alguns d’aquests nous girs, urgents, podríem presentar-los esquemàticament així:

* Reconsiderar el teisme, la qual cosa implicaria:

• Prendre consciència que el teisme tradicional és simplement un model de comprensió, que la humanitat n’ha tingut ja, en el decurs de la seva història, diversos models, i que és legítim i necessari fer-ne un discerniment.

• Superar el teisme del theos grec, desabsolutitzar el déu-personal, extern al món, del segon pis, interventor sobrenatural i absolut. 

• Relativitzar el caràcter personal-humà de Déu (l’antropomorfisme), considerat tradicionalment com a imprescindible en la nostra relació amb el Misteri, tant en la visió oficial del cristianisme, com en la popular. Obrir els ulls espirituals del poble senzill fent-lo capaç de trobar la Divinitat, sense considerar-lo de fet un ésser antropomòrfic, un «tú amb el qual dialogar», un «amic invisible». 

• Reubicar la «Divinitat» en la realitat, en l’única realitat, en la naturalesa còsmica. Captar la dimensió/presència d’allò diví en allò còsmic i natural, la sacralitat d’allò profà i de la natura.

• Obrir-nos cada vegada més al posteisme en la forma de pan-en-teisme espiritual, de reverència de la sacralitat del Misteri present en la realitat còsmica i total. La vella polèmica teisme/ateisme ha quedat obsoleta, superada.

• El model de theos-déu, interpretat de manera literal, com un ésser ontològic es converteix en un cànon d’interpretació jeràrquica de tota la realitat, posant-ho tot al servei de l’ésser humà, menyspreant allò no-espiritual, allò no-personal, allò no-masculí. Podem continuar utilitzant la imatge «déu-theos» per expressar-nos en espiritualitat, però amb la condició de mantenir la distància crítica de saber que és en realitat un símbol.

• El Déu antropomòrfic pensa, projecta, fa el pla, decideix, posa en marxa, es complau, es disgusta, s’enfada, condemna, amenaça, castiga, es reconcilia, intervé, es retira, diu, fa, pregunta, ordena, fa miracles, concedeix, escolta, respon, diu, revela, parla... No són massa verbs antropomòrfics els que apliquem a aquest Déu? Déu no pot pas ser personal, sinó més que personal, suprapersonal, potser transpersonal... I podem imaginar-nos-el com a personal si ens serveix, però sabent que això només és una facilitació metafòrica.

• Déu no pot ser Senyor, perquè només es pot ser Senyor en una realitat estructurada des de la dominació, des de la jerarquització. Teilhard creia que un canvi exigit per la cultura actual era que Déu deixés de ser aquest impresentable «propietari neolític del món»...

• La perspectiva feminista (Ivone Guevara) descobreix en el teisme la projecció dels afanys masculins de poder.

*Reconsiderar l’estatut espiritual del cosmos, de la natura, i de la ciència:

• Assumir la nova imatge de la natura, de la matèria i del cosmos que la nova cosmologia i la nova física, les noves ciències en general, ens proporcionen.

• Superar el concepte clàssic de «creació del món» per part d’un Déu que n’és extern.

• Redescobrir la presència i la identitat del Misteri (allò diví, la Divinitat) en la realitat còsmica i natural. Reconèixer/percebre la sacralitat de la natura. Retrobar Déu (també) en la naturalesa –així com el cristianisme ens ha fet tan sensibles a la presència de Déu en l’ésser humà.

• Obrir-nos a la consideració no panteista però sí simbòlicament real de la natura com el «cos de Déu» (no pas menys ortodox que el «cos místic de Crist»).

• Desprenguem-nos del model de Déu masculí, exterior, dominador, justificador del domini antropocèntric de l’ésser humà sobre la natura i reconeguem que la Divinitat és a la natura animant-la des de dins.

• Hem de tornar a la nostra llar (homecoming), tornar a una espiritualitat oiko-centrada, recentrada novament en la realitat, en la vida, en la natura, en el planeta, en Gaia, en el cosmos...

• En aquest sentit, és urgent que les religions orientin la seva mirada a l’estat actual de les ciències, que es comporten avui com una nova «revelació», manifestació dels signes de la presència del Misteri, que els homes i dones d’avui rastregen amb una major sintonia.

*Caminem cap a una espiritualitat que no ens alieni, és a dir:

• Que no ens inculqui el menysteniment de la realitat còsmica i natural.

• Que ens permeti viure centrats en la nostra llar, en la natura, superant radicalment l’antropocentrisme, l’humanocentrisme i el teocentrisme tradicional.

• Que ens permeti recuperar l’amor i l’empatia per la natura.

• Que ens permeti reconèixer el món habitat per Déu.

• Que faci llegir en «el Llibre» diví de la realitat, del cosmos... i de la ciència com a revelació...

• Que no ens permeti depredar la Terra, menysprear-la, usar-la com a mer rebost d’objectes inferiors, deshabitada, sense sacralitat... sinó que la sentim com el nostre espai sagrat, la nostra placenta espiritual.

Amb una espiritualitat així és ben probable que la humanitat tingui temps de virar, de canviar, de dur a terme la gran transformació, tan urgent, que necessita fer, per passar d’una civilització industrial, conqueridora, extractiva i destructiva, irracionalment centrada en el lucre massiu i a curt termini, a costa de la destrucció de la natura i l’emmetzinament de les relacions humanes, a una nova civilització, a favor de la vida i del planeta, de la humanitat i de la fraternitat.

Com ha declarat l’EATWOT: «només deixarem de destruir la natura quan descobrim tant la seva dimensió divina, com el nostre propi caràcter natural». La solució del problema més greu que té la Humanitat ara mateix passa principalment per la urgència d’adoptar «una nova visió i una nova espiritualitat».