Silvia Ribeiro  Directora per Amèrica Llatina del Grup ETC,Uruguai-Mèxic  

No hi ha dubte que estem en una situació molt greu de crisi climàtica, que es tradueix en l’escalfament global que produeix violents huracans i tempestes, inundacions, sequeres, mort d’esculls de corall, etc. Tot això amb greus conseqüències per als pobles, sobretot per aquells que depenen directament de la salut dels ecosistemes en les seves formes de subsistència, com ara els pobles indígenes i camperols, que són, alhora, els que alimenten la majoria de la població mundial.

            La manipulació discursiva que fan d’aquesta crisi els seus principals responsables –les majors empreses de petroli, carbó i gas, les d’agronegocis, químics, construcció, transport i la dotzena de governs de països que carreguen amb la més gran responsabilitat històrica per l’escalfament– garanteix que serà pitjor.

            La injustícia climàtica és una característica fonamental del caos climàtic que vivim. Dues terceres parts de l’escalfament global han estat provocades per només 90 grans empreses de petroli, gas, carbó i ciment. Actualment, deu països, Estats Units al capdavant, Rússia, la Unió Europea, Japó, Aràbia Saudita i d’altres, incloses la Xina i l’Índia, són responsables de més del 70 per cent de les emissions. Gairebé la totalitat de l’escalfament global s’ha esdevingut després de 1970, quan ja es coneixia que el procés estava passant i els riscos que significava.

            Tant empreses com governs saben quines són les causes del canvi climàtic, però les seves accions no es dirigeixen pas a modificar-les, sinó a inventar formes de «manejar» la crisi, cercant així com crear noves fonts de negocis, principalment a través de mercats de carboni i noves tecnologies.

            Fa poc, el Secretari general de les Nacions Unides i alguns governs, com el del Regne Unit, davant de les protestes massives encapçalades per joves, han començat a parlar de la necessitat de declarar un estat d’«emergència climàtica».

            Però novament, aquests discursos no qüestionen ben gens les causes de l’escalfament global ni pretenen eliminar-les. Si fos així, allò lògic i coherent seria desmantellar acceleradament l’explotació de petroli, carbó i gas, canviar el sistema alimentari industrial dominat per transnacionals, aturar la producció de vehicles, canviar radicalment els sistemes de transport per tal que esdevinguin públics i col·lectius i altres mesures per l’estil.

            Per cínic que sembli, el que passa és el contrari: s’anomenen les causes, per tot seguit ignorar-les i veure com continuar amb tot el sistema d’emissions de CO2, però «compensant» aquestes emissions amb tecnologies de geoenginyeria i mercats de carboni. Aquest discurs d’emergència climàtica des del poder és altament arriscat, perquè justifica la geoenginyeria, és a dir la manipulació del planeta a nivell global per mitjans tecnològics, per baixar la temperatura o remoure gasos de l’atmosfera. Són propostes que, si realment es despleguessin a l’escala necessària per influir en el clima global, provocarien un augment catastròfic de les sequeres i inundacions als tròpics, particularment a Àsia i Àfrica.

            Ja les proposaven fa una dècada, però les anomenaven pla B. Ara, amb la crida a afrontar l’emergència climàtica, es proposen com a pla A: si la situació és tan greu i urgent, només queda emprar tecnologies extremes per controlar-la. I encara s’atreveixen a proposar-ho com si fos una resposta a les demandes de milions de joves i gent preocupada pel canvi climàtic arreu del món, quan en realitat és una renovada forma d’hipotecar el seu futur.

            S’evidencia la relació entre la geoenginyeria i la preservació del capitalisme: per poder continuar amb el model de desenvolupament i producció industrial que ha provocat el desastre climàtic, es planteja usar tecnologies d’alt risc per tal que alguns puguin sobreviure conservant els seus privilegis, encara que impliqui tota una sèrie de noves amenaces ambientals i socials per a milions de persones.

            Per això i coincidint amb l’informe de l’IPCC sobre l’augment de la temperatura a 1,5ºC, 110 organitzacions internacionals i nacionals i sis premis Nobel alternatius van publicar un «Manifest contra la geoenginyeria», en el qual grans xarxes, com Amics de la Terra Internacional, Via Camperola, Xarxa Indígena Ambiental, Aliança de Justícia Climàtica i Marxa Mundial de Dones, exigeixen una aturada de la geoenginyeria i dels experiments proposats (diversos dels quals sobre territoris indígenes) tant pels impactes en la biodiversitat, les comunitats i pobles, com per la desviació que significa de l’atenció cap a solucions veritables.

            Malgrat que hi ha tecnologies de geoenginyeria contemplades en tres dels quatre escenaris plantejats per l’IPCC, el grup també reconeix en el seu primer escenari que és possible limitar la temperatura sense utilitzar aquestes tecnologies, que existeixen altres vies, com ara protegir i restaurar ecosistemes naturals i realitzar canvis en l’agricultura i altres sectors, que eviten emissions i poden absorbir i retenir els gasos d’efecte hivernacle. En aquest escenari –l’únic just– l’IPCC planteja la necessitat de reduir el 45 per cent les emissions de CO2 fins al 2030.

            Aquesta xifra sembla alta, però cal recordar que els responsables històrics de dos terços dels gasos emesos són només deu països, els quals emeten dues vegades més GEH que els altres 175 països.

            És una imatge clara d’injustícia climàtica global, però és precís afegir també la inequitat dins dels països. Segons Kevin Anderson, expert en canvi climàtic de la Universitat de Manchester, el 50 per cent de les emissions de carboni provenen de les activitats del deu per cent més ric de la població mundial, i si considerem el 70 per cent de les emissions, les han provocat només el vint per cent de la població. Anderson explica que si s’establís un límit a la petjada de carboni (consum i producció) del deu per cent dels individus que són els majors emissors, per tal que es reduís a ser equivalent a la petjada de carboni d’un ciutadà europeu mitjà (considerablement alta per a la gran majoria de països del món), les emissions globals de carboni es reduirien en un terç en un parell d’anys.

            En comptes d’analitzar aquesta mena de propostes, l’IPCC planteja el concepte mancat de lògica d’«emissions negatives». Significa que es poden continuar emetent gasos si es contraresten amb tecnologies de geoenginyeria, entre les quals inclou bioenergia amb captura i emmagatzematge de carboni, captura directa d’aire, canvi de la química dels oceans i d’altres, tot i que reconeix que no està provada la seva viabilitat tècnica, ecològica ni econòmica i que tindrien forts impactes negatius sobre la biodiversitat i seguretat alimentària, entre d’altres efectes. 

            Diversos factors, com el fet que l’IPCC tingui representants d’empreses petrolieres entre els autors de l’informe, expliquen aquesta enorme contradicció entre alertar sobre la realitat climàtica i incloure propostes que l’empitjoraran.

            Aleshores això significa que en realitat no existeix «emergència»? Sí n’hi ha, però no només emergència climàtica, també de desigualtat, de migrants, desplaçades i desplaçats arreu del món, de feminicidis, de guerres contra camperoles, camperols i pobles indígenes, de guerres contra els pobres i moltes altres guerres, d’extinció massiva d’espècies, de contaminació d’oceans i sòls, de deixalles, de salut, d’epidèmies de càncer i crisi immunològica i moltes altres. La selecció des del poder d’una d’aquestes com la central, desacreditant les altres, és per obligar-nos a acceptar mesures extremes i des de dalt, com si ens estiguessin salvant de quelcom.

            Són les lluites col·lectives des de baix, per la defensa de la vida comunitària en el camp i la ciutat, per les formes de producció sanes, per mantenir la diversitat cultural i natural i/o per crear noves cultures noves i justes que restitueixin la relació entre i dins de les comunitats humanes i amb la natura, les que veritablement responen a les crisis, a més d’incloure el teixit de resistències i el qüestionament real al sistema capitalista, ecocida i genocida.